El britànic Dorian Lynskey publica a Espanya 'El Ministeri de la Veritat' - el periódico -, un llibre en què esbudella el procés de creació de l'obra més coneguda de l'autor anglès, rastreja els orígens fins a la Guerra Civil espanyola, s'estén en el context històric i literari i observa la seva projecció cultural fins als nostres dies, per demostrar que poques obres mantenen tanta vigència dècades després de ser publicades.

Només 227 dies va viure George Orwell després de la publicació de '1984', el 8 de juny de 1949. Van ser prou dies perquè tingués un indici de la classe de repercussió que tindria el seu llibre –no només literària, també política i social –, però només va ser això, un indici: considerant la llarga vida que ha tingut la novel·la de l'autor britànic, 227 dies sembla poca cosa, i això que encara va viure per comprovar com els primers lectors la comparaven, entre altres coses, “amb un terratrèmol, un farcell de dinamita o l'etiqueta d'una ampolla de verí”, segons explica Dorian Lynskey a la recent publicada 'El Ministeri de la Veritat' (Capità Swing). La denúncia del totalitarisme mitjançant la posada en escena d'una societat on la ciutadania és objecte de control absolut connectava amb pors ancestrals que el nazisme, l'estalinisme i la Segona Guerra Mundial havien tornat a un primer pla, però si hagués estat només això, la obra d'Orwell no seguiria present, per dir-ho així, a l'aire que respirem. Hi ha molt més.

Orwell va decidir al 1943 que escriuria aquesta novel·la que en principi s'havia de dir "The last man in Europe", títol, per cert, de la novel·la publicada el 2017 per l'australià Dennis Glover en la qual recrea els últis dies d'Orwell així com l'escriptura de 1984.

El 1944, tres anys abans de acabar 1984 i cinc anys abans de la seva publicació, George Orwell va escriure una carta a un lector seu, Noel Willmett, detallant la tesi de la seva gran novel·la. La carta adverteix sobre el sorgiment de polítiques d'estat totalitàries, que «diran que dos i dos són cinc». Potser en aquesta carta hi ha el germen del que va arribar a ser la novel·la.

Per a Noel Willmett - 18 de maig de 1944

10a Mortimer Crescent NW 6

Benvolgut Sr. Willmett:

Moltes gràcies per la carta. Vostè pregunta si el totalitarisme, el culte al líder, etc., estan realment en auge mentre aparentment això mateix no passa en aquest país i als Estats Units.

He de dir que crec, o temo, que prenent el món com un tot, aquestes coses van en increment. Hitler, sens dubte, aviat desapareixerà, però només a costa d'enfortir Stalin, els multimilionaris anglo-americans i tota mena de petits führers del tipus de de Gaulle. Tots els moviments nacionals, a tot arreu, fins i tot aquells nascuts com a resistència a la dominació alemanya, semblen adoptar formes no democràtiques per agrupar-se a si mateixos al voltant d'un führer sobrehumà (Hitler, Stalin, Salazar, Franco, Gandhi, De Valera, són tots exemples diversos) i segueixen la teoria que la finalitat justifica els mitjans. A tot arreu del món els moviments semblen anar en la direcció de les economies centralitzades que poden “funcionar” en un sentit econòmic però no estan organitzades democràticament, mateixes que tendeixen a establir un sistema de castes. Amb això vénen els horrors del nacionalisme emocional i una tendència a descreure de l‟existència de la veritat objectiva, atès que tots els fets han d‟encaixar amb les paraules i les profecies d‟algun führer infal·lible. En cert sentit la història ja va deixar d'existir: per exemple, ja no hi ha tal cosa com una història del nostre temps que pugui ser universalment acceptada, i les ciències exactes es troben amenaçades mentre la necessitat militar deixa de mantenir la gent a ratlla. Hitler pot dir que els jueus van començar la guerra i, si sobreviu, això esdevindrà la història oficial. No pot dir que dos i dos són cinc perquè, a la pràctica, diguem, en balística, dos i dos han de ser quatre. Però si sobrevé el tipus de món que temo, un món on dos o tres súper-estats siguin incapaços de conquerir-se l'un a l'altre, dos i dos podrien ser cinc si el führer així ho desitja. Aquesta, tant com entenc, és la direcció en què ens estem movent actualment, encara que, és clar, el procés és reversible.

Pel que fa a la immunitat comparativa de la Gran Bretanya i els Estats Units, malgrat el que els pacifistes, etc., potser diguin, encara no ens hem tornat totalitaris, i això és un símptoma summament esperançador. Crec molt profundament, com vaig explicar al meu llibre "El lleó i l'unicorn", al poble anglès i la seva capacitat per centralitzar la seva economia sense destruir la llibertat en el procés. Però hem de recordar que la Gran Bretanya i els Estats Units no ho han intentat realment, no han conegut la derrota o el patiment sever, i hi ha alguns mals símptomes al moment de fer el balanç dels bons. Per començar, hi ha una indiferència general al declivi de la democràcia. S'ha adonat, per exemple, que ningú a Anglaterra de menys de 26 anys no ha votat i que segons es pot entendre la gran massa de població d'aquesta edat no els importa això? En segon lloc hi ha el fet que els intel·lectuals són més totalitaris en jutjar la gent comuna. En termes generals, la intelligentsia anglesa s'ha oposat a Hitler, però només a canvi d'acceptar Stalin. Molts estan perfectament llestos per als mètodes dictatorials, la policia secreta, la falsificació sistemàtica de la història, etc., mentre sentin que tot això està del “nostre” costat. De fet, l'afirmació que a Anglaterra no tenim un moviment feixista vol dir que els joves, en aquest moment, busquen el seu führer on sigui. No podem estar segurs que això no canviarà, tampoc que el comú de la població no pensi d'aquí a deu anys com ara pensen els intel·lectuals. Espero que no, fins i tot confio que no, però si passa, serà a costa d'una lluita. Si simplement es proclama que tot això és pel bé i no reconeix els símptomes sinistres, només s'ajuda a acostar el totalitarisme.

Vostè també pregunta: si penso que el món tendeix cap al feixisme, per què no recolzo la guerra? És una elecció entre dimonis —m'imagino que totes les guerres ho són. Sé prou sobre l'imperialisme britànic perquè no m'agradi, però el recolzaria davant del nazisme o l'imperialisme japonès com el menys malèvol. De la mateixa manera, donaria suport a l'URSS davant d'Alemanya perquè penso que l'URSS no pot escapar completament del seu passat i conserva prou de les idees originals de la Revolució per fer-ne un fenomen molt més esperançador que l'Alemanya nazi. Penso i he pensat des que la guerra va començar, aquí per 1936, que la nostra causa és la millor, però ens hem d'entestar a fer-la la millor, cosa que implica crítica constant.

Seu sincerament, Geo. Orwell

El pitjor somni de George Orwell s'ha tornat finalment realitat. Un Gran Germà ha aconseguit el poder i vigila les nostres accions diàries des de la foscor, ens controla constantment. Potser ha necessitat uns anys més dels que va teoritzar Orwell a la seva novel·la 1984, però per fi ha aconseguit trobar el control de la nostra llibertat. I aquest cervell a la foscor no ha deixat fora de la seva xarxa la que va ser la casa de l'escriptor, a Islington, al nord de Londres. En aquest carrer hi ha ni més ni menys que instal·lades 32 càmeres de vigilància.