Per a algú que, com jo, aspira a passar a la posteritat com a literat d’upa, són importants els llocs de naixement i traspàs. En el primer cas no hi ha gran cosa a fer. Hom neix on neix i no hi ha manera d’alterar aquest fet. En el meu cas, el lloc és Barcelona. De manera que a la Viquipèdia el que consta, i constarà, és: “Barcelona, 1952”. Quim Monzó.
Essent això irreversible, l’única manera de resultar creatiu és trobar un bon lloc de defunció. Quan algú es mor i la gent no recorda gaire qui era, el primer que fa és buscar-ne el nom a la Viqui. Si hi consta que el tal senyor nascut a Barcelona ha estirat la pota també a Barcelona, la impressió és, no ho sé, una mica pobra. Com si no hagués sabut volar més enllà dels límits municipals.
Berlín estaria bé. És una ciutat de nom sonor, carregada d’història. Però també estan carregades d’història Roma o Nàpols i, potser per previsibles, no m’acaben d’interessar. Si ens cenyim a la toponímia italiana, Parma estaria bé. N’estic enamorat des de la primera vegada que hi vaig anar. Però de seguida hi hauria qui, apressat, en comptes de Parma hi llegiria Palma, i no seria el mateix.
A l’hora de dinyar-la, tria una ciutat que et prestigiï. Vázquez Montalbán la va encertar amb Bangkok. Havent nascut a Barcelona, de tornada d’un viatge a Austràlia –on havia anat a fer-hi conferències–, mentre esperava enllaçar amb un altre avió, a l’aeroport va tenir una aturada cardíaca. Per això, a les enciclopèdies, a la seva entrada hi consta: “Barcelona, 1939 – Bangkok, 2003”.
D’-ok a –ok, Vladivostok quedaria guai. És a l’altra punta d’Euràsia, a tocar de Corea. Molaria. Però, es clar, si fas tot el viatge fins allà (amb el Transsiberià, per exemple) i hi arribes i hi passes unes setmanes i uns mesos i no et mors, haurà estat un desplaçament inútil, que no haurà servit per al teu objectiu, tret que decideixis posar-hi tu mateix remei i amortitzar d’aquesta manera els calés invertits en el viatge.
Quim Monzó oblida un aspecte, i no s'hauria de preocupar per una fotesa com aquesta; ell no és un literat d'upa, encara que ho podia haver estat, però no va saber explicar-ho bé a tots els cretins, ell inclòs, i és una llàstima, és allò de què va poder i devia haver estat, i no va ser.
Amén. Aunque lo entierren en el panteón de los famosos, pocos lo recordarán.
ResponEliminaY dentro de cincuenta años, te aseguro que nadie sabrá de nosotros.
Salut
Oye Miquel,
Eliminay ese cambio
de interfaz de
tú blog? .
I és una llàstima, perquè Monzó podia haver fet molt més del que ha fet, però va triar el camí més fàcil.
ResponEliminaSALUT
No m'agrada la paraula traspàs per fer entendre que algú s'ha mort. Traspassar, es traspassen els cotxes quan es venen de segona mà. No m'agrada perquè ofereix falses perspectives . A hores d'ara, en aquest moment de la pel·lícula, ja comença a resultar ridícul que no s'assumeixi el fet que la mort és una desaparició definitiva. No hi ha on ser traspassat. Però dit això, tot el meu respecte per als que prefereixen aquesta mena de consolatorum existencial. Bon diumenge i sobretot, aneu a missa.
ResponEliminaAi mare, aneu a missa, tuturet, turi, turà, ai mare, aneu a missa, que jo faré el dinar.
ResponEliminaTambé es traspassen jugadors, de fet traspassar en el cas d'una defunció que sol venir d'una disfunció, no és del tot desencertat, quan algú es mor, traspassa el llindar que hi ha entre la vida i la mort.
Salut
Quan algú es mor, ja no té temps de traspassar res. No hi ha cap línia entre una cosa i una
Eliminaaltre. Només són constructes mentals.
Bueno, bueno, i l'ànima? on va? Lovercraft en un conte donava la resposta.
ResponEliminaL'ànima se la queda -una part- la Generalitat de Catalunya (en el nostre cas) mitjançant l'impost de successions. El que queda és pels hereus.
EliminaAixò no és l'ànima, és malànima. El que queda pels hereus no es pot mesurar ni administrar, és un intangible, com l'ànima.
ResponElimina