I - El coixí del rodamon

Un rodamon, un “sense sostre”, que dorm, es desperta i malviu al costat d'una muralla romana de Barcelona, quan es fa de dia posa un coixí negre, un d'aquells petits coixins de sofà, a un costat del Passeig de la Muralla, amb un pot de tomàquet buit a sobre, a manera de corona reial, per a les monedes dels transeünts. Però es presenten les autoritats i el servei de neteja i s'emporten el coixí negre: adverteixen al rodamon que un coixí de sofà no pot obstaculitzar el trànsit de vianants. El rodamon no contesta, només mou el cap.

“Ni al carrer ni a casa es pot viure tranquil”, comenta algú.

No hi ha lloc, no hi ha lloc lliure per als rodamons, ni per als endolats per amor o desamor. Ni coixins ni corones de llauna. Quan la desesperació de l'ànima es ramifica per dins i envaeix tot el cos, amb prou feines resten unes poques paraules gastades, que no serveixen per mediar ni compartir res amb ningú. Per això els rodamons i els malalts d'amor senten sempre molt fred i van molt abrigats: tenen el cos i l'ànima tan fràgils que es tornen trencadissos, com un vidre fi exposat a un corrent d'aire fred. 

Com coixins abandonats i corones de llauna rovellades, llançats pel vent d'un carrer a un altre.

II - Un destorb

Era una dona que es considerava un destorb, un trasto inútil, com una cosa vella que estava de més i sobrava. A les 10 de la nit baixava al carrer amb una cadira i s'asseia a esperar. Esperava que arribés, amb puntualitat, el camió dels trastos vells, ia veure si aquesta vegada tindria més sort, es deia, i voldrien recollir-la, emportar-se al camió dels trastos vells tota la vida que se li havia anat acumulant, envellint per als racons de la casa. Però els del camió no li feien cas, ni miraven ni tan sols aquell bony que es movia en una cadira, i passaven de llarg. Aleshores pujava una altra vegada per l'escala, amb la cadira a coll. Fins l'endemà a les 10 de la nit, que baixava una altra vegada al carrer per esperar de nou el camió dels trastos vells. Tornaria a intentar-ho, un dia darrere l'altre. Perquè ella tenia a casa tota una vida morta que sobrava, que era una brossa, una nosa, els deia, i insistia perquè ho recollissin tot i se l'emportessin com més aviat millor, lluny d'aquí, lluny de casa seva, on ja tot havia mort. Ella també, encara que ningú se n'adonés, ella també havia mort, estava morta, no voldrien emportar-s'ho tot, si us plau?

III - Com una formiga

Ve per darrere i es posa al meu costat, en un tamboret de la barra del bar. Ens vam conèixer fa uns quants dies, i sempre em sorprèn: avui em diu que se sent com una formiga. Però que hi ha una diferència entre elles, les formigues, i ell. A simple vista, diu, si un les observa bé, pot veure que corren en ziga-zaga, com sense rumb. Tot i que no és així. Elles corren a la recerca d'alguna cosa, aliment o la ruta del seu niu, el formiguer. Aquella ziga-zaga, doncs, que sembla una correguda esbojarrada, sempre té una finalitat, un destí. Ell, per contra, que va també en ziga-zaga per un enorme territori, no sap on va, quin és el seu destí. De tota manera, diu, tampoc no li importa gaire on li porti aquest rodamon, aquest recorregut sense sentit. Sigui quin sigui el punt d'arribada, ja sabeu que no trobareu el que heu perdut. Mai.

​Albet Tugues.