L'EFECTE MANDELA 23.3.24

El nostre cervell processa i emmagatzema una gran quantitat d'informació cada dia, fins i tot mentre dormim. És un òrgan complex que ha evolucionat al llarg de la nostra història, fins i tot creixent en mida física, fins a permetre'ns entendre conceptes tan complexos com la codificació, la genètica o l'aeronàutica. Hi ha nombrosos estudis que investiguen les capacitats que aquest òrgan té i les que podria arribar a tenir, però els experts coincideixen que, fins i tot avui, el cervell és encara un gran desconegut. I un dels aspectes cognitius més intrigants és el funcionament de la memòria, el procés que ens permet retenir els coneixements i les experiències que rebem de l'entorn i recuperar-los a curt o llarg termini, voluntàriament o involuntàriament.

QUÈ ÉS L'EFECTE MANDELA? - L'efecte Mandela és, explicat amb poques paraules, un fals record col·lectiu. Es tracta d'una creença errònia en forma de record vívid que és compartida per un grup gran de persones tot i que en la realitat mai no ha passat o no ha estat de la manera com es recorda.

Aquesta discrepància entre realitat i memòria és un fenomen de la ment que passa perquè els records a curt termini són modificats pel nostre cervell, que completa i personalitza subjectivament la informació que percebem.

Així és com s'acaben emmagatzemat al nostre cervell dades que contenen alguns errors i que produiran errors a la nostra memòria, un succés d'allò més comú. No obstant això, es produeix un fenomen curiós quan aquests errors individuals del cervell es produeixen simultàniament en múltiples persones amb casos concrets.

PER QUÈ PASSA? - La veritat és que no s'ha pogut estipular una causa concreta a aquest fenomen des del punt de vista dels mecanismes del cervell, i cada expert ha proposat una explicació plausible aplicada al camp. Des del punt de vista de la psicologia es defensa que pel fet que la memòria és molt suggestionable alguns records erronis poden haver arribat a la teva ment ja modificats, fins i tot podent haver estat implantats externament de forma inconscient, tenint en compte que estem en comunicació constant amb altres individus.

La física quàntica, en canvi, proposa que es produeixen connexions esporàdiques entre realitats paral·leles, explicant així per què diverses persones que no hi estan relacionades poden compartir un mateix record erroni.

5 EXEMPLES FAMOSOS DE L'EFECTE MANDELA - La millor manera d'acabar d'entendre una teoria és fent servir un exemple. Per sort o per desgràcia, hi ha infinitat d'exemples de l'efecte Mandela que es comparteixen entre gran part de la població. A continuació se n'expliquen alguns: L'home del Monopoly no porta monocle, encara que la majoria de persones ho recorden així al dibuix que apareix a la caixa del joc. Darth Vader mai no va dir la frase "Luke, jo sóc el teu pare" que ha passat a formar part de la cultura popular. La frase real que apareix a L'imperi contraataca diu: “No, jo sóc el teu pare”. L'home que es va plantar davant d'uns tancs durant les protestes de Tiananmen (Xina, 1989), la foto del qual ha fet la volta al món, no va ser atropellat pel tanc sinó que va aconseguir aturar-lo. Tot i això, moltes persones asseguren recordar perfectament el seu assassinat per atropellament. En ubicar geogràficament també es pot produir l'efecte Mandela: Nova Zelanda és a la part inferior dreta d'Austràlia, i no a la part superior com moltes vegades es creu. El cop d'estat espanyol del 23 de Febrer de 1981 es va retransmetre per la ràdio. Tot i això, moltes persones tenen el vívid record d'haver-lo vist en directe per televisió.

EL MOTIU DEL SEU FAMÓS NOM - Què tenen en comú un activista sud-africà i aquest fenomen de la memòria? La resposta a aquesta pregunta és el que dóna nom a aquest efecte Mandela. El 2013, quan es va anunciar internacionalment la mort de Nelson Mandela a causa d'una greu infecció pulmonar, milers de persones de diferents parts del món van revelar estar convençudes que Mandela havia mort durant la seva estada a la presó als anys 80.  Fiona Broome, una blocaire nord-americana que investiga esdeveniments paranormals, va ser la primera a comentar i indagar sobre aquest succés fins i tot anys abans d'aquesta mort. El 2009 va encunyar el terme "l'efecte Mandela" a través d'un conegut article de bloc en què comentava per primera vegada sobre la creença popular de la mort de l'activista, quan en realitat aquest seguia viu. Aquestes observacions van despertar molta curiositat i, des d'aleshores, Broome va començar a col·laborar amb científics que proporcionaven diferents teories i perspectives del causant d'aquest efecte a la memòria col·lectiva. 

A través d'aquestes investigacions van descobrir que l'efecte Mandela es produïa amb molts altres fets, esdeveniments i situacions, convertint-lo de cas aïllat a un fenomen reconegut.

