UN CONTE DE JOSEPH CONRAD

Els primers senyals de la seva existència són uns cops misteriosos, de nit, a les parets de les cases dels pescadors d’un poble de la costa, acompanyats d’uns grunys angoixants. Quan els pescadors surten, alarmats, l’animal desapareix en la fosca. Un matí, un pagès el troba estirat a terra, a l’herba, cobert de fang, al costat d’un camí. ¿Quina mena­ de bèstia pot ser? Al cap d’una estona, uns nens arriben a l’escola esporuguits dient que l’han vist no gaire lluny d’allà. La mestra surt a espantar-lo. Un carreter, per evitar que s’acosti al cavall, li llança un cop de fuet a la cara; el cavall, de l’ensurt, arrenca a córrer i el carreter no aconsegueix aturar-lo fins a mitja milla més enllà­.

Els nens li tiren pedres. Una dona l’allunya a cops de paraigua. Ningú en vol saber res, fins que un dia –i demano al lector que em disculpi, però tot el que segueix és un espòiler– un pagès aconsegueix tancar-lo en una cabana. Algú dubta: i si resulta que no és cap animal? No ho és: és un home i està brut, mig espellifat. Els cabells, molt llargs, li tapen la cara. Pels sorolls que emet, uns grunys incomprensibles, deu ser deficient mental, o un boig que s’ha escapat del manicomi. La dona del pagès que l’ha capturat es tanca­ a l’habitació per no sentir-ne els grunys. La filla del pagès, una noia molt lletja i sense gaire coneixement que es diu Amy Foster, és l’única que no li té por. Se li acosta i li dona una llesca de pa. Agraït, ell li besa la mà amb llàgrimes als ulls,

                          Foto: Ayman Al-Sahili / Reuters

Els veïns del poble demanen al metge que l’examini. Pensen que potser és indi (o basc!). Proven de parlar-hi amb els quatre mots d’espanyol i de francès que saben, però no els entén. Una senyora que té un diccionari d’alemany i una altra que fa anys que intenta llegir el Dant en italià també miren de parlar-hi, sense èxit. Ningú no pensa en un vaixell mercant que, no fa gaire, va naufragar a prop de la costa.

Un veí –el senyor Swaffer– se l’emporta a casa amb la idea de fer-lo treballar a les seves terres. De mica en mica, a mesura que l’home va aprenent anglès, els habitants del poble s’assabenten que ve d’un país de l’est d’Europa i que els seus pares van vendre una vaca perquè ell pogués emigrar a Amèrica. Amy Foster, la filla del pagès, el continua veient­ amb freqüència. A poc a poc, se n’enamora.

Aquest conte de l’escriptor polonès s’hauria de llegir a totes les escoles d’Europa

Passa el temps. Un dia, el fill del senyor Swaffer, molt petit, cau a una bassa d’aigua. Per sort, l’home ho veu i arriba a temps de treure’l abans que s’ofegui. El senyor Swaffer, agraït, li regala una caseta amb un petit tros de terra. Ell demana a Amy Foster si es vol casar amb ell i Amy Foster, sense fer cas dels consells dels pares, accepta.

El conte (Amy Foster, de Joseph Conrad, publicat fa més d’un segle) podria acabar aquí i acabaria bé, però no seria l’obra mestra que és. L’home i Amy Foster tenen un fill. Un dia Amy Foster descobreix que ell està ensenyant el nen a resar en la seva llengua i no diu res, però per dins ho rebutja d’una manera visceral. La possibilitat de no entendre’ls quan parlin entre ells l’horroritza. Això fa que les relacions amb ell s’enverinin.

Un dia, ell cau malalt. Enfebrat, demana aigua a crits en la seva llengua. Amy Foster no l’entén; atemorida pels grunys imperiosos d’ell, agafa el nen i fuig. El metge arriba massa tard i el troba mort.

Com moltes de les narracions de l’autor polonès, aquest conte és confús, desordenat, però provoca un terratrèmol moral en el lector. Aquest pobre emigrant sense nom, un home al qual primer prenen per animal, després per boig, després l’exploten i, al cap dels anys, quan ja l’han acceptat perquè ha salvat la vida d’un nen, li neguen el dret a ensenyar el fill a resar en la seva llengua, podria ser qualsevol de les persones vingudes d’arreu del món que tenen cura dels nostres pares o avis o que s’ocupen de les feines domèstiques que nosaltres no volem fer.

Podria ser qualsevol dels personatges del llibre formidable de Francesc Serés La pell de la frontera , qualsevol d’aquests immigrants que travessen països, que es llancen al mar per arribar a les Canàries o a Almeria i que, un cop a la Península, van de poble en poble, amagant-se, passant fam i dormint al ras, fins que troben feina per recollir fruita o, els més afortunats, per netejar cases i cuidar persones grans. L’argument es repeteix cada cop que una llanxa arriba a terra. Pel camí, ofegats, es queden els que no han tingut sort.

Diuen que Joseph Conrad, que era polonès i va néixer en territori de l’actual Ucraïna, un dia, ja gran i casat amb una anglesa, va caure malalt i, enfebrat, es va posar a delirar en la seva llengua materna. La seva dona, incapaç d’entendre’l, es va espantar, i Conrad, quan es va refer, va escriure aquest conte pensant en la reacció d’ella.

El drama que retrata el podem veure cada dia al voltant nostre. La por dels estrangers és tan vella com el món. Avui no fem fora els immigrants a pedrades ni a cops de paraigua, però ens costa tant com als habitants del poble de la costa anglesa imaginat per Conrad reconèixer-los com a homes amb els mateixos drets i anhels que nosaltres.

Aquest conte de l’escriptor polonès hauria de ser llegit a totes les escoles d’Europa. Molts nens continuarien sucumbint als temors i als prejudicis que enfosqueixen el debat sobre la immigració, perquè la literatura fa miracles, però els fa d’un en un, mai a l’engròs. Ara bé, hi hauria nens –i potser algun adult, de passada– que quedarien vacunats per sempre contra tota forma de xenofòbia. Encara que no fossin gaires, ja valdria la pena. - Carles Casajuana, la vanguardia.cat.