En un exercici de funambulisme polític, els de la no secta, Junts per Catalunya, han pres la gran decisió de guanyar temps i traslladar a la militància l'última paraula sobre sortir o no del Govern, en un nou pegat que no resoldrà l'enèsima crisi en les relacions entre els dos partits que integren el Consell Executiu. Una dilació més en aquest conflicte quw és una nova mostra de falta de respecte a una ciutadania que ha passat de l'estupefacció a la desconnexió i de la desconnexió al desencís per a no dir la indiferència. - Ja s'ho faran - pensen molts. Per no expresar-ho en paraules més gruixudes
En la reunió de l'executiva, Junts va optar pel carrer del mig. És cert que la consulta a la militància figurava al programa que aprovat al congrés del mes de juny passat, però a qualsevol país normal el cessament fulminant i unilateral d'un vicepresident d'una formació política d'un Govern de coalició comportaria una resposta clara del partit afectat. Que un partit membre d'un Govern de coalició exigeixi al president d?aquest Executiu que se sotmeti a una moció de confiança també seria impensable. Com és possible que Junts presenti aquesta demanda, que no afecta només el president de la Generalitat sinó tot el Govern de què forma part? I si només una part d'un partit de govern insistís a jugar a la contra mentre la resta optés per una lleialtat coherent, seria inevitable la ruptura d'aquesta formació, amb els radicals criticant el Govern des d'on correspon, els escons de l'oposició, almenys en aquesta hipotètica normalitat de què estem tan lluny. L'esperpèntica situació s'allargarà de moment fins diumenge al vespre on si no hi canvis en el guió se sabrá el resultat de la decisió de la militancia de Juntsxcat, esperem que no empatin com els de la CUP a Sabadell, qué ja seria el colmo dels colmos, el desideratum. Com diria la periodista Irene Polo: són uns cantamañanas.
em sembla que no has mencionat l'autor
No hi ha autor, part del text es d'un editorial no recordo si de la Vanguardia o el periódico que he llegit aquest matí al digital, pero es la part constructiva del relat dels fets que es pot trobar en qualsevol diari, i si he posat un enllaç a l'escrit de Sergi Pamies a la vanguardia en que parla d'Irene Polo, una periodista que desconeixia i que m'ha fascinat la seva historia, i de la que segurament tu en deus haver parlat alguna vegada.
Mientras Convergencia i Unió fue la solución de gobernalidad y estabilidad,incluido en España.JXC se ha convertido en el problema,desgraciadamente.No puede ser que el concepto independentismo,se convierta en problema, en estos momentos separa ERC y JXC
Veure'm si els de Junts trenquen o no, la solució la sabrem en una setmana.
Con una nula visión de futuro, los neoconvergentes ( me he cansado de las siglas y las pos-siglas) y los de la ER han menospreciado el presente.
Sino lo tenían todo en su mano si la mayor parte, y esa mayor parte era idéntica al del PNV con respecto al gobierno central. Lo han tirado todo por la borda sólo por sus cuotas de poder en la Ciudadela, incluso la credibilidad que otrora tuvieron.
Con su pan se lo coman, que dirían algunos.
salut
O a fer la mà, que dirien altres
Exacto,los vascos,tan suyos ellos,han ocupado la posición catalana que ocupaba en la economía y gobernalidad de España,además del prestigio. Y todo por declarar una independencia de unos instantes, chulos que fueron. La independencia es algo más serio y sobretodo aceptada dentro de España y en la Sociedad de Naciones,así se hacen las cosas.
A pesar de los pesares añoramos a Pujol i su peix al cove más el pacto del MAJESTIC, Y no deja de ser curioso que servidor dejara de votar a Ciu precisament por el pacto del Majestic con Aznar. Cosas de la vida.
A ver si sirve de escarmiento para votantes, el barco se hunde en la mierda, y estos preocupados por sus poltronas y el reparto de poder. Porque lo de la "independencia, referendum, etc." no es más que una excusa de cara a la galería
La "guerra" empezó con la suspensión del cargo más que justificada de la "Burràs", y a partir de ahí has salido las navajas a pasear, no hay nada más que eso.
Lo dicho, a ver si tomamos buena nota todos.
Ni referendum ni independència, aqui el que priva és escalfar la cadira. La resta, poesia.
Tinc vergonya