EL PREU QUE PAGUEM

Fa anys que David Grossman (Jerusalem, 1954) escriu sobre “la situació”, el conflicte que Israel manté amb Palestina. Però els seus articles i assajos s’han multiplicat des de la matança que va perpetrar Hamàs el 7 d’octubre i la consegüent operació de revenja de l’Estat hebreu. Al seu nou llibre, ''El preu que paguem'(Edicions 62/Debate), l’escriptor recull onze d’aquests textos i analitza totes les decisions que han portat Israel al “precipici”. Aprofita també per fer una crida a la pau.  

Diu que Israel ha caigut a l’abisme.

Israel no és tan fort com sembla. Als israelians ens van educar per pensar que seríem sempre guanyadors, ja que tenim l’exèrcit més fort de l’Orient Mitjà i el número tres o quatre de tot el món. Però la història, i els recents atacs del 7 d’octubre, demostren que no és així.

Què recorda d’aquell dia?

Una tristesa que continuem arrossegant. Els israelians tenim la sensació que no hi ha opció a una prosperitat pròxima. Per descomptat, sabem que els responsables són un cert grup de persones i no tots els habitants de Gaza. Però el que va passar va més enllà de la brutalitat i de l’antihumà. Continuem sense saber res dels ostatges. La idea que en un futur hàgim de perdonar-nos tots i conviure no és una cosa que molta gent estigui disposada a acceptar.

I l’ocupació... l’accepten?

Ens hem tornat experts a negar una gran part de la nostra realitat. La majoria dels ciutadans israelians prefereixen mirar cap a un altre costat. Pots viure una vida molt còmoda a Israel sense topar amb un palestí, però això ni té sentit ni pot continuar sempre així. El que aterra moltes persones és que Hamàs governi. Un primer pas penso que seria acceptar que Hamàs formi part de la vida civil, però que no tingui poder executiu, almenys les primeres dècades. Però no em pregunti com aconseguir-ho. Jo em dedico a escriure.

Escriure l’ajuda a comprendre?

També a recordar la complexitat de l’ésser humà i a posar-me sota els múltiples punt de vista. Si no escrivís, la meva visió seria més esbiaixada i podria caure en l’estereotip. Això no vol dir que hagi de perdre la meva identitat com a israelià ni com a jueu. Però crec que és interessant acostar-se a totes les realitats i la manera de fer-ho que he trobat és amb un bolígraf i un ordinador.

Pot expressar les seves opi­nions lliurement?

D’una banda, tenim una democràcia impressionant, en què hi ha llibertat d’expressió, de manifestació, de premsa i de reunió. Però, de l’altra, fa més de cinquanta anys que ocupem un territori. No crec que un país pugui ser veritablement democràtic si és un ocupant. És fàcil d’entendre. Si els palestins no tenen una llar, nosaltres tampoc no la tindrem.

Qué ha de passar perquè això tingui lloc?

Israel i Palestina no poden aconseguir la pau sols. Necessiten la mediació de països forts, com els Estats Units, Anglaterra, Ale­manya o França, entre d’altres. Algú que obligui les dues parts a mirar-se als ulls i parlar. Sense la seva ajuda, no crec que sigui factible, almenys avui dia, recu­perar-se d’aquest malson que estem vivint.

I què opina d’Espanya? Acaba de reconèixer l’Estat palestí amb les fronteres del 1967.

Ho veig com un acte positiu. Pot ser que Israel doni mostres de malestar cap al poble espanyol, però dubto molt que s’espatllin les relacions. Són bones i hi ha una estimació mútua. La meva única reserva davant aquest reconeixement dels palestins com a Estat és quan es farà. Molts israelians han estat massacrats i reconèixer ara Palestina... No té res de dolent. Només dic que hi ha qüestions de certa delicadesa i consideració a tenir en compte. Però no crec que menteixi si dic que el desig majoritari és que ningú més perdi la vida. Sembla que un dramaturg boig estigui escrivint aquesta funció. El que molts volem de tot cor és que s’abaixi ja el teló. 

“Un país no pot ser veritablement democràtic si és un ocupant” - El preu que paguem - David Grossmann. 

Lara Gómez Ruiz l'ha entrevistat a la vanguardia.