Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ACSTUALITAT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ACSTUALITAT. Mostrar tots els missatges

24 de gener, 2025

ELS DIES IRRELLEVANTS

“A la immensa fossa comuna dels dies irrellevants, enterrats en massa en un lloc desconegut, sense cap làpida i cap inscripció, on estan regirats els cadàvers dels dimecres i els diumenges, els març i els octubres, de sobte destaca el mausoleu d'un dia que encertem a nomenar, i al que ens passem tornant-hi per posar flors. La majoria d'aquests mausoleus estan aixecats sobre les restes d'un dia de viatge o d'excursió, en què estimem i en què vam ser estimats.

Mesurem amb precisió la longitud de les nostres vides en un eix horitzontal que va des del dia que naixem fins a aquell en què morim, i, tanmateix, no tenim cap magnitud, cap manera de mesurar aquest altre eix vertical, el de la intensitat o la profunditat del viscut, el que confereix un relleu, una orografia al tall horitzontal de la vida, on estan marcats els dies que despunten o els que van ser precipicis o naufragis.” - Jacobo Bergareche, Estaciones de regreso

Share:

UN EXERCICI D'IRRESPONSABILITAT


José Saramago va escriure en un dels seus llibres que la irresponsabilitat i l’excés d’alcohol es disputen mútuament les carreteres per veure qui s’estavella primer. La metàfora del Nobel portuguès era una manera d’avisar del fet que un irresponsable és com el conductor ebri que pot atropellar qualsevol innocent que passi per davant. 

El vot de dimecres de PP i Junts al Congrés costa d’explicar a tothom. També Vox es va afegir a la festa, esclar que ells són de Mart i estan més pendents d’embarcar en una nau d’Elon Musk que els porti al planeta vermell que no pas d’una altra cosa.

El resultat de la sessió parlamentària va ser una mena d’atropellament col·lectiu. Populars i postconvergents van voler castigar el Govern espanyol, però la sensació és que ens van castigar a tots. La seva posició va paralitzar de moment l’augment de les pensions, va suposar l’increment del preu del transport públic, va impedir un endeutament més gran per a València a fi de finançar les despeses de la dana i va frenar gairebé 10.000 milions a compte per a les comunitats autònomes. En una derrota parlamentària no hi havia perdut mai tanta gent. Per això no s’entén la cara somrient de Miriam Nogueras. Esclar que també el Joker reia a les pel·lícules de Batman abans de fer les malifetes.

La política no pot ser víctima de la irresponsabilitat dels dirigents. Les irresponsabilitats generen descon­fiança, impunitat i frustració. Són un valor antisocial, propi de narcisistes que només pensen en ells. El PP no acaba d’entendre què vol dir fer oposició i a Junts pensen que la confrontació els dona rèdits, ignorant que quan no s’entenen els seus enfrontaments desconcerten els seus simpatitzants i fidelitzen els que no els suporten.

A la sessió del Congrés en què el decret òmnibus va decaure, les crítiques més dures contra els postconvergents no van ser dels socialistes, sinó dels republicans, i això va posar de manifest que l’última foto de Waterloo té el valor d’una selfie. Khrusxov deia que, de vegades, els polítics prometen construir un pont encara que no hi hagi riu, però encara són pitjors aquells que volen construir un riu on mai hi haurà cap pont. És el que passa amb els irresponsables. Màrius Carol a la vanguardia.

Share:

23 de gener, 2025

ARA PODEM FER FORA A META


La UE hauria d'obligar les grans plataformes a vendre els seus actius al continent per constituir una gran infraestructura que protegeixi les democràcies europees - Marta Peirano a elpais.es

“La millor manera de negociar és des d'una posició de força”, explica Donald Trump al seu best-seller 'The Art of the Deal', “i la palanca és la força més gran que pots tenir. Consisteix a tenir alguna cosa que l'altre vol. O encara millor, que necessita. O, el millor de tot, una cosa del que simplement no pot prescindir”. Si tot surt segons allò anunciat, TikTok tindrà una pròrroga de 90 dies per vendre els seus actius a una empresa nord-americana, encara que sigui un 50%, o ser desterrada dels EUA, on té 170 milions d'usuaris que probablement vol, possiblement necessita i de els que potser no vol prescindir. La palanca és la Llei per a la Protecció dels Nord-americans contra Aplicacions Controlades per Adversaris Estrangers, dissenyada perquè cap empresa xinesa o estrangera pugui fer als Estats Units el que les plataformes nord-americanes fan a la resta del món. La qüestió és: podríem fer el mateix a la UE?

