Anys ha, quan en aquest país circulàvem per la vida amb més calma, fins i tot amb certa indolència, no hi havia telèfons mòbils. Sí!, amiguets i amiguetes, no n'hi havia, o sia que l'única manera de comunicar-se amb l'altri era el telèfon fixe o parlar cara a cara. I no cometíem en aquells temps l'error del que ens avisa Quim Monzó en el seu article d'avui. Al despenjar el telèfon i contestar, mai dèiem: SÍ.

Els experts en ciberseguretat avisen que, quan ens telefonen, no és aconsellable despenjar i contestar “Sí”, com fa molta gent avui dia. El motiu és que hi ha persones malvades que, amb aquest “sí” convenientment enregistrat amb la nostra veu, en tenen prou per fer-lo servir després en muntatges que els per­meten estafar-nos i donar-nos d’alta de serveis que no hem demanat ni volem. Ara moltes gravacions tenen valor contractual i –capturat el nostre “sí”— és fàcil en­colomar-nos la merda que vulguin.  Abans –fa mig segle, per exemple– quan contestàvem dèiem “digui’m” o “digui”. Tothom que un servidor coneixia deia “digui’m”. A casa, a la feina. ¿A partir de quin moment vam començar a dir “sí”? ¿Pot ser que el canvi es produís, de manera gradual, als anys noranta? ¿Pot ser que a Catalunya, la partícula afirmativa s’adoptés perquè era lingüísticament neutra –no definia si contestaves en català o castellà– i a molts ciutadans els semblés un avantatge per no definir-se? Però el pas de “digui’m” a “sí” es va produir a tot l’Estat i a les zones monolingües això­ se’ls en refot.

A començaments d’octubre, al Congrés dels Diputats, a la votació per a la investidura d’Alberto Núñez Feijóo, quan Eduard Pujol va sentir el seu nom perquè digués si hi estava a favor o en contra, va respondre automàticament “sí” i després va rectificar –“no”–, fet que va provocar gran confusió a la sala i va fer que, després de deliberar, decidissin donar-lo com a vot nul. Si en comptes de tenir integrat el “sí” com a resposta automàtica, en sentir el seu nom hagués contestat “digui’m” ningú no hauria pensat que estava a favor de la investidura de Feijóo. Com a molt ho haurien considerat una excentricitat. Diem “sí” molt fàcilment. És ben bé allò de què ens prevenen els experts en ciberseguretat. 

En l'àmbit personal, com tinc programats els telèfons d'amics o de familiars, si la trucada no és d'ells, no l'agafo. De fet, no sé ni perquè a  casa encara tenim el telèfon fix, només truca un cosí de la Nuri de Montpeller un cop a l'any per desitjar-li bon any nou, la resta són trucades d'ensarronadors de telefonia, elèctriques, matalassos o aigua reciclada, o números que el mateix telèfon t'avisa que són trucades brossa, que el mòbil et permet bloquejar-les, però al fixe no. 

Sí és Sí, com només sí és sí, sol ser motiu de controvèrsia, i la culpa no és de la Colau ni de la Montero, és nostra.