Dissabte farà cinc anys del referèndum unilateral de l’1 d’octubre. Des de llavors, han passat moltes coses. El que va ser batejat com el procés ja és història. Ara som en una etapa híbrida i estranya –el postprocés– que és i no és alhora un retorn a la política, amb un autogovern abonyegat i una Generalitat convalescent després de l’estrès viscut des del 2012. - Francesc-Marc Álvaro.

El record d’aquella jornada especial es barreja inevitablement amb les peculiars peripècies de l’actualitat protagonitzada per ERC i Junts al Govern autonòmic, i el contrast fa rodar el cap. L’independentisme va alçar, fa cinc anys, la bandera de l’esperança, però ara re­presenta un esperpent. Per als partidaris d’aquesta causa­, la comparació és descoratjadora i depriment; mentre, per al conjunt de la ciutadania, és irritant comprovar que els responsables de l’autonomia dediquen tant temps a les seves tri­fulgues internes, quan tenim el país en una situació de crisi tan complicada, en una Europa assetjada per reptes enormes.

Cinc anys després d’aquell moment, el que a Madrid anomenen “el problema catalán­” no ha desaparegut, malgrat les fortes mesures punitives de l’Estat i l’escapçament de la cúpula del moviment. Cinc anys després, els partits independentistes continuen tenint un suport electoral robust i gaudeixen de majoria al Parlament. 

Però també és innegable que, cinc anys després, els dirigents polítics que volen una república catalana viuen en una discòrdia perenne, són víctimes de les desconfiances creuades, són in­capaços de bastir una única estratègia i, per reblar el clau, tenen pànic a parlar clar a la gent. Si bé és cert que Esquerra Republicana ha fet un viatge al possibilisme que Junts no vol imitar, ambdós partits tenen enormes dificultats­ (i no només per una comprensible cautela legal) per abordar el que van dir i el que van fer aquells anys verti­ginosos que van desembocar en la DUI fake . La distància entre els fets i les pa­raules –els malentesos i els autoenganys– pesa com una llosa en les declaracions que ara fan els continuadors del que van protagonitzar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, entre d’altres.

El dia 1 d’octubre del 2017 vaig anar a votar i vaig posar un “sí” dins de l’urna. Tenia molt clar que aquell referèndum no seria reconegut per cap Estat ni per cap instància internacional, però pensava que calia fer arribar un missatge potent al Govern espanyol. Jo no he estat mai un català emprenyat –per fer servir l’expressió famosa de l’amic Juliana– perquè des de jove he vist i he notat el que Gaziel anomenava “expulsionisme”. Sense separadors allà no hi hauria separatisme aquí. No calia estar emprenyat per saber que, amb la recentralització impulsada per Aznar a partir del 2000, els catalans (independentistes i no) aniríem a petar a un atzucac. Estem parlant d’una qüestió de reconeixement i no de simple descentralització. La sentència del TC sobre l’Estatut del 2006 certifica que l’autonomisme ha estat conduït pel PP (amb la passivitat del PSOE) a una via morta. El creixement de l’independentisme –alguns ho volen esborrar– parteix d’aquest fracàs.

Avui dia, les interpretacions sobre el sig­nificat real de l’1-O no són unànimes. Ens falta perspectiva i, a més, hi ha massa càrrega­ emocional. Què va ser l’1-O? Un acte massiu de desobediència civil vist poques vegades a Europa occidental? Una acció col·lec­tiva que volia transformar l’statu quo de la nit al dia? Un exercici d’autogestió i empoderament que va servir per fer propaganda? El sen­timent dominant aquella jornada era d’esperança, bar­rejat amb la indignació que van provocar les càr­regues policials contra votants indefensos­, una ferida que no s’ha tancat. El llegat polític del referèndum tampoc està clar; soc del parer que l’1-O no produeix cap mandat democràtic i que, per tant, és millor no confondre l’èpica viscuda amb altres materials.

Escric aquestes ratlles mentre el Govern bipartit és a la corda fluixa. El xou de les desavinences ja no té públic. Les hores són tan incertes com grotesques. On és anat aquell capital d’esperances? Quan la il·lusió popular ha de cristal·litzar en política, tot es desfà. La impotència i l’agonia que ara dominen la política catalana són filles tant de la repressió de l’Estat com de la frivolitat que el procés portava adherida des del primer moment. Madrid no ens prendrà mai seriosament si els nostres governants –uns més que d’altres– no són capaços de renunciar a la comèdia.