1.384, UNA XIFRA DE MÍNIMS

La fundació Arrels ha informat aquest matí que el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona és un mínim de 1.384, un 12% més que fa un any i la xifra més elevada detectada fins ara. El recompte realitzat la nit del dia 13 passat als 73 barris de la ciutat confirma aquesta xifra, que, segons Arrels, "posa sobre la taula la necessitat de polítiques de prevenció i de recursos que mirin a llarg termini i ofereixin alternatives d'allotjament estable".

Arrels matisa que "el resultat del recompte és una xifra de mínims", ja que "una part important dels homes i dones es refugien a tendes de campanya i no hem pogut saber si hi havia més d'un ciutadà a dins".  A tots els barris que van recórrer més de 500 voluntaris es van detectar persones pernoctant a la intempèrie. Els districtes amb més sense sostre són els de Ciutat Vella (339) i l'Eixample (302), que aglutinen el 46% del total, seguits de Sants-Montjuïc (209) i Sant Martí (198). Arrels també destaca que a zones allunyades del centre, com Sarrià-Sant Gervasi (78), Gràcia (57) i Sant Andreu (49) s'ha detectat un augment de sensellarisme. Des d'Arrels necessiten que els 75 ciutadans que dimecres a la nit de la setmana passada dormien al centre nocturn de l'ajuntament cal considerar-les també sense llar, ja que d'aquí a pocs dies tornaran al carrer. 

Una vegada, no fa gaire, vaig tenir un somni, un somni que sabia que no podia complir, però que en va esperava que algú el pogués dur a terme. Lamento contradir al Poeta. i és que, tot està per fer, però no tot és possible. Somiar és gratis, diuen, i és ben cert, però per complir els somnis el primer que falta solen ser els diners, i el somni del que vull parlar en necessita inicialment molts. Ah!, recordar només que les utopies d'ahir, són la realitat d'avui i el desencís de demà. .

"Quan era un nin, al meu poble del Pla de Mallorca, una monja agustina em va ensenyar uns versos entranyables de Maria Antònia Salvà referits a l’estiu. Aquells versos cantaven la vida tranquil·la i el bon temps: sense plecs, ni escola, ni cap de les quotidianes obligacions de l’hivern. Eren, aquells dies venturosos, dies de córrer per foravila, d’encalçar els ocells i disputar-los la dolçor madura de les primeres figues. Al·lots i ocells corríem pels figuerals i mai no vaig saber qui tenia més ales". -  Gabriel Janer Manila, «L’estiu».       

Una vegada un home va tenir un somni que va tenir somiant, no en estat de vigília. L'home va somiar que fora vila, en una nau abandonada, una senyora nau de cinc plantes envoltada de terreny, acollia a unes dues-centes persones sense sostre, la nau es podia condicionar perfectament com una residència, amb totes les comoditats, i la gent acollida podria col·laborar treballant la terra que molta n'hi havia o fent feines variades de manteniment, dins o fora de la nau on abans s'hi rentàven pantalons i si tenyia roba. Hi hauria espai de sobres per tenir bestiar, vaques, gallines, conills... La nau vindria a ser una colònia, un petit poble, petit i alhora global, gairebé autosuficient on tindria cabuda tothom, fos de la raça color o creença que fos. No cal ampliar més explicacions, crec que la idea, ja s'ha entès. Si!, ja sé que és un somni, un somni que fins i tot seria realitzable per una persona jove i amb possibilitats, però han passat molts anys des que l'home va tenir el somni, i en aixó s'ha quedat o és a punt de quedar-se, en un somni irrealitzat com tants altres.
Un somni que les autoritats municipals de torn, si podrien dur a terme, no exactament d'aquesta manera, però d'una similar, però és queden amb el gest impúdic del 'volem acollir' molt bonic però fals, i és que els pobres, els migrants no donen vots i si massa mals de cap a la nostra administració, encara que sigui d'esquerres, Bé, no de dretes, que és més creïble.
Però aquest mateix home va tenir un altre somni, i aquest si que es va complir, no exactament com ell havia somiat, però sí en la seva essència. Com deia el poeta: tot està per fer i tot és possible... Som-hi. Però com deia abans, no tot és possible i si llegiu els comentaris que alguns em vàreu deixar veureu que no estàveu massa d'acord amb mi, lo qual comprenc però no entenc, ho sento, pero segueixo pensant que és una bona idea que algú hauria de dur a terme; de fet, es tractaria d'organitzar els que ja hi ha en forma d'assentaments improvisats. 

