Als estius d'antes passaven poques coses, hi havia la serp clàssica d'estiu, la cançó de l'estiu i el tour de França al juliol per acompanyar la migdiada. Però això era abans, ara sempre passen coses, cada dia passen coses i no hi ha treva ni temps per respirar. De tant en tant, tenim alguna notícia curiosa que sol destacar de l'allau de desastres constants i que gairebé sempre recull com en aquest cas Quim Monzó. Hi haurà els que diguin que s'ha adotzenat, acomodat massa, però Monzó sap trobar aquella notícia curiosa que es propaga molt poc i vestir-la hàbilment amb moralitat inclosa. Com aquesta d'avui a la vanguardia: Mentre no arriba Nadal:

"Com que som al juliol i l’alcalde Abel Caballero no ha anunciat encara com seran els fastuosos llums que el pròxim Nadal il·luminaran la ciutat, l’Ajuntament de Vigo ha fet pública una normativa que prohibeix orinar a les platges, sigui a la sorra o dins del mar. A qui enxampin fent-hi pipí, 750 euros de multa. El cas és acaparar l’atenció del món.

¿Com ho faran per detectar si algú pixa dins de l’aigua? ¿Abans d’entrar al mar col·locaran als banyadors sensors amb una alarma? A més del cos de socorristes, ¿n’hi haurà un altre que es dedicarà a nedar entre les cames de la gent per detectar rajolins sospitosos? La nedadora Carly Geehr, de l’equip olímpic estatunidenc, confessava fa anys que tots els nedadors de competició orinen a les piscines: “De manera habitual. Alguns ho neguen, d’altres ho proclamen amb orgull, però tothom ho fa”.

I si això passa a les piscines, imagineu-vos al mar! En l’actualitat, amb tanta consciència mediambiental i amb els nens preocupats per si pequen contra la sostenibilitat, fins i tot l’Encyclopaedia Britannica (de bracet amb la Societat Química Americana) va haver d’emetre fa uns anys un comunicat explicant-los que no se n’han de sentir culpables. Els aclareix que tots els animals del mar pixen al mar i que, per exemple, el rorqual deixa anar prop de mil litres d’orina cada dia. Més del 95% de l’orina humana és aigua i, a part d’aigua, el principal producte que deixem anar és urea, que conté molt de nitrogen. I aquí ve la meravella: quan el nitrogen es combina amb l’aigua, produeix amoni, que és molt beneficiós per a la flora marina. En resum: pixar al mar no sols no és dolent sinó que és bo, com poden confirmar Mercedes Milá i Pablo Carbonell, autor de Mi aguïta amarilla, aquell gran himne del que al gremi del porno en diuen water sports."



.