Un pare a Gaza escriu el nom dels seus fills en braços i canells. Així, podrà distingir-los quan els hi matin. Imagino i sento aquell dolor. També la temptació de posar-los noms falsos i salvar-los així de la mort. De morir qualsevol d’aquells cossos sempre seran d’altres noms, mai els seus fills. - Carlos Zanón.

A La vida entera, novel·la de David Grossman, una mare jueva decideix marxar del seu domicili i vagar per Israel. Té prou indicis per a saber que han matat el seu fill al front, però fins que no l’hi notifiquin, no estarà mort. Per això, surt de casa, sense rumb fix, sense pretensió de tornar. Si no la troben, si no li lliuren aquell paper de defunció, el seu fill continuarà viu. Enganyar el dimoni, esquivar la mort.  Una nena plora i consola un germanet seu mort entre la runa. Al final el tapa amb un tros de tela a tall de mortalla, mentre prova d’evitar el plor del seu altre germanet viu, desconsolat. Com es pot liquar aquest odi? Ens immunitzarem amb aquestes imatges. N’hi ha prou amb veure-les dos, tres vegades. Som ostentosos així que només volem que matin aviat els que hagin de matar per acabar com més aviat millor i continuar comprant estupideses amb un 30% de descompte.

Però podem quedar-nos atrapats en el dolor d’aquell pare escrivint els noms a la pell dels seus fills, o en els plors dels nens, la maduresa gairebé inhumana de la nena. Podem no resignar-nos a la nostra caníbal manca d’atenció. No resignar-nos a acceptar que hi hagi qui mata amb bombes aquells nens. Qui els utilitza d’escuts humans. Qui no fa res per defensar-los i qui res no fa per aturar aquesta matança. Podem començar a sentir dolor per les coses que realment causen dolor i deixar de queixar-nos de mals imaginaris a Sildàvia i altres països màgics. 

Mentrestant sembla que a Ucraïna hi ha una guerra o una cosa semblant, que ha caigut al pou de l'oblit.