Tinc memòria dels temps en què els polítics eren capaços de dir i fer coses que posaven en risc la seva popularitat. Diré tres noms que formen part del món d’abans: Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Tots tres –que van governar durant una pila d’anys– van ser capaços de prendre algunes decisions que rebien crítiques d’una part dels seus votants. Parlo de tres líders que no confonien la ciutadania amb un club de fans, per bé que tots tres despertaven adhesions entusiastes. No és nostàlgia, és el recordatori d’una virtut que s’ha perdut. Avui, no passa dia que tal o tal polític es desdigui d’un compromís perquè les enquestes o les xarxes socials indiquen que aquell pas li provocarà maldecaps. A Catalunya, el procés ha intensificat aquesta tendència, sobretot dins del camp independentista: alguns només tenen una brúixola a l’hora d’actuar i és –gairebé sempre– no ser titllats de “traïdors”. Junts per Catalunya, el partit que va subscriure un acord ampli per reformar la llei de Política Lingüística, per fer front de manera intel·ligent a la sentència del TSJC que obliga a implantar un 25% de castellà a tots els centres educatius, s’ha despenjat definitivament d’aquest consens. El pacte, firmat el 24 de març per ERC, PSC, comuns i la formació de Puigdemont, tenia dos avantatges: responia amb criteris enraonats a la intrusió judicial i feia visible una indispensable unitat civil en un assumpte de país. L’exconsellera Irene Rigau, que ha tingut un paper clau en la redacció de la reforma, ha explicat a bastament el sentit d’aquesta es­tratègia.

Alguns només tenen una brúixola a l’hora d’actuar i és no ser titllats de “traïdors”

En publicar-se la foto de l’acord, els dirigents de Junts van ser corregits des de Waterloo i també els van ploure crítiques ferotges d’algunes entitats que es presenten com els únics portaveus de “la comunitat educativa”, concepte aquest que algun dia caldrà debatre. Avui, quan Junts ja és un artefacte liderat –de facto– per Laura Borràs i Jordi Turull, la por i l’estètica han pesat més que la responsabilitat i la paraula donada. És la por de ser impopulars i de ser qualificats d’enemics de la pàtria. És l’estètica de la gesticulació al servei d’unes bases a les quals mai no es vol contradir. - Francesc-Marc Álvaro.

Seria una bona notícia que ERC, PSC i comuns –que disposen de vots suficients per fer-ho– aprovessin la reforma el més aviat possible. Seria una manera elegant denviar a Juntsxcat allí on el de Waterlo enviaba a tots els qui han violat les nostres vides i les de les nostres famílies". L'ombra de Waterloo és allargada i tòxica, i per acabar-ho d'adobar, només faltaba Laura 'se fué' i el titella de Parets. Els Turbo. Hi ha algú més?