La Reial Acadèmia Espanyola va acceptar el 2001 la veu kafkià/ana , definint-la com a “situació absurda, anguniosa”. O sigui, opressiva, pròpia d’un malson, de motiu incomprensible i efectes insuperables, de vegades emanada d’una burocràcia anònima i inexpugnable.
Els protagonistes de les obres de Kafka són persones atrapades. Ja sigui per una mutació física inexplicable (Gregor Samsa, que desperta al seu llit convertit en un monstruós insecte, a La metamorfosi ). O per un judici en contra seu, les causes del qual ignora ( Josef K., a El procés ). O per la impossibilitat d’accedir a la fortalesa, desdibuixada per la neu, la boira i la foscor, a la qual ha estat cridat ( K., l’agrimensor, a El castell ). Són figures, totes elles, víctimes d’una situació injustificable i asfixiant, davant la qual se senten impotents, i els causants de les quals no tenen el menor interès a corregir. Ara bé, una cosa són els llibres i una altra és la realitat.
Aquest 2024 tenim un panorama pintat amb traços kafkians. Cada nit sopem veient als telenotícies insuportables imatges de nens i grans destrossats per les bombes a Gaza, que cauen allà de continu com si fos impossible evitar-ho. De tant en tant, Vladímir Putin exhibeix el seu rostre retocat a la televisió per dir que no desistirà del seu afany destructiu fins a assolir els seus objectius (la qual cosa, vista la lentitud a la qual avança la tropa, és doblement preocupant). Tot això, per no parlar d’altres conflictes bèl·lics amb perfil mediàtic més modest, però també actius i de no menor crueltat arreu del món, com són els de Birmània, Somàlia, Etiòpia, el Sudan, Iemen i altres, que, combinats, acumulen ja milers de morts. D'Espanya millor no parlar-ne gaire, per no avorrir al personal, ara que el resident del Govern ha descobert que al seu país hi ha lawfare, i mira que li ha costat adonar-se'n, malgrat les referencies que tenia d'accions contra Podem o els del procés, pero al Flautista de la Moncloa a vegades li costa d'entendre les coses, Quant a la resta, bé, doncs el caïnisme habitual de les dues Espanyes que ens trenquen el cor ambdues, i poca cosa més.
Milena Jesenská, destinatària de les Cartes a Milena, es va referir a Kafka a l’obituari que li va dedicar com a algú que “va veure el món ple de dimonis invisibles lluitant i destruint les persones indefenses”. Avui, els dimonis continuen operant i els ciutadans corrents continuen indefensos davant d’ells. Però, en realitat, hem avançat d’alguna manera. Els dimonis no són ara tan invisibles. Encara que les persones continuen semblant incapaces de posar-se fora de perill dels abusos demoníacs. Mentre això últim no arribi, el món continuarà demostrant que Franz Kafka no anava desencaminat. I si, en un futur més o menys pròxim, la intel·ligència artificial arriba a excedir-se irreversiblement, potser haurem de tractar-lo ja de clarivident màxim i profeta total.
0 Comentaris