Europa ha fet més esforços que cap altre territori per mitigar l'impacte de les grans plataformes, imposant multes per infringir la regulació de protecció de dades i establint marcs legals com la Llei de Serveis Digitals (DSA a les sigles en anglès) i la Llei de Mercats Digitals (DMA). Però no ha cobrat aquestes multes i mai no ha amenaçat amb una expulsió. Com a molt, ha bandejat TikTok dels dispositius oficials del Parlament, la Comissió i el Consell europeus per qüestions de ciberseguretat. Continuen usant WhatsApp, malgrat saber amb certesa que forma part de la xarxa d'espionatge del Govern americà i els seus aliats que va denunciar Edward Snowden, i una de les principals vies de propagació de Pegasus a Europa. És la infraestructura que ha facilitat atacs il·legals a periodistes, activistes, defensors dels drets civils i líders polítics com el president Pedro Sánchez a Espanya. Els atacs no van ser denunciats ni investigats per Meta. Hi ha prou arguments per considerar-lo no només una amenaça per a la seguretat nacional, sinó també per als drets civils, la llibertat de premsa i la societat.

Fins ara, forçar Google, Meta o Amazon a vendre els seus actius a empreses locals hauria generat tensions diplomàtiques amb els Estats Units, amb les conseqüències comercials i geopolítiques que tots coneixen i temen. Però l'existència d'aquesta nova llei bipartidista, impulsada per la primera Administració de Trump el 2020, signada per l'Administració de Joe Biden el 2024 ia punt de ser rematada a la segona temporada de Trump, estableix un precedent incontestable que no només afecta les plataformes dels darrers 20 anys. ChatGPT té la mateixa capacitat dextracció de dades i manipulació de persones a través dalgorismes dissenyats per optimitzar la interacció que TikTok.

Europa lidera la regulació del que és digital, però no ha estat gaire efectiva implementant-la. Si es demostra que està actuant de manera incompatible amb la seguretat o el benestar públic, serem capaços de prendre les mateixes mesures que els EUA? Si ho som, caldria fer-ho millor que ells, convertint-les en allò que sempre hauria d'haver estat Internet: una infraestructura pública de gestió col·lectiva, en lloc d'un producte per ser explotat per una altra empresa capitalista amb objectius molt allunyats del bé comú
Share:

TRUMP I LA SENYORA ROBINSON


Donald Trump ha jugat les cartes i tornarà aquest 20 de gener a la Casa Blanca. Els propers quatre anys s'endevinen una font de caos i desordre en la política del país i del globus. Una aberració passatgera o un preocupant canvi de rumb al tauler mundial? L'escriptora nord-americana i Premi Pulitzer Marilynne Robinson reflexiona sobre el nou president dels Estats Units, a qui presenta com a ésser egocèntric, manipulador i venjatiu. Avíso que l'article de el país setmanal del diumenge passat, és una mica llarg, no l'he traduït, entenc que no cal. L'interés d'aquest article es la visió des dels EUA d'una persona com Marilynne Robinson, en un analisi molt acurat.

"Ojalá el mundo entienda la era de Trump como una aberración pasajera más que como un cambio, y se mantengan a salvo las relaciones que sostuvieron el orden productivo en el Occidente de posguerra así como en otros lugares del planeta. EE UU siempre cumple su palabra y respeta sus tratados, como también las fronteras de los demás. Donald Trump ha inyectado un tosco desorden, quizás con una duración limitada, en los asuntos estadounidenses e internacionales. Y el mismo caos que este hombre tanto incita, parece haber empezado a engullirle.

A golpe de proclamar que atesora una gran riqueza que posiblemente no sea tal, y una brillantez cuya única prueba de existencia es esa misma riqueza, ha creado un culto a la personalidad que eleva potencialmente a cualquier multimillonario a la categoría de genio. Las políticas durante su mandato, en particular las rebajas fiscales, aumentaron de forma importante la fortuna de los más ricos, haciéndoles más poderosos, económica y políticamente. Él mismo se benefició supuestamente de una donación de 130 millones de dólares a su campaña, cortesía de Elon Musk, un hombre cuya riqueza real nunca se discute, ni tampoco las pruebas de su agudeza empresarial. Musk es el hombre más rico del mundo, y Trump, se supone, el más poderoso, gracias al cargo que está a punto de asumir.

