EL SENTIT DE LA VIDA

 

Arribats a certa edat, el nostre cos ens comença a desesperar, la degradació es manifesta amb tota la seva cruesa. El meu avi es va morir de vell a l'edat en què jo encara em plantejava acabar de madurar. Ell es va morir vell, de viure i de fumar. Suposo que cap època tria la manera de morir. Nosaltres durem més però durem pitjor. El nostre cos s'esgota, cansa i corromp, així que toca parlar de robots, empelts biònics, pròtesis, metaversos, realitats paral·leles, avatars i somnis de bruixes o viatges a Turquia a recompondre la massa capil·lar.

I és que aquest cos en què estem allotjats temporalment en contra de la nostra voluntat arriba un moment en que ja no dóna més de si, i cal començar a preparar-se per abandonar-lo i tornar a l'origen dels temps, per ser allò que és la nostra finalitat, per el que varem ser inicialment creats, energia en estat pur. Mentrestant, morirem sols, vells, però sols. De tant cercar el sentit de la vida, potser ens hem oblidat de morir per alguna cosa que valgui la pena, i hem estat incapaços de comprendre que la vida no té cap sentit. Encara que potser l'empresa Nectome té una solució a aquest problema, o a una part d'ell.

Només perquè el teu cos eventualment es marceixi i mori, no vol dir que el teu cervell i tots els records emmagatzemats en ell hagin de fer-ho. Almenys aquesta és la proposta de l'empresa Nectome, que afirma que pot preservar perfectament els cervells dels seus clients per al seu ús en el futur, quan la tecnologia permeti que tota la informació emmagatzemada en ells sigui transferida a un ordinador.

Nectome afirma que algun dia podrem examinar el conectoma del cervell (les connexions neuronals dins el cervell) tan profundament com per reconstruir els records d'una persona, molt després que hagin mort. Aquest dia encara està molt lluny, però Nectome està oferint preservar el cervell de les persones de tal manera que quan la tecnologia abans esmentada estigui disponible, puguin estar entre els primers a reprendre les seves vides com programes d'ordinador, o fins i tot com una cosa més.

Si bé la idea de tornar a la vida, encara que sigui com una cosa immaterial com un programari, pot ser atractiva per a molta gent, el servei ofert per Nectome comporta un petit problema. Com el cofundador de la companyia, Robert McIntyrehe, admet obertament, el servei és "100 per cent fatal" per als clients, el que significa que per preservar el conectoma, el cervell ha de ser bombejat amb un còctel de substàncies químiques d'embalsamament quan encara estigui fresc. Bàsicament és una forma de suïcidi assistit, amb el presumpte benefici de poder retornar a la vida algun dia.

Fins ara, Nectome ha aconseguit utilitzar la seva controvertida tècnica d'embalsamament en el cervell d'un porc, i l'ha preservat "tan bé que cada sinapsis es pot veure amb un microscopi electrònic". I encara que no hi ha proves reals que això sigui suficient per realment preservar els records i altra informació en el cervell, hi ha gent entusiasmada amb la idea. Tan emocionats, de fet, que molts estan disposats a desemborsar 10.000$ només per aparèixer en una llista d'espera. El servei encara no està disponible, i a causa de la seva controvèrsia i possibles problemes legals, pot ser que no ho sigui per diversos anys, però Nectome utilitza aquesta llista d'espera per provar el seu atractiu.

La realitat és que hi ha tant que encara no sabem sobre com funciona el cervell i com es formen i emmagatzemen els records, que és impossible saber si el servei de Nectome realment funcionarà. Però amb lemes enganxosos com "¿I si et diguéssim que podem emmagatzemar la teva ment?" Definitivament van a tenir diversos interessats, però amb mi que hi comptin, suposant que el projecte fos viable, que no ho dubto, em pregunto que faria el meu cervell dins d'una màquina dins de 'X' anys; d'una  màquina o d'un cos fins i tot. Em sembla terrible nomès pensar-ho, i ja s'ha fet alguna pel·lícula en aquest sentit, però una cosa és un guió cinematogràfic i l'altre la realitat, la dura realitat de despertar el teu cervell, nomès el teu cervell d'ací a uns anys, m'agafen esgarrifances nomès de pensar-ho.