La primera pel·lícula de Ken Loach que vaig veure, cap al 1990, va ser Agenda oculta, que li va valer un premi al Festival de Cannes i el va donar a conèixer internacionalment. Des d'aleshores crec no haver-me'n perdut cap fins arribar a la molt recent The Old Oak, amb la qual ha donat per tancada la seva llarga i fructífera filmografia, sempre atenta a les transformacions i contradiccions de la societat. La raó de l'adéu és senzilla: fa uns quants mesos, Loach va fer 87 anys. El vaig conèixer breument a la primavera de 1994 al rodatge de Terra i llibertat, que vaig visitar amb l'encàrrec de fer un reportatge per a un suplement dominical. La pel·lícula es va rodar en un dels racons més bonics d'Espanya, el Maestrat, i el meu treball consistia a prendre notes del que veia mentre gaudia del paisatge i xerrava amb actors i figurants, que seguien amb el vestidor d'època quan ja la sessió de rodatge havia conclòs. Jo vaig estar-hi tres dies; l'equip artístic, dos mesos. D'aquest equip en formaven part Icíar Bollaín i Paul Laverty. Al món del cinema se sol dir que els amors de rodatge no arriben al muntatge, però el seu, que va sorgir llavors, és a punt d'assolir les tres dècades. Laverty, actor secundari en aquesta pel·lícula, es va convertir poc després en el guionista de capçalera de Loach. Seus són els guions de 14 de les seves últimes pel·lícules. Seu també és el guió de The Old Oak, ambientada en un empobrit poble miner en què el Govern ha decidit allotjar diverses famílies de refugiats sirians. El conflicte sorgeix quan una part del veïnat expressa la seva animadversió cap als nouvinguts, que consideren culpables de la depreciació dels seus propis habitatges. Així doncs, el tema, tan antic i tan actual, no és cap altre que la xenofòbia.

Aquesta, en el fons una por atàvica als qui no són com nosaltres, és cada dia present als diaris. Recordeu-vos dels salvatges disturbis de fa poc a Dublín, quan centenars d'ultradretans van voler organitzar la seva particular nit dels vidres trencats, després que un immigrant hagués atacat amb un ganivet tres nens i una mestra. No sembla que als xenòfobs els mereixés un instant de reflexió el fet que l'home que va aconseguir reduir l'agressor colpejant-lo amb el casc de repartidor de Deliveroo fos també un immigrant.

Les classes treballadores estan fent el salt de l'esquerra tradicional als partits d'ultradreta.

Dublín s'ha convertit en una de les capitals més cares d'Europa, amb uns lloguers que dupliquen els preus de Madrid, i pels carrers és habitual veure manifestar-se extremistes que reclamen habitatges només per als irlandesos. Que curiós que, tant en el cas de la pel·lícula de Loach com en el del vandalisme dublinès, el pretext per al brot de xenofòbia sigui el preu de l'habitatge! Si s'abarateixen, perquè s'abarateixen. Si s'encareixen perquè s'encareixen. Però el culpable sempre és el mateix: el foraster, el nouvingut, el diferent.

A The Old Oak, un personatge s'encara amb un dels xenòfobs i l'acusa de donar sempre la culpa als de baix, els que en tenen menys, i mai els de dalt, els que en tenen més. El problema, precisament, és que la xenofòbia s'ha estès entre les que solíem conèixer com a classes treballadores, que estan fent el salt de les organitzacions tradicionals d'esquerra als partits d'ultradreta. Em pregunto quina explicació hi trobaria el materialisme històric i, sobretot, quines solucions proposarien Karl Marx i els seus. Es pot ser d'esquerres i compartir els arguments dels xenòfobs?

El més preocupant és que hi ha qui creu que es pot fer. La carismàtica Sahra Wagenknecht, una mena de Yolanda Díaz alemanya, diputada de la formació esquerrana Die Linke, casada amb l'històric socialista Oskar Lafontaine, ha estat notícia recentment per la seva intenció de crear una nova organització política que advocarà per apujar els impostos als rics però també per restringir la immigració. Les enquestes anuncien que el nou partit li traurà un bon grapat de vots a l'extrema dreta, i l'excusa que Wagenknecht ha posat per fer aquest pas no em resulta desconeguda: “Quan falten set-centes mil vivendes al país, no podem rebre centenars de milers de migrants”. Un altre cop el vell pretext.