La realitat alternativa va ser una de les aportacions més inquietants de la presidència Trump. Va passar el dia de la inauguració del seu mandat quan les televisions comparaven l'afluència d'assistents a la presa de possessió d'Obama i la que s'estava registrant amb la de Trump aquell 20 de gener del 2017. La portaveu presidencial, Kellyanne Conway, no va poder resistir la càrrega de la prova en veure la gran diferència entre les dues cerimònies inaugurals i se li va acudir dir que era una realitat alternativa.
Negar l'evidència dels fets és freqüent a la política i a l'univers mediàtic. No és cap novetat. Però avui la comprovació de la realitat pot esdevenir exacta. Quan apareixen versions alternatives de la veritat objectivable, la polarització és pràcticament inevitable. S'arriba al punt que les elits progressistes o conservadores fabriquen discursos endogàmics parlant de societats que només existeixen en les seves discussions acadèmico-mediàtiques, però no tenen vida pròpia al món real.

A la seva visita a Catalunya durant la Guerra Civil, George Orwell va escriure: “A Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien relació amb els fets. La història s'estava escrivint no des del punt de vista del que havia passat, sinó des de la perspectiva del que havia d'haver passat, segons les diferents línies de partit”.

El que importa avui no és acceptar fets o veritats comprovables i compartides, sinó tenir el poder de determinar el relat públic al marge de la seva versemblança. La política corre el risc d'elaborar realitats alternatives si aconsegueix imposar-se a l'adversari encara que sigui enganyant les ments més desprevingudes. Per enredar-ho tot, proliferen massa profetes i endevins que passen per comunicadors i que se saben per endavant les respostes sense haver fet les preguntes.

El món real també existeix. Si l'augment dels preus, la inseguretat ciutadana, els problemes derivats d'una immigració descontrolada i desprotegida, l'escassetat d'habitatge, el futur incert de molts joves... no formen part de la centralitat del debat, que no sorprengui ningú si a les properes eleccions avancen els partits extrems.  La política no pot ser l'art de perdre el temps ni de l'entabanament amb discursos ficticis. - Lluís Foix a La Vanguardia.