Dimarts va començar la tercera edició de la Biennal de Pensament, una cita reservada a la reflexió i al debat cívic. Durant sis dies, des d'aquest dimarts i fins diumenge vinent, una quarantena d'espais culturals de Barcelona acolliran gairebé un centenar d'activitats -presencials i telemàtiques-, on els ponents debatran sobre el sistema sociopolític, el canvi tecnològic i la configuració física de les ciutats. Aquest any, hi participaran Adam Przeworski, Carles Boix, Chantal Mouffe, Yuval Noah Harari, Carla Simón, Carolin Emcke, Svetlana Aleksiévitx i Marina Garcés, entre d'altres.

Com a novetat, la Biennal de Pensament 2022 tindrà tres edicions simultànies, a Barcelona, Palma i València, cadascuna amb programacions pròpies però interrelacionades entre si. Gràcies a l'estratègia conjunta, aquesta tercera edició de la Biennal tindrà una marcada perspectiva mediterrània. S'hi abordaran temàtiques que afecten el conjunt de les ciutats, en el marc dels grans debats urbanístics i socials globals, però també les vinculades més concretament l'espai cultural que totes tres ciutats capitalitzen.

Explica Màrius Carol a la vanguardia, que la Biennal de Barcelona va convocar gairebé un miler d'adolescents, d'entre 15 i 17 anys i de diferents contextos socioeconòmics, a debatre sobre el futur, que és el lloc on passaran la resta de les seves vides. La filòsofa Marina Garcés va actuar com a conductora de la trobada i els va transmetre una primera idea: si no sabem imaginar-nos el futur, és perquè no sabem quins compromisos tenim en el present. Va citar Nietzsche, quan va dir que la tasca que ens ha donat la natura és criar un animal com l'ésser humà capaç de fer promeses, i Hannah Arendt, que va aclarir que la promesa desafia la incertesa. I quan els va tenir motivats, va demanar als concentrats que manessin una promesa des del mòbil i que diguessin a qui l'enviarien. Resultat: van guanyar per golejada les promeses fetes a amics i familiars, amb prou feines van aparèixer les promeses de país o els compromisos religiosos.

La promesa és personal, senzilla, política i ètica, els va explicar Garcés i, encara que un canviï amb els anys, hi ha un compromís genèric que es manté. Llegeixo a El País que hi va haver qui va plantejar si les promeses no estan sobrevalorades i també qui va proclamar que si un dia arribava al govern faria promeses veritables. Dues qüestions gens menors que posaven en evidència que hi ha joves que creuen que els compromisos són com les fundes dels seus smartphones, que cal canviar-les cada any i que hi ha entre la joventut la sensació que la política es construeix amb mentides o amb veritats amb data de caducitat. Der fet, es podria dir que la veritat és tan sols un moment de la mentida.

Del debat se'n pot extreure la idea que aquests adolescents estan creixent en un món desordenat, on els valors duren menys que els seus videojocs i on la veritat ha deixat de tenir prestigi social. Però també cal ser optimista: saben que depèn del seu compromís reordenar el planeta, sense atendre els populismes. Ho va escriure Karl Popper: “Els que prometen el paradís a la Terra no van portar mai més que l'infern”.