Pero la gran riqueza tiende a relativizar el poder político, a menoscabarlo, a veces hasta hacerlo desaparecer. Elon Musk pidió a los republicanos del Congreso que eliminaran una importante ley bipartidista a la que él se oponía, y ellos la eliminaron. Tanto si malinterpretó el proyecto de ley como si no lo entendió —ninguna de las dos cosas resulta muy tranquilizadora en un hombre con tanto poder—, o si simplemente quería hacer una demostración de fuerza sin especial referencia a su contenido, se salió con la suya. Al parecer, el presidente electo ni siquiera fue consultado antes de que Musk iniciara su intervención e hiciera gala de un formidable control sobre el partido de Trump. De hecho, se trató prácticamente de una parodia de los propios métodos de control que ejerce Trump y que tanto le engrandecían cuando parecían estar exclusivamente en su poder. En general, cabe esperar que la tribu de los ultrarricos sea una fuente de turbulencias, con el presidente intentando controlar su poder y, al mismo tiempo, granjearse su aprobación.

Donald Trump ha sentado las bases de la oligarquía en Estados Unidos, reclamando para sí, como hombre inmensamente rico, el más alto grado de inteligencia práctica. Su cerebro, asegura, es el de “un genio”. Esto le justifica a pisotear normas y tradiciones que los mortales de menor rango podrían considerar sacrosantas. Actúa con una especie de desahogo que ningún hombre de Estado tendría o querría tener. ¿A quién se le pasaría siquiera por la cabeza comprar Groenlandia, que no está en venta de ninguna de las maneras? ¿A quién se le ocurriría intimidar a Canadá para que comprometa su soberanía? A Donald Trump, cómo no. Para él, el arte del trato en los asuntos internacionales empieza con una ofensa, y se desarrolla con la esperanza de obtener ventaja en aspectos que, por derecho, pertenecen a otro. Es verdad que, si Estados Unidos adquiriera Canadá, se convertiría en un manchón en el globo tan grande como Rusia. ¿Es esta la “grandeza” de la que no deja de hablar? En cualquier caso, ha demostrado tener un poder de amenaza al que ni siquiera el hombre más rico del mundo puede aproximarse. Puede que, cuando decidió a quién asustar, tuviera un ojo puesto en esos minerales raros que se encuentran en Canadá y en Groenlandia y que la industria tecnológica desea tanto y con tanta premura. De modo que, al tiempo que alardea de su singular poder para amenazar, también podría estar esperando ganarse el favor de donantes muy importantes, entre ellos Elon Musk. Los aliados clave serían una consideración secundaria.

La competición no hace aflorar en Trump cualidades admirables. Puebla de “enemigos” su mundo mental. La energía que hay detrás de su retórica y de muchas de sus intenciones confesas es el resentimiento. Tal vez se beneficie de la intensidad que conlleva esta profunda animadversión contra el otro partido y sus miembros, contra la oposición en cualquiera de sus formas. Él mismo dice que está empeñado en la venganza, la forma cinética del resentimiento. Aparte de su hostilidad hacia los adversarios y los detractores, ve perjuicios materiales en las relaciones históricas entre Estados Unidos y otros países. Si ellos han prosperado gracias a cualquier tipo de proximidad a nosotros, están en deuda con nosotros. Peor aún, nos han engañado. Han estado robándonos a manos llenas, vaciándonos los bolsillos, lo que a este respecto significa que nos han negado nuestra justa tajada de su prosperidad.

Trump habla como el líder de la nación más rica en la historia del mundo, y también como un hombre que empeña zapatos dorados y Biblias profanadas. Debería ser, a estas alturas, un personaje refinado. Presume de su educación en una universidad prestigiosa, pero no parece que esta lo haya pulido demasiado. Hijo del privilegio multimillonario, su mentalidad es insoportablemente tiquismiquis, incluso para las relaciones internacionales. Es como el turista que siente que el camarero le ha insultado demasiadas veces y encima le ha engañado con la cuenta. La intensidad de este estado emocional se magnifica en función de la cantidad de dinero que él infiere que hay en juego. Su ego es gigantesco y al mismo tiempo está crónicamente herido. Las consideraciones que influyen en su política son inestables porque son egoístas y se enfocan en su autodefensa. De él hemos aprendido que, en el caso de un presidente, la decisión de despotricar es, de hecho, una decisión política y tiene consecuencias que afectan a muchas vidas, mercados, alianzas, etcétera.

