Cognom de sant i nom de rei. No ha de ser fàcil calçar-se cada matí sent Arturo i San Agustín, o potser sí, si ho has fet tota la vida i deixes que els personatges que et nomenen ajudin a perfilar també la teva identitat, més enllà dels bescanvis socials i de les fronteres entre realitat i ficció.
Arturo San Agustín (Barcelona, 1949) es va criar a la Barceloneta, on va arribar expulsat d'un col·legi de La Salle per donar un cop de puny a un educador que li va trencar una foto de Sofia Loren.
Va aprendre tot el necessari veient pel·lícules, sobretot italianes i neorealistes, de Visconti, Fellini, De Sica, Pasolini, Rosi, Ferreri i companyia. Després, va arribar la nouvelle vague francesa i tot se'n va anar al carall. "La nouvelle vague va enfonsar el cinema", afirma, perquè el va intel·lectualitzar fins a l'extrem de fer-ho incomprensible.
Les redaccions dels diaris també van perdre la seva essència quan l'aigua va substituir l'alcohol. San Agustín, que va començar treballant de creatiu publicitari a la Barcelona que bategava al llarg del carrer Tuset, es va passar al periodisme quan va aprendre que amb aquesta professió podia fer el que més li agradava, és a dir, viatjar, conèixer gent i escriure.
"L'aigua mineral va ser el principi de la fi del periodisme", afirma amb nostàlgia, recordant les redaccions en què es parlava, es debatia i es discutia, exercici indispensable per aprofundir en la informació que s'escriurà. "L'alcohol és un altre mitjà de comunicació", diu, i quan va desaparèixer "les redaccions es van convertir en un cementiri".
A la barra del Giardinetto, San Agustin deixa que parli el seu enorme front clar, una cúpula que conté el coneixement d'una vida dedicada a observar i sintetitzar.
És normal que els periodistes parlem amb titulars, i ell ho fa sovint. Pot afirmar, per exemple, que "un gilipolles enriquit és insuportable", que "l'ogre sempre m'ha semblat que és el bo i els nans, uns cabrons", que "mai no s'havia manipulat la dona tant com ara" o que "el papa Francesc és un peronista de llibre".
Francisco no li agrada. Prefereix Benet XVI per la superioritat intel·lectual, sobretot per les reflexions sobre Europa i la ciència. San Agustín és un gran vaticanista, pròxim a cardenals que es mouen amb sigil per uns palaus que només són façana, homes de l'Església que li han confessat que allà, al Vaticà, "la primera víctima és la veritat". Allà, precisa, "quan algú diu la veritat signa la seva sentència de mort".
L'Església s'oposa a la clonació, però un dia el va sentir dir al cardenal Tarcisio Bertone que en faria una excepció amb Sofia Loren. San Agustín també la faria. No creu que hi hagi una dona perfecta. A Sofia Loren, precisament, li ha dedicat la seva darrera novel·la, La palema roja de Sophia (Catedral Editorial). La història és un passeig per Roma, de la mà d'un cardenal, a la recerca de l'actriu que més il·lumina la fe vitalista de San Agustín.- Xavier Mas de Xaxás - lavanguardia.com
Un periodista y un periodismo en proceso de extinción.
ResponEliminaEcho en falta el periodismo provocador que practicaban Luis Cantero y otros en la época de la transición. Y cuando hablo de provocación, me refiero a la provocación intelectual.
Ahora que hay "ofendiditos" hasta debajo de las piedras, sería casi imposible escribir como ellos.
Viva el escocés reserva, el buen bourbon, y el orujo gallego.
Saludos.
Encara queden periodistes de raça, però cada vegada menys i cada vegada ho tenen més difícil tal com funcionen les empreses avui en dia.
ResponEliminaSalut.
Jaja pues sí, el alcohol desinhibe y suelta la lengua, pero si te pasas tiene un problema, por eso el malditismo dio muchos grandes poetas y escritores, porque estaban todos hechos una pena, pero su creatividad estaba desatada ; ) No conocía a este periodista, un tipo muy curioso. La verdad es que conozco a muy pocos, me estáis ilustrando mucho entre RODERICUS, MIGUEL y tú, muchas gracias.
ResponEliminaUn beso
Recuerda como muchos literatos se iban a Praga a darle a la absenta.
ResponEliminaUn abrazo.