Al principi semblava un error, un enorme lapsus de l'encarregat de retolar la noticia. ¡Pobre becari, segur que li cau una bona! Però tornava a aparèixer a la pantalla: “El 99% de la població mundial respira aire contaminat, segons l'ONU”. És a dir, que només l'1% dels habitants del planeta respira dins dels límits establerts com a saludables.

Abans l'aire era de franc, de les poques coses que podien lluir les famílies pobres. Tenies la grip i la teva mare obria les portalades del balcó de bat a bat per regenerar la lleonera; el cap de setmana us plantàveu a la platja i l'avi, respirant profund, instava la prole: “Respireu iode, respireu fondo!”. A l'escola, l'activitat esportiva més casolana consistia a la terrible taula d'exercicis de gimnàstica sueca –inspiraaaaa, espiraaa– fins a omplir-te els pulmons a rebentar del benefactor element. Van passar els anys i va aparèixer a les nostres vides el Pranayama, que, més o menys, venia a ser el mateix. Qualsevol por, dolor o fòbia podia domesticar-se amb una bona respiració diafragmàtica. L'aire era poderós. Els seguidors de l'escola Rinzai conviden a prolongar la respiració el màxim possible mentre portes la teva atenció uns quants centímetres per sota del melic. Per a Éric Rommeluère, el mestre budista francès, “una respiració curta és un malbaratament”.  Núria Escur - lavanguardia.

El millor del confina ment també va ser que et despertés un ocell en plena Gran Via i baixés el nivell de contaminació al teu carrer. Ara, ja ens han avisat, a treballar (el 2025 és l'any del “pic mundial” de CO2) per evitar una catàstrofe climàtica. Avisats estem, encara que per el que es pot intuir, veig que acabarem pagant per l'aire com a la pel·lícula australiana 2067, on el canvi climàtic ha provocat la necessitat de fer servir oxigen artificial perquè els ciutadans puguin respirar. Sembla que les distòpies s'estan autocomplint en el temps; potser és que les distòpies són els bàrbars de Kavafis, encara que em temo que els bàrbars som nosaltres.