El president Pere Aragonès va defensar ahir durant deu minuts l'amnistia al Senat. La veritat és que els presidents autonòmics del PP i els senadors populars van escoltar les paraules en català d'Aragonès sense fer gaires retrets ni males cares. Pel que sembla Feijoó va exigir el màxim respecte, per si de cas, en una d'aquestes caramboles de la política ERC pot arribar a ser un aliat. Però mentre els populars proclamaven aquestes coses, el president català ja tornava a l'AVE. Aragonès va aconseguir al Senat els 15 minuts de fama que Andy Warhol va assegurar que li corresponen a tot ésser humà a la vida. Aquestes qüestions domèstiques se succeeixen alhora que el món ens posa al nostre lloc. Catalans, espanyols i europeus, som ja nans en un mapa on afloren desvergonyidament els nous gegants.

Europa desconcertada i dividida després del salvatge atac de Hamàs a Israel. Els Estats Units incapaç d'imposar la seva agenda a la zona i traient importància al fet que al seu president deteriorat li anul·len una reunió els palestins, els egipcis i els jordans. Al final l'agenda de Biden ha quedat reduïda a demanar-li a Israel que faci el que hagi de fer però sense passar-se. Fins aquí el trist paper del president demòcrata de la nació més poderosa de la terra.  Mentrestant a Pequín, Xi Jinping, relaxat i tranquil, de festa major amb convidats de tot el món. Fins a 130 països fent cua per avalar i recolzar la nova ruta de la seda que, a diferència de l'antiga, s'escampa per tot el planeta. Per cert, que Putin i el seu maletí nuclear també deambulen per allà. Sembla que Putin té alguna cosa a veure amb una guerra no guerra que sembla que hi ha a Ucraïna, o això deien per què ara ja no diuen.

I en el mentrestant casolà de la gestoria, la investidura de Pedro Sánchez ens distreu d'aquesta partida global en la que no participem i que sí que està canviant les nostres vides. Divertim-nos fins a morir, com ens aconsellava Neil Postman, no ens queda altre cosa a fer.