El riure mata la por, i sense por no hi pot haver fe. Aquell que no tem el Dimoni no necessita més a Déu. - Umberto Eco, el nom de la rosa.

Són només sis segons de publicitat televisiva, però han estat capaços de trontollar el món i fins i tot els fonaments de la societat... per a uns quants. “Quan diguis al teu avi que això no és un termòmetre, digues-li-ho amb Nocilla”, ens diu una veu en off femenina mentre observem, atònits, un home d'avançada edat emportant-se insistentment al front la reeixida joguina sexual davant l'expressió incrèdula de la seva néta. Ella li acosta un plat amb un aparell de crema de cacau, i a veure com els ho explica. És gairebé impossible no somriure's davant aquesta campanya publicitària que barreja la innocència de la gent gran davant de les noves tecnologies amb la incomoditat dels joves per tractar certs temes com la seva pròpia sexualitat. No ho han contemplat així els del grup ultracatòlic Advocats Cristians, -les crítiques conservadores no s'han fet esperar des de dimarts a la tarda: “Fins on arribarà la sexualització dels nens? PROU JA!”, exclamaven des del bufet de Polònia Castellanos. “Hi ha una agenda contra la infància”, clamava al cel un altre usuari; "hi ha un pla per corrompre i degenerar la societat", esclatava un altre perfil d'un "nacionalista catòlic" de Barcelona. Un altre home, fins i tot, s'arrencava a liderar un intent de boicot contra Idilia Foods llançant un pot de la marca a les escombraries. Sense reciclar ni res. No deixa de ser curiós que uns advocats tan poc cristians es facin dir cristians, de fet, advocats i cristians, és un oxímoron.

Mentrestant un altre etern emprenyats que s'agraden en aquesta faceta i que, alhora, per aquesta mateixa condició, cauen en gràcia fins i tot els que ni tan sols combreguen amb ells. L'exemple més clar? Arturo Pérez-Reverte. Ho va demostrar, una altra vegada, ahir. Des d'ahir, 3 de juliol, és obligatori que els taps d'ampolles i tetrabrics de menys de tres litres estiguin adherits a l'envàs i, casualitat o no, ho va celebrar a X així: “Cada vegada que tinc set recordo que a Brussel·les hi ha un fill de puta que cada mes cobra un sou i unes dietes per complicar-me els taps de les ampolles d'aigua”. 

La foto de l'ampolla que adjunta al tuit té respostes que li recorden que els taps són font de contaminació al mar, i que els taps amb frontissa no es perden i se'n facilita el reciclatge. Però això no li importa al presumpte escriptor, és més, tant li fa el seu ballestrejar, rondinar i queixar-se per tot i contra tot, sense cap criteri lògic. Aquest senyor que no entenc com pot ser acadèmic de la llengua, no ha entès res, simplement, és un clar exemple del que és un carcamal.