En més d'una ocasió he escrit aquí sobre l'odi que rep Ada Colau, que, crec, té menys a veure amb la gestió i les propostes polítiques i més amb els orígens, el gènere, la forma de parlar i fins i tot els cabells. Els comentaris que vaig rebre arran d'aquests escrits no em van sorprendre, la Colau genera rebuig en general, però crec és un rebuig propi de la frustració de veure com possiblement podrà tornar a repetir d'alcaldessa el 29 de Maig, perquè el 29 de maig o els dos o tres dies posteriors es decidirà qui ha de sostenir la vara municipal ce la ciutat de Barcelona.

Han passat un temps d'aquests escrits i el fenomen no ha cessat sinó que ha crescut, i passi el que passi amb l'alcaldessa a partir del 28 de maig, crec que algú hauria d'analitzar en quin moment es va normalitzar, per exemple, que un oponent es refereixi a l'alcaldessa amb l'epítet de la Colau, com ha fet repetidament Xavier Trias a la campanya –no així Collboni, ni Ernest Maragall, que jo sàpiga–. El que em segueix cridant l'atenció és el normalitzat que està insultar Ada Colau en públic, en espais de poca confiança, que sigui un tema que molts consideren prou genèric per parlar-ho en espais neutres, com ara el temps o la sequera. La culpa és de la Colau val per a tot.

Va passar fa poc en una classe de pilates, en què la professora va creure que era bona idea començar la sessió tractant de “zorra” a Ada Colau i a una altra de les assistents a malles li va semblar molt graciós. Ho explica Begoña Gómez Urzaiz a la vanguardia. I un dia després, a l'autobús número 6 de TMB, que ara fa una volta abans de ficar-se a la Diagonal des del passeig Sant Joan per les obres del tramvia. Quan una passatgera es va mostrar confosa, un altre dels presents, un senyor d'uns 70 anys, li va assenyalar un cartell electoral i li va dir: “Culpa d'Ada Colau, que ha destrossat Barcelona”.

Vaig assistir a un altre diàleg molt similar l'endemà a la farmàcia. Mentre m'embolicava els gelocatils, la farmacèutica va parlar amb una altra clienta de “la Colau” amb el to que una reserva per esquerdar amb algú molt proper d'una cunyada insidiosa. Tot això va passar, és clar, la mateixa setmana en què algunes desenes (tampoc estaven per tallar la Diagonal, la veritat) es van passejar per la Bonanova al crit de “puta Ada Colau”. El normal, no?

Ho entenc, la Senyora Ada Colau, no és dels seus, no és casta, ni caspa, ni la casta Susanna, sinó la guerrera Ada, i el que més els fot, és que ho ha fet prou bé, pacificant la ciutat, rectificant també en el seu argumentari, com el seu amor decaat al Mobile World Congress, tan denostat al començament del seu mandat. Recordo que en una de les primeres entrevistes un cop alcaldessa, li va confessar a Jordi Basté que les  coses es veien molt diferents quan s'ostentaves el poder que desde fora o de l'oposició. I això tan obvi, ella ho va reconèixer i reconduir, per això l'odien els seus rivals (o millor titllar-los d'enemics perquè destil·len odi vers ella, un odi mesquí, miserable), com són Trias, Collboni i Maragall, i és per això que possiblement la Senyora Ada Colau, serà de nou alcaldessa de Barcelona, pel rebuig que crea l'actitud d'aquest trio, ja que de no ser així, Barcelona sí que tindrà un seriós problema. Cap dels tres enemics esmentats valen ni per a ser presidents de la seva escala. encara que dos d'ells ho podrien ser del casal d'avis, i no per la seva edat física, que també, sinó per la seva tranuitada edat mental. 

De fet, l’insult més greu en campanya electoral no és el que s’etziben els polítics de diferent­ color entre ells. Al capdavall, l’improperi d’anada i tornada va amb el seu ofici. És cert que la política espectacle portada a l’extrem i la polarització consegüent que se n’ha derivat ha ampliat la frontera de l’ofensa i l’ha situat molt més enllà del que ens era habitual i conegut. Però aquests insults no són els més preocupants. En període electoral l’escarni més greu és envers el ciutadà, a qui es falta al respecte permanentment menyspreant la seva capacitat d'enteniment. Això és així fins i tot quan el que es pretén és ensabonar-lo o comprar-lo amb promeses d’estar per casa. Unes promeses de les que no en duran a terme quasi cap un cop passades les eleccions municipals, o generals.