Tras muchos años como figura poderosa de la vida política, como presidente o presidente en potencia, parece haber buscado o atraído a muy pocas personas con la experiencia o las competencias adecuadas para gobernar una sociedad avanzada. A estas alturas ya debería haber compuesto una lista de nombres plausibles que hagan que su dependencia de amigotes, compinches y personalidades de la Fox parezca menos extraña. La lealtad hacia él no parece suficiente como para que una magnate de la lucha libre profesional [Linda McMahon] cuele como cabeza del Departamento de Educación. Y esa lealtad tampoco alcanza para contrarrestar los problemas legales de la persona que ha elegido para liderar el Departamento de Justicia [Pam Bondi]. Los nombramientos para su gabinete dan pena. Insinúan miedo o desconfianza hacia la solvencia. Estados Unidos está lleno de instituciones universitarias en las que abundan economistas, historiadores, juristas y epidemiólogos de gran prestigio. La derecha tiene unas cuantas universidades dedicadas a propagar el evangelio republicano, y también poderosos centros de estudios. Así que seguramente Trump podría captar allí sin problema a personas de ideas afines. En lugar de eso, nos presenta a su pequeño puñado de leales, que nunca le avergonzarán con una comparación incómoda y nunca harán que parezca incompetente o desinformado.

Al parecer, o bien la derecha es incapaz de formar un comité de expertos, o bien deja de lado a los mejores y los más brillantes porque cualquier conocimiento representa una amenaza para Trump. Esto es muy relevante con respecto a qué se puede esperar de este segundo Gobierno del magnate. El régimen que está creando refleja su inseguridad, una emoción que nubla el juicio, fomenta la precipitación e intensifica la ira y el resentimiento. Las cualidades estabilizadoras incluyen el amor propio y también la codicia. Trump, sin duda, debe interesar al propio Trump. ¿Se preguntará alguna vez por qué las multitudes aplauden una y otra vez las enrevesadas peroratas que ha dado en mítines sobre Hannibal Lecter? ¿Por qué puede contradecirse tan a menudo que sus verdaderas opiniones, sobre la sanidad, por ejemplo, son indescifrables, y aun así a sus muchos seguidores les parecen sinceras y determinantes? ¿Por qué es tan posible que no perdiera un solo voto si matara a alguien en la calle? Un ser tan excepcional puede aspirar a sentar nuevos precedentes, a rebajar normas de comportamiento que a ninguno de los presidentes anteriores se les habría ocurrido poner a prueba siquiera, lastrados como estaban por la preocupación al respecto de la dignidad de la nación y la suya propia. El afán de lucro y su facilitador, el oportunismo, son insaciables, y por consiguiente visionarios y perversamente optimistas. Así pues, encontramos constantes en lo que a priori podría considerarse puro caos.

La realidad puede parecer una ofensa. Y solo por este motivo puede fácilmente desestimarse. Mucha gente confía en Trump porque no cree lo que dice, pues ninguna persona razonable podría realmente querer decir algo tan radical. Se limita a provocar a su oposición para que arremeta contra él de forma cada vez más extrema y, por tanto, menos racional. Esta constante desacreditación de la información negativa y de sus fuentes es una de las razones por las que esas controversias que parecía que le iban a perjudicar —sus planes inconstitucionales de permanecer en el cargo una vez finalizado su primer mandato, su evasión de impuestos, su mal uso de los documentos secretos…— tuvieron un impacto limitado. Como los medios de comunicación eran sus enemigos, a él siempre se le debería aplicar la presunción de inocencia, o al menos se le debería conceder el mismo trato que a un chico malo pero de buen corazón cuyas virtudes compensan todos sus defectos.

