ELS CORNUTS D'ESPANYA

Juguem aquests dies a imaginar-nos cornuts. A disfressar-nos amb l’abillament de l’assaltant més famós del congrés americà i a teoritzar sobre com n’és de probable que a Espanya acabin passant coses semblants a les que han passat primer als EUA i tot just al Brasil. Josep Martí Blanch, ens recorda una evidencia que des del que en queda del procés es nega sistemàticament, el paral·lelisme de l'assalt als parlaments dels EUA o Brasil, amb l'assalt al Parlament de Catalunya del 2011, quan Artur Mas i la llavors presidenta del Parlament, Núria de Gispert, van haver d’arribar al Parlament en helicòpter per poder iniciar la sessió d’aprovació dels pressupostos. Els manifestants pretenien impedir la celebració del ple. Els congregats van procurar tota classe de cortesies a ses senyories. Des de sacsejos a pintar una esvàstica a la jaqueta d’una diputada. El 2012 l’extrema esquerra –encara no naturalitzada pel sistema– va convocar una manifestació que inicialment s’havia de desenvolupar sota el lema d'Assalta el Congrés. El plantejament inicial es va moderar fins a acabar a “Rodeja el Congrés”. L'1 d’octubre del 2018, el president de la Generalitat, Quim Torra, llançava consignes d’ànim als manifestants independentistes perquè “apretessin” al carrer. Un dia després, els més enfadats intentaven prendre per assalt el Parlament de Catalunya amb els mossos d’ esquadra parapetats a l’interior.

Estem parangonant aquests tres episodis amb el que ha passat als Estats Units i el Brasil? No però sí. Potser el que més s’hi assembla i permet la comparació directa és l’últim, ja que s’ha encoratjat directament des d’un càrrec institucional. Els altres dos, com que anaven disfressats de protesta social, són més difícils de relacionar. Però sí que comparteixen, per estar induïts per organitzacions polítiques, l’ autoconvenciment que la democràcia ha estat usurpada, que els que formalment diuen que representen la voluntat popular han deixat de fer-ho i que el “poble”, conseqüentment, ha d’impedir-los de fer la seva feina. Aquests antecedents, relativament recents i que, hi insistim, no admeten el paper de calcar amb el que s’ha vist a l’altre costat de l’Atlàntic, sí que permeten advertir que la pulsió antidemocràtica no nia només a la ultradreta. Qualsevol ideari, portat a l’extrem, comparteix tàctica i objectiu: uniforme per als propis i assenyalament per als altres.