LES "AMAZONES" DE MONTSERRAT

El documental "Roques" homenatja i rescata de l'oblit el testimoni de les pageses que, per sobreviure i tirar endavant la família, van fundar un mercat al capdamunt de l'emblemàtica muntanya.

"Com que la veiem cada dia, ens oblidem del tresor que tenim". ¿Qui, de la gent que viu a prop de la muntanya de Montserrat, no ha dit aquesta frase alguna vegada? I és que a vegades ens costa apreciar des d'una òptica objectiva el que ja donem per suposat, i no ens aturem a valorar-ho fins que ve algú de fora i ens fa obrir els ulls. Això és una mica el que els va passar als historiadors Genís Frontera i Anna Oliveras, membres d'El Brogit, una entitat sense ànim de lucre fundada a Castellbell i el Vilar que des de fa més de 40 anys es dedica a investigar i divulgar la història i la cultura d'aquest municipi del Bages.

Va ser a començaments del 2018 quan Oliveras va parlar suggerir-li a Frontera d'escriure alguna cosa sobre les matonaires. Ella ja feia un temps que investigava i recopilava informació al voltant d'aquestes pageses robustes i decidides, considerades les precursores del tan preuat mató de Montserrat. Li faltava, però, recollir la veu del testimoni de les mateixes protagonistes: "Em va dir que si no ens afanyàvem a parlar-hi, ja no hi seríem a temps", recorda Frontera. I és que les matonaires que encara queden vives, tenen més de 85 anys. 

Sense pressa però sense encantar-se, els dos historiadors van començar a plantejar un primer esbós del reportatge que tenien pensat de publicar a El Brogit. "Com que el mató tenia un pes tan important en el relat, vam decidir posar-nos en contacte amb la Margalida Mulet, una companya meva d'universitat especialitzada en antropologia social, cultural i de l'alimentació, perquè ens donés un cop de mà".

Quan li van haver explicat qui eren i què havien fet aquelles pageses, no va dubtar ni un moment: "Això no pot quedar-se en un simple article". Dones de 80, 90, 100 anys; amb un tarannà i un parlar tan idiosincràtic; amb una història vital tan singular... "D'aquí n'ha de sortir un documental". Aquesta sentència va ser la llavor de Roques, que s'estrena aquest dissabte al Teatre Conservatori de Manresa.

Els costums fan lleis, que diuen. I si aquests es van passant de generació en generació, gairebé es podria dir que no hi ha qüestionament possible. El cas de les matonaires n'és un exemple: nissagues senceres de pageses reproduint el modus vivendi de les seves antecessores; un modus vivendi que té el seu origen durant la segona meitat del segle XIX i que va allargar-se fins fa encara no cent anys. No és estrany, doncs, que "quan ens hi vam posar en contacte per entrevistar-les, desconfiessin una mica", somriu Frontera: "'Entrevistar-nos? A nosaltres? Per què?', ens preguntaven amb incredulitat". Mai fins aleshores ningú havia posat en valor allò que per a elles era una rutina com qualsevol altra.

"Amb Roques, podem dir que això ha canviat. Vam fer un passi del documental a porta tancada amb les protagonistes i les seves famílies, i van al·lucinar i emocionar-se molt; els va canviar la mirada i tot", explica l'historiador. I és que, certament, ¿qui no es trauria el barret davant d'unes dones pageses, mestresses de casa, mares (i esposes) que es llevaven cada dia a les tres de la matinada i enfilaven -a peu i durant dues hores- el camí costerut que les duia fins a l'abadia de Montserrat, per vendre-hi el menjar a què elles renunciaven per poder tenir uns mínims ingressos? "Eren unes autèntiques amazones", exclama Frontera.

Indaguem una mica més en el perquè de les matonaires. Per entendre d'on venien i per què van fer el que van fer, cal viatjar fins al segle XIX. En aquell moment, l'Abadia de Montserrat va viure un important auge de visites, sobretot de pelegrins, que ja havia començat a notar-se a les acaballes del segle XVIII. Molts d'ells arribaven a la cúspide del mític massís després de dies de travessia, cansats i famolencs. En aquest sentit, el mínim que podia fer el monestir era proporcionar-los recer i aliment. Aquell desbordament de gent, però, va sobrepassar la seva capacitat avitualladora. Fins i tot, narra Frontera, "els pelegrins i visitants havien assaltat violentament l'hostatgeria en més d'una ocasió per poder-se alimentar". 

