Cada vegada més japonesos opten per adoptar el hikikomori com una alternativa de vida per evitar l'ansietat i la vergonya social.

Una epidèmia silenciosa ha fuetejat el Japó durant dècades. Tristos, angoixats i cada cop més sols, alguns joves decideixen imposar-se a si mateixos un aïllament absolut. Davant la pressió de l'entorn, les persones prenen la decisió conscient de no participar més en la societat: esdevenen una mena d'ermitans urbans. A aquest fenomen social se'l coneix com a hikikomori: la manifestació de fòbia social aguda, estesa, irremeiable.

La paraula ve de dues arrels en japonès: derivat del verb hiki, que es tradueix com “retirar-se“; i komori, que vol dir “estar dins“. Va ser encunyada originalment pel psiquiatre Tamaki Saito, per anomenar aquells joves que, encara que no patien una malaltia mental com a tal, decidien deixar d'interactuar amb la societat. En la seva angoixa profunda i perllongada, s'estancaven a les habitacions per anys. Així funciona actualment.

Aquest fenomen social no és nou per als japonesos. Per contra, s'han dut a terme estudis extensos pel que fa al perfil psiquiàtric i psicològic de les persones que prenen el hikikomori com un camí de vida. Actualment, se sap que són majoritàriament homes joves que, asfixiats per la pressió social, decideixen aïllar-se del tot. A primera vista, pot semblar que aquesta és una manera fàcil d'escapar-se dels seus problemes personals. Tanmateix, resulta tot al contrari: l'estrès per assolir estàndards impossibles de perfecció els depassa. L'abstinència de tenir contacte amb el món sembla, si més no, la manera més sana de suportar la depressió generada pel mal de mai ésser suficient. Aquest problema va atreure l'atenció de la comunitat científica per primera vegada a la dècada dels 90. Just en aquell moment, el país enfrontava una recessió econòmica, que impedia a les generacions noves assolir les seves metes laborals i personals.

En lloc d'enfrontar el problema a l'exterior, un nombre considerable de persones va decidir amagar-se a les habitacions, per evitar la vergonya de no poder complir el que calgués per resoldre la crisi. Van preferir retirar-se, de manera que “els veritablement capaços” poguessin encarregar-se, com si ells representessin un obstacle per al progrés del país. La vergonya que asfixia els japonesos per no assolir els altíssims paràmetres d'exigència que es viuen a nivell laboral i acadèmic han conduït un nombre creixent de persones a optar pel hikikomori. Per a ells, retirar-se de la societat és una opció millor.

Sembla que aquesta problemàtica sociocultural ha migrat a altres països. Per aquesta raó, s'han identificat una sèrie de símptomes comuns entre els qui opten pel hikikomori:

  • Romandre (per voluntat pròpia) a casa per més de sis mesos, sense cap altra activitat.
  • Nivells d'angoixa elevats, que els impedeixin portar la vida d'una manera funcional
  • Incapacitat de resoldre els seus propis problemes, així com amb les necessitats de cura bàsiques
  • Evitar tant sí com no interactuar amb els altres

L'aïllament físic, per tant, no és l'única manera com aquest fenomen social incideix en la vida de les persones. En casos molt extrems, les persones també abandonen l'internet, ja que ho consideren una finestra a les amenaces del món exterior. Per contra, amb prou feines podria ser la punta de l'iceberg.

La por dels espais oberts i l'angoixa de tenir contacte amb els altres s'ha estès com una tendència nacional al Japó. El sistema rígid de valors als quals aspirar fa que esdevingui impossible per a la població jove funcionar en societat. Més encara: la pressió per complir amb la uniformitat col·lectiva desitjada anul·la la capacitat política de les persones, així com la necessitat de formar part de la comunitat. Avui dia, es té registre que el 1,2% de la població nacional ha decidit aïllar-se així.

L'acadèmia i la força laboral es veuen severament afectats pels sectors sencers de la població que decideixen tallar comunicació amb l'exterior del tot. El sentiment de derrota personal i de vergonya davant dels altres és més fort, fins i tot, que la necessitat de treballar o estudiar.

Amb els embats econòmics i polítics de la pandèmia per COVID-19, les xifres han virat cap a altres horitzons que són difícilment definibles. Recentment, les autoritats del Japó han instituitt un Ministeri de la Soledat per atendre aquesta problemàtica social cada cop més estesa.