9 Comentaris

  1. Tot Barcelona

    Lo hemos hablado muchas veces, muchas, Francesc.
    Se da el caso de que en estas fiestas se hace más evidente lo que vemos, quizá por eso del "amor" y demás, pero sabes tan bien como yo que es cada día y, con más fuerza que lo que enseñan estas fotos es lo que hace tiempo está pasando.
    Culpar es sencillo: puedo decir que es culpa de la Colau, no sería cierto, porque ya venía de antes, y por lo que parece es endémico.
    Cada día aparecen en Barcelona cientos de personas en busca de cobijo, y las barracas fueron ejemplo de lo que digo.
    Otra cosa es que se destine más personal y más recursos monetarios a solventar el problema que ninguno de los partidos políticos en el poder ha logrado tan siquiera mitigar, porque va a más.
    Otra cosa son los desahucios, de los que hablaré esta semana, porque en Hospitalet, que es la zona que conozco bien (debido a mi hijo -trabaja en los Servicios Sociales-), y para fin de año, hay una ola de ellos, y me consta que en Barcelona pasa otro tanto de lo mismo.
    Un abrazo

    Reply Delete 21 de desembre, 2023
  2. Francesc Puigcarbó

    Desnonats i sense sostre, no voten, però incomoden. Aquest és el seu problema. L'altre dia varen desnonar a un home que anava amb respiració assistida. Això dels desnonaments és molt greu i no sembla que als polítics els preocupi gaire.... i a la ciutadania tampoc, siguem francs.

    Salut.

    Reply Delete 21 de desembre, 2023
  3. Júlia

    a la ciutadania, tampoc, amb poques excepcions

    Reply Delete 21 de desembre, 2023
  4. Francesc Puigcarbó

    Malauradament així és, Júlia.

    Reply Delete 21 de desembre, 2023
  5. María

    A mi con esto me ocurre como con el tema de nuestros mayores, como dice MIGUEL, es un tema de todo el año ¿ por qué ahora aparecen y son invisibles el resto de año para todos? Tuve la misma sensación con ocasión de la pandemia, de pronto a todo el mundo se le llenaba la boca hablando de lo mucho que nos importaban nuestros mayores, de cómo morían en las residencias y yo me preguntaba ¿ pero por qué no nos los llevamos a casa en lugar de señalar a unos y a otros? siempre es más fácil disparar que ayudar... y se puede ayudar siempre, solo hace falta querer hacerlo.. la pobreza es un mal endémico fruto del desigual reparto de la riqueza que lejos de atajar cada día se hace más evidente, pero en lugar de acotar por arriba a todos los que acumulan en cantidades obscenas que ni en 10 vidas van a poder disfrutar nadie toma cartas en el asunto.. los pobres y desarraigados no son semilleros de votos y siendo así, para ellos nunca hay partidas presupuestarias ... no debería ser necesaria la caridad, debería ser prioritario ayudar a los que de verdad lo necesitan, en Barcelona y en la Conchinchina… personas como MIGUEL que durante años y años ha ayudado en las cocinas que alimentan a esta gente, al lado esa parte de la iglesia consecuente, solidaria de verdad que siempre ha estado ahí para ellos tb y que debería ser reconocida al lado de la otra corrupta del oropel .. en fin, ojalá aprendamos a ser un poco más consecuentes haciendo lo que esté en manos de cada uno para ayudar en la forma que cada uno sepa y pueda.

    Un abrazo fuerte y un plato caliente y un lugar digno para quien lo necesite!

    Reply Delete 21 de desembre, 2023
Més recent Anterior