Al viatge de noces, potser els meus avis van veure el pi a què es referia Miquel Costa i Llobera en aquell poema que comença: “Mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger...”, i que jo aprendria a l’escola. Els meus avis belgues es casaren el 1950. S’allotjaren un mes a l’hotel Formentor. Inaugurat el 1929, també hi passaren Grace Kelly i el príncep Rainier. I Charles Chaplin i Oona O’Neill, i Gary Cooper, i Claudia Cardinale, i un cèlebre etcètera. - Llucia Ramis, a la vanguardia.cat.

Als anys seixanta, l’hotel esdevindria fòrum literari. Seguint l’exemple de Camilo José Cela i els Papeles de Son Armadans, Carlos Barral hi organitzà reunions anuals amb editors, escriptors i crítics, en què hi participaven Josep M. Castellet, José Agustín Goytisolo, Jaime Salinas i Gil de Biedma, que va escriure: “Llegábamos, después de un viaje demasiado breve, de otro mundo quizá no más real, pero sin duda menos pintoresco”. Al mateix poema, descriu com els joves es quedaven a la terrassa encara tèbia, exaltats per la beguda, o per l’aire o la suavitat de la natura, aquell instant de la nit que es confon gairebé amb la vida. Aleshores demana, crida per favor que no hagin de tornar mai, mai a casa.

Vaig ser en aquella terrassa –com diu el poema, l’agitació silenciosa dels pins al capvespre– el 2012, quan es restablí el premi Formentor, amb el mecenatge de les famílies Barceló i Buadas, i amb Basilio Baltasar com a director de la fundació. Xerràvem amb José Carlos Llop, Biel Mesquida i d’altres –illencs i no– vora les buguenvíl·lees, sota una pèrgola i l’aixopluc dels moments memorables que encara s’hi donaven més enllà de la poesia. Els meus ulls veien el mateix que havien vist els meus avis enamorats; el perfum mediterrani, de dia el brunzit de les cigales, de nit els grills. En una altra estrofa, Costa i Llobera clama: “Arbre! Mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record”. I potser hi descobrireu un títol de Melcior Comes.

Mentre estudiava a París als 70, ma mare conegué a Huelva mon pare, mallorquí. De manera que els meus avis tornaren moltes vegades a l’illa on havien estat durant el viatge de noces, fins quedar-hi definitivament. Molts estius de la infantesa passàrem el dia a la platja de Formentor, vora l’hotel on van ser feliços; tant que, explicaven, quan anaren a preguntar a quina hora seria la missa de diumenge, el recepcionista els contestà: “Avui és dilluns, monsieur ”.

Delibes, Castellet, Fuster, Cela i Goytisolo, entre d'altres, al Formentor a finals dels anys quaranta  LV

Fa uns dies, el jurat del premi Formentor anunciava que el guardonat d’enguany és László Krasznahorkai. Ho va fer des de Tànger. Perquè, el 2020, el fons andorrà Emin Capital li comprà l’hotel a Barceló. La idea era modernitzar el complex i adequar-lo a un cinc estrelles per reobrir-lo com a Four Seasons, el més car d’Espanya. El projecte aprovat per l’Ajuntament de Pollença era estrictament de reforma. Però l’esbucaren sencer. Aixecaren obra nova sense llicència i sense que ningú ho evitàs. No queda res del que acolliren les habitacions durant gairebé cent anys; ni les habitacions tampoc.

La setmana passada, el Govern balear autoritzà talar dos-cents pins al voltant de l’edifici perquè els promotors consideren que representen un perill per ser material inflamable. La periodista Elena Vallés piulava: “El cas de l’hotel Formentor és un cas de terrorisme urbanístic”. I afegesc: de terrorisme contra el patrimoni, contra la poesia, contra la suavitat de la natura i contra el “vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel”. Aleshores deman, crid, per favor, poder tornar qualque dia a ca nostra. Conscient que ja no.