NOSALTRES SOM ELS MITJANS

El 2006, la revista Time el va triar a vostè com a persona de l'any. A la portada mostrava un ordinador personal amb YouTube a la pantalla i un “Tu” enorme al mig. A sota, un text que deia: “Sí, tu. Tu controles l'era de la informació, benvingut al teu món.” Aquesta decisió reconeixia els milions de persones que, mitjançant plataformes com YouTube, MySpace, Facebook i Wikipedia, estàvem transformant la web. D'una web estàtica on el contingut era generat per uns quants a una web dinàmica on el contingut era generat per tothom; d'una web que connectava documents a una web que connectava persones; de la Web a la Web 2.0.

Aquest mateix any naixia una xarxa social que es diria Twitter on, divuit anys després, Elon Musk publicaria: “Vosaltres sou els mitjans ara”. S'havia complert la profecia. Sí? El concepte Web 2.0 el va intuir l'editor Tim O’Reilly cap al 2004. O’Reilly és una rara avis al panorama tecnològic. Irlandès de Cork, informàtic i graduat en literatura clàssica, va fundar el 1993 el primer portal d'internet i el primer lloc web de venda de llibres en línia. Actualment és el president de O’Reilly Media i és un defensor del programari lliure. Dic que va intuir el concepte de Web 2.0 perquè no podem parlar d'un canvi sobtat sinó més aviat una tendència. O’Reilly es va adonar que les webs amb més projecció tenien unes característiques en comú: eren fàcils d'utilitzar, fomentaven la participació, permetien compartir contingut i permetien que aquest fos republicable a webs de tercers.

Tornem a la portada de Time. YouTube era l'exemple paradigmàtic d'aquesta intuïció d'O'Reilly. Oberta al públic per Sant Jordi del 2005, YouTube sortia a competir en un mercat on ja hi havia gegants com Google amb el seu Google Video. YouTube va fer una cosa tan contraintuïtiva com definitiva: permetre que els vídeos que els usuaris pujaven es poguessin incrustar a webs de tercers i veure'ls sense necessitat d'haver d'anar a YouTube. De sobte el bloc més amateur podia tenir vídeos de la mateixa qualitat que 3Cat, la BBC o la CNN. A diferència de la resta de webs de vídeo a petició, YouTube era un servei de vídeo Web 2.0. El juny del 2006 superava Google Video i a l'octubre Google comprava YouTube per 1.650 milions en el que ha estat la seva adquisició més rendible.

El 2006 es parlava de Web 2.0, però ara la tendència és un oligopoli que busca erradicar els mitjans convencionals

Aquell 2006, al març, havia nascut Twitter (inicialment Twittr, ometent la vocal e), una xarxa social estranya que fins i tot als més entusiastes ens costava entendre i encara més explicar. Amb aquest esperit Web 2.0 –facilitat, participació i interoperabilitat– Twitter ens preguntava “Què fas?”. Ens convidava a compartir els nostres moments perquè els amics sabessin de nosaltres sense estar pendents. I també funcionava a la inversa; el títol de la línia de temps era “Què fan els teus amics”. Jack Dorsey, un dels seus creadors, la comparava amb la ràdio dels taxistes, que els permet saber què fan i on són els seus col·legues sense estar-hi permanentment en contacte. El concepte de propiocepció –la percepció de la posició del propi cos a l'espai– aplicat als nostres contactes, al nostre cos estès.

Sonava bé, era divertit i a més a més era gratis. Eren temps de preguntes planianes, de “tot això de YouTube, qui ho paga?” (canvieu YouTube per Twitter, Google, Facebook o Flickr). De fet, no importava; cap d'aquestes empreses guanyava diners, simplement cremaven els dels inversors. L'única mesura d'èxit era la taxa d'usuaris mensuals nous, uns usuaris que encara no sabíem que acabaríem pagant nosaltres. I car.

Avui Twitter ja no existeix, i la mutació X pregunta a la caixa de text “Què passa” i el seu eslògan és “X. És el que està passant”. El canvi no és només funcional, sinó que és filosòfic: ja no ens demana que compartim el que estem fent al món —prenent un cafè, veient un vídeo, llegint una notícia, escrivint un article d'opinió— sinó que ens demana que compartim el que passa. Per això el tuit de Musk que ara nosaltres som els mitjans, d'aquí i de la seva mania d'enterrar els mitjans tradicionals, els legacy media. I no és només a l'empresa.

Aquesta setmana Meta ha sorprès amb una sèrie de mesures per afavorir la “llibertat d'expressió” a les seves plataformes Facebook i Instagram. La mesura estrella consisteix bàsicament a cancel·lar la verificació de fets. Zuckerberg les enumera en un vídeo surrealista que ha penjat al seu Instagram. Diu que, fins ara, per protegir els usuaris, han “censurat” massa, que els mitjans convencionals –una altra vegada els legacy media – els van demonitzar el 2016 (ja no ha de recordar l'escàndol de Cambridge Analytica) i que a partir de ara donaran suport al president Trump en la seva lluita contra aquells que volen censurar empreses nord-americanes. Com afirma que a Europa s'ha institucionalitzat la censura, un simple sil·logisme fa que Zuckerbeg anirà contra Europa. I no farà presoners.

Ho sabem perquè d'un temps ençà hi ha una nova manera de predir els propers passos de Meta: l'exegesi de les samarretes de Mark Zuckerberg. D'aquell pentinat romà, samarreta negra i dessuadora grisa ha passat als cabells arrissats, les ulleres de sol i les samarretes dissenyades per ell mateix que utilitza per enviar missatges al món. Si a l'octubre apareixia en un acte públic amb una samarreta que deia en alfabet grec “pathei mathos” (s'aprèn patint) al desembre ho feia amb una que portava el text “aut Zuck, aut nihil”, una adaptació del llatí “aut Caesar, aut nihil”, o sigui, “o César o res”.

No ho sé, però aquest “o jo o res” sembla tota una declaració d'intencions, que passa necessàriament per recuperar el seu legítim càrrec de broligarca disruptor en cap, ara a les mans de l'usurpador Musk. I que no farà presoners ho sabem per una altra samarreta: la del seu 40è aniversari que deia “Carthago delenda est”. Musk ha fet bo Zuckerberg i ara li toca el torn a Zuckerberg. Propera samarreta: “jo sóc els mitjans ara”. Josep Maria Ganyet.