L'ÀLEX NO S'HA SUÏCIDAT, L'HAN SUÏCIDAT 22.3.24

Álex, un home de 70 anys, ha pagat a Sabadell el preu més alt que es pot pagar per una casa: la seva vida. El veí de la ciutat catalana, que residia amb la seva parella, va decidir dimarts 19 de març passat treure's la vida en un parc proper al seu domicili on feia 30 anys que hi residia. Els fets van passar just quan una comitiva judicial, sense presència policial, es disposava a executar el desnonament a causa de l'impagament del lloguer, segons confirmen a EL PERIÓDICO fonts dels Mossos d'Esquadra. 

La seva dona, amb mobilitat reduïda, no es podia aixecar del llit en el moment del desnonament i ha estat ingressada a un hospital de manera provisional. A través d'un comunicat, la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca Sabadell (PACH) ha fet públics els fets i ha exigit que s'investigue "l'actuació de la comitiva judicial i dels agents de policia", a més de reclamar que "l'Ajuntament de Sabadell es personi com a acusació contra aquestes institucions "per temptativa de suïcidi sobre l'home". 

En aquest sentit, l'entitat també reclama al consistori assumir els costos del funeral i que, juntament amb la Generalitat, assegurin que la dona –que ha estat ingressada en un hospital momentàniament– sigui reallotjada en un espai digne amb suport psicològic i econòmic. Des del moviment de l'habitatge de la ciutat catalana asseguren que Àlex era conegut al barri per ser un 'manetes', en el sentit que havia arreglat les cases de tot el que ho demanava i se'l recorda com una persona molt reservada però sempre oberta a ajudar els altres. "El seu estat de salut es va veure deteriorat els últims mesos i això va fer que hagués de deixar de treballar i comencessin a afrontar problemes econòmics a casa", detallen fonts de la PAHC. Àlex ha mort per no haver estat honrat i en comptes de seguir al pis i deixar de pagar el lloguer, haver ocupat un altre pis d'on ningú l'hauria fet fora, aquest és el preu que ha hagut de pagar per la seva honestedat. Un final trist, molt trist, i que es podia haver evitat.

ELS PINS DE FORMENTOR 22.3.24

Al viatge de noces, potser els meus avis van veure el pi a què es referia Miquel Costa i Llobera en aquell poema que comença: “Mon cor estima un arbre més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger...”, i que jo aprendria a l’escola. Els meus avis belgues es casaren el 1950. S’allotjaren un mes a l’hotel Formentor. Inaugurat el 1929, també hi passaren Grace Kelly i el príncep Rainier. I Charles Chaplin i Oona O’Neill, i Gary Cooper, i Claudia Cardinale, i un cèlebre etcètera. - Llucia Ramis, a la vanguardia.cat.

Als anys seixanta, l’hotel esdevindria fòrum literari. Seguint l’exemple de Camilo José Cela i els Papeles de Son Armadans, Carlos Barral hi organitzà reunions anuals amb editors, escriptors i crítics, en què hi participaven Josep M. Castellet, José Agustín Goytisolo, Jaime Salinas i Gil de Biedma, que va escriure: “Llegábamos, después de un viaje demasiado breve, de otro mundo quizá no más real, pero sin duda menos pintoresco”. Al mateix poema, descriu com els joves es quedaven a la terrassa encara tèbia, exaltats per la beguda, o per l’aire o la suavitat de la natura, aquell instant de la nit que es confon gairebé amb la vida. Aleshores demana, crida per favor que no hagin de tornar mai, mai a casa.

Vaig ser en aquella terrassa –com diu el poema, l’agitació silenciosa dels pins al capvespre– el 2012, quan es restablí el premi Formentor, amb el mecenatge de les famílies Barceló i Buadas, i amb Basilio Baltasar com a director de la fundació. Xerràvem amb José Carlos Llop, Biel Mesquida i d’altres –illencs i no– vora les buguenvíl·lees, sota una pèrgola i l’aixopluc dels moments memorables que encara s’hi donaven més enllà de la poesia. Els meus ulls veien el mateix que havien vist els meus avis enamorats; el perfum mediterrani, de dia el brunzit de les cigales, de nit els grills. En una altra estrofa, Costa i Llobera clama: “Arbre! Mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record”. I potser hi descobrireu un títol de Melcior Comes.

Mentre estudiava a París als 70, ma mare conegué a Huelva mon pare, mallorquí. De manera que els meus avis tornaren moltes vegades a l’illa on havien estat durant el viatge de noces, fins quedar-hi definitivament. Molts estius de la infantesa passàrem el dia a la platja de Formentor, vora l’hotel on van ser feliços; tant que, explicaven, quan anaren a preguntar a quina hora seria la missa de diumenge, el recepcionista els contestà: “Avui és dilluns, monsieur ”.

Delibes, Castellet, Fuster, Cela i Goytisolo, entre d'altres, al Formentor a finals dels anys quaranta  LV

Fa uns dies, el jurat del premi Formentor anunciava que el guardonat d’enguany és László Krasznahorkai. Ho va fer des de Tànger. Perquè, el 2020, el fons andorrà Emin Capital li comprà l’hotel a Barceló. La idea era modernitzar el complex i adequar-lo a un cinc estrelles per reobrir-lo com a Four Seasons, el més car d’Espanya. El projecte aprovat per l’Ajuntament de Pollença era estrictament de reforma. Però l’esbucaren sencer. Aixecaren obra nova sense llicència i sense que ningú ho evitàs. No queda res del que acolliren les habitacions durant gairebé cent anys; ni les habitacions tampoc.

La setmana passada, el Govern balear autoritzà talar dos-cents pins al voltant de l’edifici perquè els promotors consideren que representen un perill per ser material inflamable. La periodista Elena Vallés piulava: “El cas de l’hotel Formentor és un cas de terrorisme urbanístic”. I afegesc: de terrorisme contra el patrimoni, contra la poesia, contra la suavitat de la natura i contra el “vell profeta que rep vida i s’alimenta de les amors del cel”. Aleshores deman, crid, per favor, poder tornar qualque dia a ca nostra. Conscient que ja no.

ON VA NÉIXER LA TEVA CONSTITUCIÓ? 21.3.24

Les fitxes d'escacs a la vida de Begoña Huertas estaven en ordre, quietes i posicionades sobre el tauler fins que un dia aquest equilibri es va fer miques. Li van diagnosticar un càncer de còlon i d'aquesta experiència amb la malaltia va escriure 'El desconcert'. Huertas, va morir el 2022, però abans, a banda de diverses novel·les, va escriure un article al diario.es, un article especial, que redimeix i dignifica poetes, polítics i patriotes, un article d'una enorme sensibilitat que difícilment podria haver escrit ningú que no fos dona i escriptora. Llegiu-lo si us plau.

"En la calle Conde Peñalver de Madrid hay un gran edificio de ladrillo que ahora es una residencia de ancianos, pero que antes, durante la guerra civil y los años posteriores, fue utilizado como cárcel. El poeta Miguel Hernández, detenido al fin de la contienda tras haber luchado en el bando republicano, estuvo preso allí. El otro día, cuando pasaba por delante, me detuve a leer la placa que lo recuerda. El texto rememora:

• Al poeta Miguel Hernández, que compuso, en este lugar, las famosas “Nanas de la cebolla” en septiembre de 1939.

Me quedé de piedra. Según aquellas palabras, cualquiera podría pensar que el joven poeta hubiera pasado por allí y en un rapto de inspiración se hubiera detenido en aquella esquina a escribir unos versos a su hijo.

Esa ambigüedad, o más bien ese silencio en cuanto a las circunstancias de la estancia del poeta en "este lugar" me llevó a pensar en el llamado franquismo sociológico que pervive en nuestro país, una combinación terrible de miedo a ser considerado radical y pasividad sumisa que impide homenajear a las personas que combatieron el fascismo sin ambigüedad ni tibieza.

Esta semana hemos podido leer en este diario el caso de la ciudad de Melilla, donde se ha llevado a cabo la remodelación de la primera cárcel del franquismo. Al parecer se ha instalado una placa con un texto deliberadamente vago que igual puede servir para los liberales que fueron encerrados allí tras la restauración absolutista de 1814 como para las víctimas del franquismo: "Vaya nuestro recuerdo a quienes, perseguidos por sus ideales democráticos, sufrieron tras estos muros la incertidumbre de su destino y las vicisitudes del presidio". Al menos en este caso se menciona que estuvieron presos.

Leo también estos días ( aquí) que el aeropuerto de Lavacolla, en Santiago de Compostela, se construyó con el trabajo esclavo de cientos de presos republicanos que, en condiciones extremas de hambre y muerte, fueron hacinados en una antigua fábrica de curtidos, hoy convertida en restaurante. Nadie lo recuerda.

Las personas que defendieron el gobierno legítimo de la República y lucharon contra el fascismo parece que tengan que pedir perdón por "extremistas", como si ofendieran por su radicalismo. Entre mucha gente se da "el malentendido" de pensar que lo correcto es la neutralidad de no tomar partido. Enseguida se agita el fantasma del miedo, el comunismo, Venezuela. Y digo yo, tanto mirar a Venezuela, ¿por qué no miramos un poco más cerca? Ahí está, por ejemplo, Bolonia, casualmente el lugar hacia donde me dirigía, camino al aeropuerto, cuando pasé frente a la placa homenaje a Hernández. Bolonia, la Roja, lleva siendo gobernada por comunistas y socialistas desde hace cincuenta años (exceptuando algún paréntesis de centro-derecha) y si lo último que vi de Madrid fue ese tibio recuerdo al poeta condenado por el régimen de Franco, lo primero que me encontré al aterrizar allí fue un continuo homenaje a la gente de la resistencia.

Una guerra civil es más traumática, de acuerdo, pero en Italia los fascistas italianos no eran pocos, y la resistencia luchaba contra ellos. Había italianos en los dos bandos. La verdadera diferencia es que aquí ganó el fascismo, que Franco murió en su cama y Mussolini fusilado y colgado en la plaza mayor. Por eso perdura el miedo y ese peso de cuarenta años que los otros cuarenta aligeraron pero no eliminaron del todo.

Piero Calamandrei, uno de los padres de la Constitución italiana aprobada en 1947 escribió: "Si queréis ir en peregrinación al lugar donde nació vuestra Constitución, id a las montañas donde cayeron los partisanos, a las cárceles donde fueron presos, a los campos donde les ahorcaron. Allá donde ha muerto un italiano para recuperar la libertad y la dignidad, id, oh jóvenes, con el pensamiento, porque allí nació nuestra Constitución".  

Bueno, la nuestra nació en otro sitio. Habría que ir a buscarla por los salones de quienes, como haciendo un gesto de generosidad extraordinaria, legalizaron el PCE. El año en que se puso la placa a Miguel Hernández en la pared de la antigua cárcel, Tierno Galván estaba en el Ayuntamiento, Leguina en la Comunidad, y el PSOE en el Gobierno. ¿Tendrían miedo de parecer excesivamente radicales? Quizás ese temor es la razón por la cual no se mencionó "el detalle" de que aquel lugar donde el poeta escribió Las nanas de la cebolla era una cárcel. A consecuencia de esa tibieza sin sentido, los jóvenes que lean esa placa a partir de ahora pensarán que Miguel Hernández, en lugar de morir a los 31 años en prisión, lo hizo dulcemente en ese asilo, en compañía de cien ancianos asistidos por las Hermanas de la Caridad. - 

Begoña Huertas  - eldiario.es

FEIJÓO DESENCADENAT 21.3.24

Juan Belmonte va confessar a Manuel Chaves Nogales que quan veia sortir el toro es creixia i oblidava el risc i la violència de l'animal. Encara més, l cap d'una li semblava un joc graciós, un divertit esbarjo del cos i de l'esperit. Solia percebre's aliè al perill, on ell i el toro es reconeixien moguts per la lleialtat dels seus instints dispars. Escoltant ahir la intervenció d'Alberto Núñez Feijóo interpel·lant Pedro Sánchez a la comissió de control del Congrés, em va semblar que devia sentir-se com Belmonte a l'arena, disposat a tot.

Allà, al mig de la plaça de la política, es va anar creixent. La seva feina va resultar arriscada fins al punt de trepitjar totes les línies vermelles i va intentar matar la sessió a 'volapié', amenaçant amb una investigació parlamentària i judicial la dona del president del Govern per uns suposats fets que semblen més ganes d'embrutar que una altra cosa, a relació amb la venda de la línia Air Europa. Sobretot quan l'Oficina de Conflictes d‟Interessos ha arxivat la denúncia dels populars.

No en queda res d'aquell Feijóo moderat que va saltar a l'arena de la política fa uns dos anys, prometent abaixar el soroll i abanderar el respecte. “Tot és mentida”, va deixar anar el cap de l'oposició a Sánchez, quan aquest va exposar els èxits del seu Govern, glossats per Paolo Gentiloni, comissari d'Afers Econòmics de la UE. “El senyor Sánchez és ple de corrupció”, va bramar en un altre moment, quan el PP és un partit que ha estat condemnat per aquest motiu als tribunals, quan governava.

Això no pararà i crec que ens farem mal. La nostra democràcia comença a tenir massa esgarrinxades. La política no és que no pugui evitar el soroll, sinó que no sap exercir-se sense l'enrenou. El debat d'idees ha estat substituït per la desqualificació permanent. Al Parlament ningú no dialoga, sinó que es desqualifica l'adversari. Els ciutadans estan farts de tants monòlegs àcids i, sovint, grollers. El PP té tantes presses per tornar al poder que no s'atura davant de res. I ni la remor és l'avantsala de la notícia, ni la maledicència és el pròleg de la veritat. Això no ha fet més que començar. I promet més sang que els bous. - Màrius Carol. Per cert, don Alberto diu que el president Sánchez està nerviós, curiós, normalment qui acusa a un altre d'això, gairebé sempre el que està nerviós és l'acusador i no l'acusat. Però d'això Don Alberto no se n'ha adonat, la seva estultícia congènita li ho impedeix.