EN EL MENTRESTANT CASOLÀ DE LA GESTORIA



El president Pere Aragonès va defensar ahir durant deu minuts l'amnistia al Senat. La veritat és que els presidents autonòmics del PP i els senadors populars van escoltar les paraules en català d'Aragonès sense fer gaires retrets ni males cares. Pel que sembla Feijoó va exigir el màxim respecte, per si de cas, en una d'aquestes caramboles de la política ERC pot arribar a ser un aliat. Però mentre els populars proclamaven aquestes coses, el president català ja tornava a l'AVE. Aragonès va aconseguir al Senat els 15 minuts de fama que Andy Warhol va assegurar que li corresponen a tot ésser humà a la vida. Aquestes qüestions domèstiques se succeeixen alhora que el món ens posa al nostre lloc. Catalans, espanyols i europeus, som ja nans en un mapa on afloren desvergonyidament els nous gegants.

Europa desconcertada i dividida després del salvatge atac de Hamàs a Israel. Els Estats Units incapaç d'imposar la seva agenda a la zona i traient importància al fet que al seu president deteriorat li anul·len una reunió els palestins, els egipcis i els jordans. Al final l'agenda de Biden ha quedat reduïda a demanar-li a Israel que faci el que hagi de fer però sense passar-se. Fins aquí el trist paper del president demòcrata de la nació més poderosa de la terra.  Mentrestant a Pequín, Xi Jinping, relaxat i tranquil, de festa major amb convidats de tot el món. Fins a 130 països fent cua per avalar i recolzar la nova ruta de la seda que, a diferència de l'antiga, s'escampa per tot el planeta. Per cert, que Putin i el seu maletí nuclear també deambulen per allà. Sembla que Putin té alguna cosa a veure amb una guerra no guerra que sembla que hi ha a Ucraïna, o això deien per què ara ja no diuen.

I en el mentrestant casolà de la gestoria, la investidura de Pedro Sánchez ens distreu d'aquesta partida global en la que no participem i que sí que està canviant les nostres vides. Divertim-nos fins a morir, com ens aconsellava Neil Postman, no ens queda altre cosa a fer.

Comparteix:  

Comentaris

  1. Hi ha seixanta -o més- conflictes sagnants al mon, més la violència crònica de molts indrets, però la tendència a mirar-se el melic també és universal i fins i tot televisiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conec una dona armènia que té una botiga d'informàtica i mòbils a la vora de casa. ¿Tu n'has sentit a parlar als mitjans a banda d'algun breu a la página 25, de què hi hagi guerra o conflicte a Armenia?, o recorda com va passar de desapercebuda, i continua passant la massacre de Txetxènia, que li va costar la vida a milers de txetxens i a Anna Politovskaia.

      Elimina
  2. El pitjor és que pots trobar informació sobre tot, si tens interès, però en general es mira la tele convencional i poca cosa més. Saber, pero, no sé si ajuda o t'amarga més la vida, aquest és un altre tema.

    ResponElimina
  3. Dicen los que entienden que el congreso y en el senado están para exponer y debatir.
    Ahora lo dudo. Resulta que cuando unos hablan, los otros se van.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I en cap cas s'escolten els uns als altres, de fet el Senat, a banda de ser un cementiri d'elefants, només ha servit una vegada des que existeix, per aplicar el 155

      Elimina
  4. No entiendo lo de que el PP pueda necesitar a Esquerra, pero bueno tú entiendes más que yo en estos asuntos de política.
    Las guerras como las de Chechenia, Armenia y otras más ,son fáciles de aislar para los mercados, para la economía mundial. No es el mismo caso, para lo que suceda con Israel y su entorno, que repercute de inmediato en el precio del petróleo, ante el miedo a su internacionalización, por ahora sólo es eso miedo. Más en estos momentos, en que no hay manera de vencer la inflación, por mucho que suban los tipos de interés.
    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vamos a nuevas elecciones, ¿por qué no?, no sería la primera vez, ERC cada vez es más Convergente.

      Elimina
  5. La veritat és que el fet que l'anomenada primera democràcia (dubtós rànquing) pugui passar amb tanta facilitat de tenir un president hiperactiu, esbojarrat i narcisista, a un altre de més semblant a una mòmia que una altra cosa, inquieta força. Em pregunto ara, un temps després de la seva elecció, on hi ha la crossa que se suposava que havia de ser Kamala Harris

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada