L'arbre del món és una reflexió molt personal de Xavier Mas de Xaxàs sobre la condició humana en un present convuls. A partir de la seva experiència com a periodista, l'autor aborda realitats com ara la guerra de Putin, l'auge de la Xina o el poder transformador de la tecnologia. El llibre arrenca amb una història al nord de l'Iraq que, 29 anys després, avui ressona a Ucraïna.
Tenia 26 anys l'abril del 1991 quan vaig pujar al circ d'Isikveren, un lloc remot d'Anatòlia a 2.000 metres d'alçada que servia de frontera entre l'Iraq i Turquia. Estats Units acabava de derrotar Saddam Hussein a Kuwait i encoratjat la revolta dels kurds i xiïtes contra el dictador. Quan ho van fer, Saddam els va esclafar. Els kurds van fugir i es van refugiar a Isikveren, on van arribar primer amb automòbil i després a peu, des d'Erbil, Mossul, Dahuk i Zakho, travessant les planes orientals del Tigris i pujant els vessants meridionals de la serralada de Hakkari.
El primer dia que vaig pujar allà em vaig trobar amb un caporal de l'exèrcit turc amb un fusell d'assalt creuat sobre l'esquena i un pal amb què colpejava els nens, les dones i els homes que s'agenollaven sobre sacs trencats de gra, aguantant el càstig mentre recollien tota lajuda humanitària que podien. Els més afortunats s'havien fet amb fardells de mantes i menjar que pesaven més de vint quilos. Quan les vares no eren suficients, els militars llançaven pedres o disparaven a l'aire.
Aquell matí em vaig fixar en un jove que era a terra, de genolls, protegint amb els braços el que havia aconseguit. Em va tornar la mirada i es va posar dreta, em va somriure i just en aquell moment una bala li va perforar el pit. Es va desplomar a l'instant, amb els ulls molt oberts i les mans subjectant les galetes, la xocolata i la llet en pols.
Un silenci molt espès va caure llavors sobre nosaltres, els refugiats i els soldats. Ningú no es va moure ni va parlar durant uns segons que em van semblar hores. Un oficial turc va donar finalment l'ordre de replegar-se i els seus homes van obeir. El jove jacent encara somreia o això, almenys, em semblava a mi. Era la primera vegada que veia una persona abatuda. No gosava moure'm i no podia deixar de mirar-lo. La ferida tenia una mida d'una moneda, però no sagnava. Era un forat fosc en un suèter també fosc. Li brillaven els ulls, tenia les mans molt brutes, els cabells embullats i el peu dret mal torçat. Tres homes se'l van emportar i després van arribar les dones amb els seus laments aguts, llargs i sostinguts.
Creo que todas las guerras son similares y que los que sufren las consecuencias siempre son los mismos, el pueblo llano.
ResponEliminaMás de Xaxàs n'ha vist de prop unes quantes de guerres, i no és el mateix viure-le's en directe que desde la comoditat del sofà de casa.
EliminaChico,que no me quiero poner triste hoy.Que tengas un buen Domingo de Resurrección y mañana Pascua con la familia.
ResponEliminaGracias. Me puedo poner de muy buen humor a partir de las once menos cuarto de la noche de hoy. Sevilla for ever.
EliminaDe lo que no hay duda es que sufrimiento de las guerras siempre es para los mismos : el pueblo llano que se queda sin casa, sin trabajo y sin medios para subsistir. Y si no son los bastante rápidos para quitarse de en medio, también se quedan sin vida.
ResponEliminaHoy mueren en Ucrania los que ayer murieron en Siria, los que murieron en Bosnia, los que murieron en Vietnam.......
... I els que varen morir a Espanya.
Elimina