"Quan decidirem cedir a la temptació d'enfrontar-nos entre nosaltres?". Aquestes van ser les primeres paraules del president d'Òmnium, Xavier Antich, a l'acte polític de l'entitat a la Diada. Va ser una exclamació a l'estil Zavalita --a 'Conversa a la catedral' de Mario Vargas Llosa, amb aquell '¿Cuando se jodió el Perú?”- i que interpel·lava directament als dos fronts en què s'ha dividit l'independentisme. D'una banda, l'ANC i la seva voluntat de “passar per sobre dels partits” i, de l'altra, els partits, especialment ERC, que lidera la presidència de la Generalitat.
“No hi ha cap poble que pugui decidir el futur sense institucions o partits. Mai cedirem a la temptació populista de l'antipolítica”, va seguir Antich, després d'esplaiar-se en la descripció del moment de “paràlisi” en què es troba l'independentisme. Una aturada que amenaça, va asseverar, de convertir-se en estructural, i que “desmobilitza”, llevat que es procedeixi a una “reactivació”. Segons la diagnosi d'Antic, "no hi ha estratègia compartida, ni objectiu comú. Només hi ha estratègies de part, cosa que causa desànim i molta desorientació". "Som on ens vol l'Estat, paralitzats i això només alimenta la desconfiança".
"Havíem arribat molt lluny", va lamentar, nostàlgic, el successor de Jordi Cuixart. I és que Òmnium considera essencial repetir el triangle compost per partits, institucions i societat civil que va permetre la celebració de l'1-O, que va ser “un èxit col·lectiu, fruit d'una dècada d'organització i de coordinació transversal”, va assenyalar Antich. Això sí, va exclamar: "Cinc anys després del 2017 cal mirar endavant".
La proposta d'Antic, no concretada, és obrir les finestres i donar pas a l'aire fresc. A noves veus. "El desacord està provocant un replegament dels actors de l'independentisme. Cal canviar la dinàmica i apostar per l'obertura", va assenyalar. Una espècie, se suposa perquè no ho va esmentar, de refundació del consell estratègic de direcció de l'independentisme, l'òrgan que agrupava els tres partits parlamentaris, les dues entitats principals del sobiranisme i el nounat Consell per la República, amb l'aportació d'aquests nous agents, sempre independentistes. Noteu l'ús del passat, és a dir, que 'agrupava', perquè l'òrgan no es reuneix des del 2021.L
La proposta d'Antic és d'una sensatesa inusual, però és inùtil, l'ANC i Juntsxcat han embogit de ràbia, de frustració i no estàn per raons, els importa un rave el país i els seus ciutadans, l'odi desfermat que els envaeix els impedeix veure la realitat de la situació. Quan de mal han fet, fan i faran al país que tan diuen estimar. Amb patriotes així, val més acollir-se als botiflers. I no és que siguin gaire millors ni de fiar tampoc, però almenys ho aparenten. La bogeria i la toxicitat de Puigdemont, Quim Torra i Laura Borràs els i ens està arrossegant a una espiral d'autodestrucció, una espiral que ahir 200 mil persones varen ser incapaces de veure, i això si que és preocupant. No cal que Espanya ens robi o ens ocupi, ja ho fem tots solets. Em pregunto quan es va fotre Catalunya? i em responc, l'endemà mateix de la no declaració de la DUI. I aixó que va ser l'acte més assenyat de Carles Puigdemont com a President, possiblement l'últim. Ahir es varen manifestar a Barcelona 200 mil persones, i 7 milions i mig no. Compte.
No entiendo mucho de política, pero por lo que se ve, los políticos tampoco.
ResponEliminaA mi criterio siempre errado y en mi visión partidista, creo que jamás se ha de poner en manos ciudadanas (masa) el ejercicio del poder. Esta se mueve por sentimientos y no por razonamientos.
Que la ANC y el tal Omnium sean los que de una u otra manera marquen la pauta bajo el criterio de que ellos son la representación ciudadana es un craso error. Y es un craso error porque si ha eso se va hay una NO-representación ciudadana que en personas se pueden contar por más de siete millones.
La política es para los políticos, porque ellos son los representantes elegidos. Todo lo demás es tocar lo que no suena y armar ruido.
Pero lo dicho. Soy tonto, o eso me hacen creer, y no entiendo de política.
Salut
Si la independencia depen dels ciutadans, tenim un problema, perquè nomès pot ser amb l'ùs de la violència. Fixa't amb que diu Antic: No hi ha cap poble que pugui decidir el futur sense institucions o partits. O sia junts, tots junts, en comptes de barallar-se entre ells.
EliminaSigo insistiendo,que el concepto del independentismo,sea cual sea la premisa de partida,dentro de la ley,pase a sociedades cívicas.
ResponEliminaCreo, amigo Carlos, que la masa en su conjunto no decide nada, sólo se mueve. Han de ser los políticos los que estén en la política. Ahora tenemos el ejemplo: Junqueras; él, y por ende toda ER, intenta acercarse políticamente a los postulados más transigentes de diálogo (gustará más a unos y disgustará más a otros) pero es un acercamiento político del representante político, y...¿qué pasa? que la masa (contraria o de casa) que se cree con el derecho político (derecho que no tiene porque no tiene autoridad de firmar ni pactar nada) sale a insultarle como traidor , botifler i fill de puta.
EliminaY ahí estamos.
