Aquesta entrada és d'aquelles que em podria estalviar, no acontentara a ningú i crearà polèmica, però francament, tot el que explica Jaume Fábrega al diari de Girona, ho trobo prou assenyat i versemblant, ben raonat i amb dades en principi adients. Ara que per salvar el cul de Puigdemont 'el Gobierno de España' està disposat a acceptar que Catalunya és una minoria nacional a protegir, segons ja varen confirmar al seu dia la ONU i el TJUE, potser val la pena rellegir una mica la història, encara que l'article evidentment, sigui de part. Molt millor que no sigui de les parts pudents. De ser considerada Catalunya una minoria nacional a protegir, es podria confirmar la immunitat a Puigdemont i així no caldria amnistiar-lo, amb la condició que es quedi a Brussel·les fins l'hora dels adeus, o fins d'ací a 15 anys. Fins i tot Tomàs de la Quadra Salcedo entén que amnistiar Puigdemont no és possible, donada la seva situació jurídica. Tot i que malgrat que insisteixin, Puigdemont no és un 'fugado'. Quan va marxar a Bèlgica, no el reclamava encara la justícia, i sempre que l'han reclamat a Europa s'ha presentat a les autoritats judicials. Que Llarena sigui un maldestre és una altra història, pitjor és el cas de la jutgessa Lamela, prevaricadora compulsiva, i per això ascendida com a premi. País...

 "Fixeu-vos que parlem de "nació", i no del nom de Catalunya. Una nació pot existir sense tenir nom, i fins i tot sense tenir territori -els gitanos encara avui, i els jueus durant segles-. Podríem parlar de nació catalana des del moment que existeix la llengua catalana: ja, per tant, als entorns dels segles XI i XI. Els espanyols -siguin del PP o del PSOE- que baladregen dient que la "nació espanyola" és la més antiga d'Europa, i fins i tot que la nació catalana no ha existit mai, s'ho haurien de fer mirar. No es comença a parlar de "llengua espanyola" fins als s. XVII, i Espanya no queda constituïda fins el 1714, però el nom oficial el rei no l'utilitza fins el segle XIX (Amadeu de Savoia). El dia 6 de juny de 1114, Ramon Berenguer III el Gran, sobirà de Catalunya i de Provença, va ordenar atacar Eivissa, en mans dels sarraïns. Un nodrit exèrcit de 75.000 homes i 900 cavalls, procedents del port de Blanes, va iniciar el més gran desembarcament militar de la història, només superat pel de Normandia justament 860 anys després. Es van unir dues de les potències mediterrànies del moment: Pisa i Catalunya. La crònica pisana de mossèn Enric ha passat a la història no només per ser un dels reportatges bèl·lics més acabats de l'Edat mitjana, sinó sobretot per ser la primera vegada que apareixen escrits els noms de Catalunya i el dels catalans: hi podem llegir les expressions de catalanicus heros, aplicada als soldats, rector catalanicus i dux catalanensis, aplicats a Ramon Berenguer III, i el nom de Catalonia, aplicat a Catalunya.

El nom de Catalunya i de catalans, doncs, correspon a una de les nacions més antigues d'Europa. Però aquest nom sovint ha tingut mala sort. De primer va ser la seva substitució pel nom oficial de Corona d'Aragó -que, corresponia, no obstant, no pas al Regne d'Aragó, sinó al reialme de Catalunya confederat amb Aragó, el Regne de València i el de Mallorca-.

Durant els segles X-XII, malgrat el territori català esdevé successivament nació, estat de dret i fins potència internacional, mai no va proclamar-se com a regne segurament per un sentit de legalitat i juridicitat (fins al tractat de Corbeil -1258-, Catalunya pertanyia formalment al rei de França). Això es fa palès quan a l'any 1137 el rei aragonès Ramir el Monjo se sotmet a Ramon Berenguer IV el Sant, lliurant-li la mà de la seva filla Peronella i amb ella el regne d'Aragó en els següents termes: "Jo, Ramir, fill del rei Sanç, rei dels aragonesos, dono a tu Ramon, compte barceloní, el meu regne d'Aragó, amb la meva filla, tot íntegrament". És a dir, el Regne d'Aragó desapareix legalment, i el terme "Corona d'Aragó" serà el nom del nou estat".