Abans d’avançar ni una línia més, establirem algunes certeses molt breus sobre el tema. La llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual és una posada al dia indispensable de la normativa els beneficis de la qual incumbeixen al tracte jurídic que rep la víctima, evitant-li el calvari que suposava demostrar una agressió, mentre fa desaparèixer aquella gatera per a agressors familiars i annexos anomenada “abús”. El dret penal no només és interpretable sinó que expressament ofereix forquilles de condemna perquè els jutges valorin les circumstàncies dels casos i ajustin les penes. El bon dret penal d’una societat liberal, diuen els acadèmics, ha de ser molt específic al tipificar conductes delictives, però no tant a l’establir les penes. Les discussions punitives, les que giren entorn que una norma és millor com més llargues siguin les penes que estableixi és un marc de debat de la dreta conservadora o reaccionària, sempre perdedor per a les formacions progressistes. Com les baixades d’impostos: si un progressista hi entra, ja ha lliurat la victòria retòrica al rival conservador.

Considerant totes aquestes certeses, és difícil deixar de sorprendre’s davant la hiperactivitat en xarxes socials dels seguidors de totes les formacions progressistes espanyoles sobre si és veritat o si és legítim el lleu escurçament de penes que alguns jutges estan aplicant a reus que no han complert la condemna i que vol acollir-se a la part baixa de les forquilles de penes. Simpatitzants del PSOE, Unides Podem, Esquerra, Compromís i fins i tot de Més País fa gairebé dues setmanes que estan embrancats en aquesta discussió, mentre la dreta es frega les mans perquè pensa que ja l’ha guanyat, encara que no digui res.

El més sorprenent és que la modernització política que es va produir a partir del 2015 a Espanya bàsicament va consistir en la incorporació als càrrecs polítics i les assessories d’una nova generació de politòlegs que havien llegit Lakoff –i la seva cèlebre paradoxa “no pensis en un elefant”– i que postulen que els debats no es guanyen elegint els arguments, sinó triant els debats en si mateixos.

Joshua Lyman, assessor del president sortint Jed Bartlet, a 'El ala oeste de la Casa Blanca', s’incorpora a l’equip d’assessors del congressista Matt Santos per provar de convertir-lo en president. En la primera reunió amb el seu equip recita: “La gent creu que una campanya consisteix en dues respostes oposades a una mateixa pregunta. I no és així. Es tracta de lluitar per la pregunta adequada”. Lyman volia que Santos parlés d’economia i no de seguretat. “Si la campanya es basa en això, perdem”. El cas és que, finalment, Santos decideix no evitar el debat de la seguretat, aconsellat per la seva directora de comunicació, Loui­se Thornton.

– Tenim una idea diferent de les campanyes –protestava Lyman.

– Esclar: jo les guanyo.


No pensis en un elefant entre reixes -

Pedro Vallín - la vanguardia.com