La masa no razona, la masa se emociona, y eso no es válido en política si queremos llegar a acuerdos.
Un abrazo
Las sociedades cívicas solas no pueden avanzar, necesitan de los políticos. Per juntos, no peleados entre si.
ResponEliminaCualquir sociedad cívica legalizada,puede convocar acciones democráticas,como manifestaciones,para casos como son el independentismo.No tienen que estar asociado a un partido politico.Aqui el error ha sido que partidos políticos han cogido los conceptos y los han utilizado de forma ilegal y todos hemos sufrido las consecuencias.
ResponEliminaMejor que se vuelvan a separar y que trabajen el independentismo de otra forma.
O millor que s'estiguin quietets uns i altres i no facin més mal.
ResponEliminaEso sería lo ideal ,pero sabes que no va ocurrir.
EliminaQuan vaig arribar a Catalunya fa uns quants anys, admirava profundament els catalans, igual que la majoria d'espanyols. Catalunya era un focus d'atracció per la seva valentia i sensatesa polítiques. Ens agradava la música catalana, la seva cultura, els seus líders polítics, tot allò que venia de Catalunya als joves d'Aragó suscitava entusiasme i interès. Tot això s'ha dilapidat i si em pregunten ara sobre l'opinió que tinc de la política catalana i de la manera de ser catalana, tinc reserves serioses, però el que no tinc ja és cap tipus d'admiració pel seu sectarisme, pel seu supremacisme, per el menyspreu de l'altre, per la seva violència verbal en contra del que pensa diferent. Venir a Catalunya per a mi era un somni, però ara penso que m'hauria d'haver anat a Madrid a buscar feina com a professor. Allí almenys no seria una pària. Entenc que que vols ser assenyat i fomentar el seny entre les forces catalanes, però quan dius que Puigdemont va haver de proclamar la DUI en aquell terrible mes d'octubre, sento que no n'estic segur aquí. Si entre ells s'odien així, què no odiaran els que ens anomenen colons, feixistes, espanyolistes... Crec que em vaig equivocar, encara que aquí he fet la meva vida. Saluts.
ResponEliminaPuigdemont no va declarar la DUI, afortunadament, només va durar una segons la república. Dit aixó, en aquells temps en que Catalunya era admirada i respectada a Espanya ho vaig poder comprobar in situ, durant quinze anys vaig viatjar per feina per el que era Castilla la Vieja i Lleó, Extremadura i Andalusia, i hi havia aixó que dius, aquest esperit positiu vers Catalunya, però això ja és passat, i el futur es fosc, Jo crec que ho varen espatllar tot els convergents, quan es varen convertit per interés electoral en independentistes; i M.Rajoy amb la campanya contra Catalunya de les caixes blaves. A partir d'aqui quelcom ha fallat i aquell esperit s'ha perdut i ja no es recuperarà. Winter is comming.
EliminaSalut.
Desde luego,exacto,pero yo confio que vuelva esos tiempos,observo brotes verdes.
EliminaEl enloquecimiento que citas se vio reflejado en un hecho que parecía hasta ahora patrimonio de la ultraderecha: la agresión a periodistas. No son cosas diferentes. Pueden ser graduales e ir a más si la frustración que genera el fanatismo no se supera. Por otra parte la división entre todo ese batiburrillo de entes y masas en pro del separatismo es análogo a la que ha tenido y tiene lugar con demasiada recurrencia en los partidos en otros territorios de España. Y es que son tan españoles ellos también...
ResponEliminaHay muchos nervios, rabia e impotencia, lo que hace que algunos muestren su real cara.
EliminaHago mío mayormente el comentario de Joselu.
ResponEliminaMira,tengo varios vecinos,unos porque militan o bien simpatizan(con muestras en los balcones,ostensibles),con el independentismo.El día que(mejor la noche),que encarcelaron a Junqueras y los demás, fue terrible .Alguno golpeaba con una barra de hierro la baranda de su balcón.No ,no,era cacerola .Hacía días, que si te cruzabas con ellos, agachaban la cabeza y despedían violencia. Vecinos, que cuando entramos en las nuevas viviendas, hace 40 años,jóvenes y con niños .celebrábamos fiestas en la zona común, ahora mostraban violencia.La cosa está cambiando,no hay la confianza del principio,pero levantan la cabeza,saludan y sonrien,brotes verdes.
ResponEliminaEsperemos, de hecho yo mismo he variado mucho mi posición en este asunto. La verdad es que Pujol nos tenia muy bien adoctrinados, claro que te aseguro que haBlas con el diez minutos o mejor el habla contigo, y le votas de por vida.
ResponEliminaNomès el comportament maldestre dels que el varen seguir - Mas inclós - ha desmuntat tot l'entramat independentista per a molts. Pujol mai ha estat independentista real, nomès ho era en teoria, i Mas igual, nomès que la manifestació del 2010 coincidint amb l'escapçament de l'Estatut, els va quasi obligar a acollir-se al moviment independentista. I és que en el fons, va sr M.Rajoy amb la recollida de firmes contra Catalunya el responsable de l'increment de l'independentisme a Catalunya. I tot per l'Estatut. de no haver estat per això, seguiriem amb el peix al cove i aniriem tirant de la rifeta, ah! i tot el tema de la deixa de l'avi Florenci i els tripijocs dels fills mai haurien sortit a la llum. I aixó Pujol quan va decidir abraçar l'independentisme sabia que li pasaria factura, a ell i a la seva familia.