És un indigerible concert que travessa els segles. La corda d'un violí petant, el ressò que deixa al crani la Dansa macabra de Saint-Saëns, on el violinista es veu forçat a tensar una de les cordes per empènyer el so al límit. Que les guerres són com simfonies no ho dic jo. Ho va escriure Agustí Calvet, Gaziel, probablement el millor cronista europeu de la Gran Guerra.

Al front de Verdún, el reporter de La Vanguardia va arribar a la conclusió que “la pintura, la narració o la poesia són impotents per donar una idea de les batalles modernes. L'únic art capaç de representar-les seria la música”. Una nit de març de 1916, amb les trinxeres en tempo 'prestissimo amb fuoco', va descriure el que sentia com “un enorme estremiment d'agres violines i un xiular delirant de flautes, desencadenats amb incansable furor”.

“De vegades –anotava Gaziel–, d'entre el feix nerviós d'aquestes veus fantàstiques se'n destacava una de més aguda i esquinçadora. Era una granada que s'acostava a nosaltres. La seva progressió durava només uns segons. El so s'aprimava fins a rosegar l'orella amb insuportable estridència, com si una mà diabòlica recorris d'un cap a un altre la corda d'un violí per arrencar un xisclet agudíssim”. És la corda de violí petant. El ressò que deixa al crani la Dansa macabra de Saint-Saëns, on el violinista és obligat a estirar una de les cordes per empènyer la música al límit.

“En arribar a la seva vibració extrema –seguia narrant Gaziel des de les trinxeres del nord de França–, el so cessava bruscament, com si es trenqués la corda tensa que el produïa, i a l'instant mateix retrunyia la profunda explosió de la magrana en enfonsar-se en la terra, i sentíem el teclejar de la metralla entre l'espessor”. És la Dansa macabra forçant el violinista a baixar un semitò de la corda mi, la més aguda a l'aire. La dissonància del tríton que t'arrossega cap a l'impur, inquietant per no deixar de ser bonic (Bach va utilitzar aquest demoníac interval per caracteritzar Judes a la Passió segons Sant Joan).

“La música sempre ha estat la meva vida”, em deia Oleg al març prenent un cafè a Don Corleone, una pizzeria del front del Donbass. Abans de la guerra, aquest soldat ucraïnès havia estat bàrman, aprenent a congressos de cocteleria a Berlín, i quan els russos van irrompre al seu país tenia el seu propi estudi de música. “Només un geni musical –insistia Gaziel a la primera línia de Verdún– seria capaç d'extreure d'aquesta horrible i ensordidora harmonia l'expressió adequada de les batalles actuals, on el color, el moviment i la figura no són res més que partícules insignificants, negades al remolí acústic de la força explosiva”.

–La guerra és soroll, ¿la guerra és música? –vaig preguntar al soldat Oleg al Donbass. 

–Sí –em va respondre sorprès–, i de vegades m'imagino component aquest tema al meu estudi. Seria una cosa sintètica, electrònica, sense melodia. Algú ja va compondre a cops de martell una simfonia al Donbass, l'estalinista any del 1931. És un film avantguardista del cineasta Dziga Vértov: Entusiasme! Simfonia del Donbass (m'ho va descobrir Antoni Monés, llaner de Sabadell). Violinista i psiconeuròleg, Vértov va concebre el seu film com un “assalt als sons” de les mines de carbó a la grinyolant conca, arrossegant la primera estació mòbil d'enregistrament ambiental. El públic soviètic no ho va acabar d'entendre i el va qualificar de “concert de miols”. Al públic capitalista li va fer més gràcia: Chaplin va quedar meravellat davant de la “bellesa” d'aquell “assemblatge de sorolls metàl·lics”.

Simfonia del Donbass és un cant al primer pla quinquennal del Politburó, primer moviment d'una simfonia descomposta el 1989 i avui putinificada. Un film que arrenca amb la destrucció de campanars i acaba santificant el metall del Donbass. Van començar matant Déu i han acabat amb popes beneint avui els soldats que empenyen cap a l'escorxador. Desconec si el soldat Oleg ha començat a extreure de les trinxeres la seva simfonia o el tecleig de la metralla russa l'ha desplomat. La xifra de soldats morts és indigerible –els dos bàndols la callen– i no m'atreveixo a preguntar-ho a la noia que m'ho va presentar. Només sé que a l'agost, cinc mesos després de la nostra trobada, dos míssils Iskander russos van rebentar la pizzeria on ell m'explicava com musicalitzaria la guerra al seu sintetitzador.

Gaziel, que afinava en extrem les seves paraules, ja descrivia a la primera guerra moderna el sospir previ a l'impacte que es va sentir en aquesta pizzeria, l'ungla de Satan arrencant un xiscle insuportable a la corda del violí. - Plàcid García-Planas a Cabaret Voltaire.