NO VINDRÀ D'UN PAM

Hi ha coses per les que no ens hauriem de preocupar massa, en general solem preocupar-nos pel que no ens hauríem de preocupar i no ens preocupa el que realment hauria de preocupar-nos. Això que acabo d'escriure segur que s'assembla molt al que abans ha escrit un altre, i abans un altre que l'altre. Fins i tot la semblança podria ser literal. Com sovint tinc escrits preparats per publicar, em trobo que algú ho ha publicat ja abans que jo, amb el mateix o similar tema i amb sospitoses coincidències i no m'ho pot haver copiat en no haver-ho publicat jo encara; es tractaria doncs d'estar ambdós compromesos o fixats en les mateixes dèries i coincidències. En el cas de tractar-se de plagi, el pitjor no seria que es tractés d'un robatori, sinó d'una redundància, i de fet és preferible que s'escriguin plagis de coses sensates que no originals superflus. En el cas que ens ocupa, no es tracte doncs de plagi, sinó de coincidència, de pura coincidència; com deia Fuster: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan provenen d'indrets distints. L'originalitat radica al capdavall en la procedència i en el ressò a l'hora de ser llegit de l'un o l'altre. Ve a ser com l'èxit o el fracàs, l'esforç és el mateix, la diferència entre l'un i l'altre rau en el cas de l'èxit, en el reconeixement.

"A Pedro Sánchez ja fa anys que els seus enemics i fins i tot algun amic, li diuen de tot. Egòlatra, voluble, cínic, traïdor, ocupa, felón. Si ja abans d’acceptar el pacte amb Puigdemont era descrit com un polític sense escrúpols capaç de vendre la pàtria per mantenir-se al poder, sembla lògic que Sánchez hagi pensat: “No vindrà d’un pam”. Si, en crear el govern Frankenstein, ja havia encapçalat un “govern il·legítim”, si ja era un “malalt d’ambició”, ¿què hi fa que ara, a més, sigui descrit com un dictador o un autòcrata? Què hi fa que li diguin de tot i més.

Pels seus enemics, Pedro Sánchez ja és, ara mateix, la reencarnació de Ricard III, l’usurpador, un dels personatges més odiosos de Shakespeare. Amb una diferència. El rei shakespearià era esguerrat: un geperut tan lleig que els gossos bordaven al seu pas. Mentre que Sánchez és una de les millors perxes de la política mundial, cosa que el fa encara més pervers a ulls dels que el voldrien esclafar, perquè encarna la bellesa diabòlica. Més de mitja Espanya, exasperada amb el pacte de legislatura, espera que en alguna de les moltes batalles que s’acosten, Sánchez, vençut, pronunciï la famosa frase: “Un cavall, el meu regne per un cavall!”.

Ara bé, una visió menys apassionada ens ajudaria a observar-lo amb més precisió. Sembla evident que ara el president de la resistència a qui s’assembla realment és a Juli Cèsar, desobeint el Senat i travessant el Rubicó per iniciar la guerra civil. Cèsar va derrotar el seu adversari Pompeu, amb l’ajut, entre d’altres, de la deessa Fortuna. Va tenir molta sort. Les espases de Pompeu no el van tombar, sinó el punyal del seu fill adoptiu, Brutus, i dels seus amics. Cinc anys després de travessar el Rubicó, Cèsar va caure davant les portes del Senat dessagnat per 35 pu­nyalades. Recordar només que al PSOE Sánchez hi té uns quants fills adoptius. Compte amb el dia de la investidura, a veure si Sánchez caurà víctima del seu brutus particular". 

Amb informació de la vanguardia i wiquipedia.