Una cuestión que seguramente se cernirá sobre EE UU en un futuro próximo es si una democracia verdadera puede realmente sobrevivir a las distorsiones de nuestra economía. Trump ha anunciado que demandará a The Des Moines Register, un periódico venerable e inocuo que publicó un sondeo que le mostraba perdiendo en Iowa por varios puntos. La empresa de sondeos tenía buena reputación y los resultados fueron sorprendentes, por lo que recibieron considerable atención. Resultó que estaban equivocados. El Estado es profundamente republicano, pero Trump sostiene que esa encuesta y su publicación constituyeron una injerencia electoral. Su demanda se ampara en la ley de protección del consumidor de Iowa.

La Primera Enmienda concede tradicionalmente a la prensa una gran libertad. Los sondeos se equivocan a menudo y lo único que ha salido perjudicado es la reputación de la responsable de la encuesta, que ha decidido jubilarse. De modo que un político que ganó unas elecciones nacionales y estatales utilizará el sistema judicial para castigar un error inofensivo. A primera vista, parece improbable que la demanda prospere, pero, aunque no lo haga, dará igual. Infligirá costes punitivos a un periódico regional y a una empresa privada pequeña, pudiendo destruir a ambos. Antes esto se habría llamado bullying, un término que solía ser peyorativo.

Por su parte, ABC, un canal de alcance nacional, acaba de pagar millones de dólares para poner fin a una demanda por difamación que Trump interpuso contra ellos, con el fin de evitar una batalla judicial. Los bolsillos muy llenos se burlan de las protecciones legales. Los estadounidenses invocan la Primera Enmienda, que consideran sagrada y definitoria, y lo es mientras mantengamos esa visión de ella. Pero ahora tenemos pruebas sólidas de que Trump y su ejército de abogados tienen otra opinión.

El sentimiento ciudadano sobre Donald Trump es un misterio tan profundo como el hombre en sí mismo, y de mucha mayor importancia. No es republicano. Ha amoldado el partido a sí mismo y a sus usos. Ya no propone una política nacional coherente más allá de una aversión activa hacia las minorías vulnerables. En su primer mandato, añadió a la deuda nacional cantidades billonarias sin precedentes, humilló a la OTAN y elogió a Putin. El viejo republicanismo, o conservadurismo, que había pretendido ser fiscalmente responsable y fuerte en política exterior, abandonó estos principios y entró en vereda. Por eso es imposible saber qué es lo que Trump pretende con su elección de partido, ni tampoco si sus intenciones entrarían dentro de las categorías tradicionales asociadas a la vida política estadounidense.

Se le llama populista, quizá porque sus seguidores —no muy diferentes demográficamente de otros públicos políticos, más blancos, más machos— van vestidos como los figurantes en una película sobre populismo, pero no parecen esperar nada de él en cuanto a justicia económica, por ejemplo, aunque la realidad actual lo pida a gritos. Les promete “grandeza” que nunca ha definido. Si volver a ser grandes significa tomar nota de nuestro pasado, podrían salir a colación el Plan Marshall y la defensa de Europa en apoyo de la OTAN. Pero, en lugar de un libro de historia, el trumpismo tiene un libro de contabilidad lleno en el saldo deudor. Proclama ser el número uno, una frase absolutamente vacía de contenido. ¿Con quién competimos? Competíamos desesperadamente con la Unión Soviética, hasta que un día se derrumbó, agotada de competir contra nosotros. Tenía una fracción de nuestra población y de nuestra riqueza, en parte porque hacía poco que había sido invadida por Hitler. Al menos, esa competencia mejoró nuestro ajedrez y nuestro ballet, nuestro patinaje sobre hielo y nuestra educación superior. Y nos llevó al espacio. Que sus niñas realizaran figuras gimnásticas más impresionantes que las nuestras no significaba nada, era una competencia inocua y de bajo presupuesto. Todavía vivimos con muchas de las peores consecuencias de las tensiones de posguerra. Pero cuando la disputa que a veces se sublimaba en un concurso de piano se convertía en un debate sobre la ordenación adecuada de la sociedad, eso al menos conducía a la articulación de los valores; la libertad por un lado, la seguridad por el otro. El populismo —en el sentido más literal del término— tiene que ver con el bienestar de la mayoría de las personas. MAGA, en cambio, ataca a las élites solo para introducir una élite propia: esos multimillonarios que personifican la injusticia económica a la que el populismo, propiamente dicho, se opondría.