Davant d'aquella situació, l'Abadia va decidir construir unes estances (les actuals cel·les) per a poder allotjar part de la gent que hi arribava i, en paral·lel, va demanar a les pageses de la cara nord de Montserrat (la que dona al Bages) que hi pugessin a vendre menjar. Així va ser com va néixer el que durant molts anys es va conèixer com el mercat de les pageses de Montserrat. "Durant les primeres dècades venien de tot: fruita, verdura, conills, pollastres, ous, formatge... I també mató, és clar, que preparaven la tarda abans, cada dia de cada dia", apunta l'artífex del documental. 

A mesura que van anar passant els anys i amb l'aflorament del turisme, la dinàmica del mercat va començar a canviar: les necessitats bàsiques alimentàries estaven cobertes, i ja no hi havia interès per comprar queviures que podien trobar-se a qualsevol altre lloc. És en aquest punt de la història quan el mató comença a prendre especial rellevància fins a acabar convertint-se en el souvenir estrella de Montserrat. "Si fins aleshores les regnes del mercat les havien dut les dones, a partir dels anys 50 -que és quan es comencen a fer peles de veritat-, els homes també entren en el negoci", detalla, bo i emfatitzant que actualment, de les més de quaranta famílies que havien pujat a vendre al mercat, "ara només en queden set". De fet, si alguna de les que ja no hi té parada volgués tornar a posar-n'hi una, no podria: "Hi ha unes clàusules que ho deixen ben clar: si en algun moment s'abandona el negoci, el privilegi de ser matonaire de Montserrat es perd per sempre". 

L'encarregat de la realització de Roques ha estat l'Àngel Amargant. De seguida que Frontera, Oliveras i Mulet van exposar-li el projecte, va tenir molt clar que s'hi havia d'implicar: "M'al·lucinava que mai abans ningú hagués fet res per reivindicar la figura de les matonaires". Quatre anys de feina intensa que han acabat desembocant en un documental contemplatiu i de ritme pausat en què el protagonisme el tenen, exclusivament, les pageses i el seu entorn: "Nosaltres plantàvem la càmera i el que hi passava al davant és el que la gent veurà a Roques", subratlla Amargant, tot afegint que la seva font d'inspiració a l'hora de concebre el projecte van ser el cinema d'autor de cintes com Wendy and Lucy, America o Honeyland. 

Estructurat en quatre potes, el documental inclou entrevistes; imatges i vídeos d'època; una part de ficció "molt minimalista" que, sense diàleg, mostra com era el dia a dia de les pageses del mercat de Montserrat, i, no menys important, una ambientació molt realista: "Volem que l'espectador es pugui posar dintre del paisatge. En aquest sentit, cada cert temps, el documental ofereix uns segons de pausa on l'entorn natural i rural prenen total protagonisme", apunta el realitzador. 

El Brogit, el gran aliat- Si no hagués estat per El Brogit, Roques encara no seria una realitat", assegura Frontera. Des del primer moment, celebra l'historiador, "l'entitat va oferir-se a avançar els diners que calgués per posar fil a l'agulla al documental". Uns diners que ascendeixen gairebé als 40.000 euros i que, "per sort, es recuperaran gairebé al cent per cent gràcies a les subvencions que se'ns han atorgat". Ara, gairebé cinc anys després d'aquell "d'aquí n'ha de sortir un documental", Roques veu la llum. Un cop fet el primer passi, la idea és dur-lo a festivals temàtics i fer-lo córrer: "Qui ens ho havia de dir que el que en sortiria de tot plegat seria un documental digne d'un Sense Ficció", somriuen els impulsors del projecte, que conclouen: "Estem molt contents d'haver aconseguit preservar la memòria d'aquestes dones anònimes però immensament poderoses d'una manera tan digna i reeixida". naciodigital.cat - Aina Font Torra.