Des del moment que vaig tenir coneixement del ChatGPT, vaig intuir que no era una joguina informàtica més, no era un tamagochi ni el Metavers. En realitat, el ChatGPT és a la quotidinaneïtat el que va ser la calculadora en el seu moment a les aules. Encara és un nadó que creixerà i que, com tot en la intel·ligència artificial, no és per si mateix bo o dolent. Però hi ha alguna cosa que sí que sabem: que no saber. I no saber si una creació literària, una decisió empresarial o política és humana o un bot d'intel·ligència artificial potser sí que és dolent. La intel·ligència artificial canviarà les cadenes de valor, el mercat laboral, les estructures socials i la nostra vida - diuen -. Per això, hem de saber que ho farà per decisió humana. Potser li estem donant més importància de la que realment té, o potser és que som conscients del seu potencial, pel bo i pel dolent. Convé no oblidar que el ChatGPT és útil per a un elevat segment de població, sobretot els nadius digitals, ja que els nadius analògics poc el necessitem. No és del nostre temps. M'hi vaig acostar curiós en un primer moment, però aquí va acabar la meva incursió, al cap i a la fi, el ChatGPT té unes funcions que nosaltres ja fem servir per escriure un article, només que estalvia l'esforç de xafardejar per la xarxa recollint informacions diverses. No es tracta de renegar de la IA, ni d'escriure amb una vella Olivetti com l'Espinàs. Com tot en la vida, de la IA cal aprofitar el que ens convé i interessa i rebutjar la resta. De moment amb San Google i fent cas omís a Twitter, anem tirant.