Los magnates de la tecnología están inmersos en el proyecto de implantar la inteligencia artificial en la economía mundial. Estamos compitiendo con China, afirman, y cuando se compite no hay vuelta atrás. No sabemos adónde vamos, ni por qué, pero no debemos dejar que los chinos lleguen antes. Hay predicciones bien fundadas de que la tecnología creará desempleo masivo y ocupará el lugar hasta ahora ocupado por la sociedad a la hora de decidir, pensar y crear, aunque es y será propensa a errores impredecibles. Esto creen los optimistas. Otros la consideran capaz de una autonomía maligna que algún día podría volverse contra nosotros. Ambos puntos de vista nos distraen del hecho de que se han gastado decenas de miles de millones de dólares en su desarrollo e infraestructura, que sus cada vez más numerosos centros de datos requieren tanta electricidad que hasta las formas más rudimentarias de generación de energía, incluida la nuclear, se están reactivando. El agua se utiliza en cantidades inimaginables. La política medioambiental nacional se abandona sin proceso democrático alguno. A estas alturas, el proyecto es demasiado grande para fracasar, como suele decirse de las cosas que podrían perfectamente malograrse con consecuencias desastrosas. Que Trump haya llegado tan lejos es una prueba de la absoluta insensatez que es permitir la concentración de tanta riqueza y tanto poder en tan pocas manos. Necesitamos la restauración de una democracia seria e informada".


Marilynne Robinson (Idaho, EE UU, 81 años) es una de las grandes novelistas americanas. Sus tan solo cinco novelas, publicadas en los últimos 45 años, le han valido el Pulitzer (el de ficción en 2005 por su novela Gilead), la Medalla de Honor de las Humanidades y la aclamación popular (entre otros, la de Barack Obama, quien le agradeció haberle cambiado la vida para mejor). En su obra, indaga en la historia de Estados Unidos en busca del origen de sus males (y qué remedio tienen).

Share:

EL QUE ESPANTA DE TRUMP

El que espanta de Trump, un líder amb poques conviccions democràtiques que no detecta contrapoders, és que pugui representar la normalitat; els satèl·lits d'extrema dreta que beuen del trumpisme fa temps que estan en òrbita. "La por és una cosa bona. La por porta a prendre mesures". Steve Bannon, artífex del primer mandat de Donald Trump, va entendre què havia de despertar al poble nord-americà per sacsejar el Partit Republicà i irrompre a la Casa Blanca. Va ser la substància grisa que va fabricar el trumpisme i la seva caixa de ressonància a escala internacional, fruita madura també a Europa, on l'extrema dreta va prenent posicions a rebuf de l'huracà que representa el retorn consumat de Trump. El terreny de joc definit per Trump és propici per trencar consensos, desprendre's de llegats llargament treballats i articular amenaces. I és el que ha començat a fer: laminació de l'obra de Joe Biden, estocada a l'agenda verda, anuncis de guerra a les polítiques de diversitat -amb les persones trans al punt de mira-, setge als drets adquirits per migrants i menyspreu per les enteses globals, amb l'adéu a espais de treball compartits com l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
El que espanta de Trump és constatar que sent que pot actuar amb impunitat. I, certament, encara no han aparegut els contrapesos dins dels Estats Units que podrien frenar-lo. De la cerimònia al Capitoli, amb el poder tecnològic fent-li acte de reverència, en queda el regust d'un president encoratjat, més perillós que en el primer mandat. I ho és perquè el moment l?acompanya i els fonaments del joc democràtic estan erosionats. La por és que el que representa Trump sigui la normalitat.
El que espanta de Trump, és que és l'únic polític que compleix rigorosament les seves promeses electorals, - cosa que la resta es incapaç de fere- encara que aquestes primeses no ens agradin, i això hi ha 70 milions de nord-americans que ho han comprat, sobretot perque Trump els ha dit tot el que volien y necessitaven escoltar.
Share:

