La nova prova d’esforç de l’independentisme, es va superar amb èxit, l’assistència a la manifestació d’ahir, va ser superior a la de l’any passat, (encara marcada per la pandèmia), per bé que per sota dels anys més àlgids del procés; en tot cas, molta gent, s’agafin les xifres de la Guàrdia Urbana o les de l’ANC. La primera constatació de l’Onze de Setembre de 2022 és clara: deu anys després de la primera gran manifestació del procés, les bases independentistes mantenen una capacitat enorme de mobilització. Més enllà i més ençà del manifest de l’ANC, els votants dels partits independentistes hi han anat, un cop més.

La segona constatació és problemàtica: la divisió estratègica i discursiva del bloc independentista s’ha aguditzat. No només perquè els dirigents d’ERC s’han desmarcat de la convocatòria de l’ANC, sinó també perquè les paraules de la presidenta d’aquesta entitat, Dolors Feliu, tenen poc a veure amb les paraules del president d’Òmnium, Xavier Antich, que a l’acte del matí va dir: “No cedirem mai a la temptació populista de l’antipolítica”.

Ambdues entitats pressionen els partits i les institucions, però de manera molt diferent. Darrere de la pancarta de la capçalera de la manifestació, se’n podia llegir una altra amb la inscripció següent: “Traïdors, no us tornarem a votar”. Així mateix, un grup va pujar a l’escenari per exhibir una pancarta on es llegia: “Botiflers, la història us jutjarà”. El terme botifler va proliferar en diferents materials que es van distribuir. La tercera constatació es deriva d’aquest clima enrarit: una part de la frustració i la impotència del moviment independentista es transforma en un assenyalament de l’hipotètic enemic interior, amb atacs que abans es dedicaven només als partits centralistes. Els vigilants d’una suposada ortodòxia han enterrat la revolució dels somriures i veuen enemics a cada cantonada.

La quarta constatació no és precisament nova. La pacífica mobilització anual de la gent que vol un Estat català té una difícil i envitricollada traducció política (més quan no hi ha una estratègia compartida), cosa que reforça la sensació que, després de l’1 d’octubre, l’independentisme camina en cercles, sense anar enlloc, lligat a una sínia com la mula o el bou. Antich ho explica de la manera següent: “Aquest cicle està exhaurit, cal obrir-ne un altre”. Feliu, en canvi, és taxativa: “Feu la independència o convoqueu eleccions”. L’ultimàtum de l’ANC al Govern d’Aragonès té un regust d’inquietant déjà-vu : la tornada a la pressa com a eix de la política independentista. “Fem-ho i fem-ho aviat”, va repetir Feliu, com si la correlació de forces, el suport social i les condicions objectives fossin avui més favorables a l’independentisme que el 2017.

Finalment, la cinquena constatació apunta a l’estancament. Pocs mesos abans de les municipals i en un clima de crisi social, l’independentisme dedica totes les seves energies a les batusses internes, i oblida el conjunt de la societat. Així no creixerà. - Francesc-Marc Álvaro.