22 de gener, 2025

ELS ODIOSOS 7

El PSC ha sortit en tromba a carregar contra Junts per haver tombat al Congrés els tres decrets del Govern amb mesures socials i econòmiques. El president del grup socialista al Parlament, Ferran Pedret, ha acusat el partit de Carles Puigdemont d'haver propinat "un cop d'esquena" dels catalans i, molt especialment, dels 1,2 milions de pensionistes que estaven a punt de beneficiar-se d'un increment de les prestacions. El Govern està calibrant ara mateix l'impacte que tindrà per a la Generalitat les mesures que decauen, però des del PSC ja han avançat que, a més dels pensionistes, les conseqüències del vot de Junts, PP i Vox serà també per als passatgers del transport públic a Catalunya, per als damnificats per les conseqüències de la DANA o per als que estan en risc de desnonament o de pobresa energètica. "Ens resulta incomprensible", ha subratllat Pedret, que ha recriminat a Junts que, en la seva vocació per "recordar" que els seus vots són imprescindibles per a Sánchez decideixi "castigar" els ciutadans, tant els catalans com els de la resta de l'Estat. A més, ha acusat els de Puigdemont de sumar-se a l'"estratègia de setge de l'extrema dreta i la dreta radical". 
Recordareu una pel·lícula de Tarantino, 'els odiosos vuit', doncs Puigdemont avui ha estrenat un remake: 'Els odiosos 7' (escons), pero que no oblidi Puigdemont que als jubilats no se'ls toca la butxaca sense rebre'n les consequencies.  Avisat està.
Share:

ATRAPA EL PEIX DAURAT

Evita el perill que encara ha d'arribar - Yoga Sutras

La gent està tan convençuda que no podem assolir la pau que s'ha convertit en una broma. Algú guanya un concurs de bellesa, i la broma és que vol la pau mundial. I tothom riu. Ningú no creu en la pau. És una idea bonica. Però res més: només una idea de velleta encantadora. Sense sentit. Perquè mai no passarà. I vivim en aquest lloc espantós i creiem que ha de ser així.

Però i si ens equivoquem? Sabem que en un ésser humà, quan creix la consciència —quan s'incrementa la llum de la unitat— les coses negatives es comencen a esvair. En aquest individu es veu cada cop més intel·ligència, més creativitat, més dita, i la negativitat s'allunya alhora que emana influència positiva cap al món. Per tant, seria meravellós que hi hagués molta, moltíssima gent que medités. Tot i que sense ells, els grups reduïts que mediten també poden marcar una gran diferència.

Dins tots nosaltres hi ha un camp d'unitat. Sempre hi ha estat. És il·limitat, infinit i etern. És aquest nivell de vida que mai no va tenir un principi. És i serà per sempre. I es pot estimular. A l'ésser humà, l'estimulació d'aquest camp condueix a la il·luminació: al ple ple de l'individu. Al món, el resultat d'estimular la unitat mitjançant un grup pacificador seria la veritable pau mundial. Per acabar, m'agradaria dir: estimo profundament el cinema; adoro pescar idees i m'encanta meditar. M'entusiasma estimular la unitat. I crec que l'estimulació de la unitat comporta una vida millor. Potser la il·luminació encara queda lluny, però es diu que quan camines cap a la llum, a cada pas que fas, les coses brillen més. Per mi, cada dia és millor. I crec que estimular la unitat al món portarà la pau a aquesta terra. Així que: pau per a tothom. 

Que tothom sigui feliç. Que tothom estigui lliure de malalties. Que hi hagi bons auspicis per tot arreu. Que ningú no conegui el patiment. Pau. David Lynch - 2006

Share:

21 de gener, 2025

LA IGNORÀNCIA MOU EL MÓN

A La Sexta, Jordi Évole entrevista Juan y Medio, que situa el progrés i la identitat a uns nivells costumistes i familiars. “El món el mou la ignorància”, afirma. Per argumentar-ho, ens recorda que la majoria de coses que decidim a la vida (escollir una vocació, casar-nos, tenir fills) neixen de la combinació irresistible d'ignorància i curiositat. A Movistar+, el policia turmentat protagonista de l'excel·lent sèrie Crimen, comença el primer capítol amb aquesta reflexió: “La ignorància és una benedicció”.
Juan y Medio potser és l'única persona a les televisions d'Espanya que de debò estima, respecta i escolta la gent gran. Ha denunciat davant Évole com utilitzem els nostres majors per als nostres interessos (recollir els nens de l'escola, per exemple) mentre els neguem la llibertat i sobirania per aparellar-se, enamorar-se i dormir en companyia... no sigui que calgui repartir després amb un intrús els béns heretables de la mare, el pare, de l'àvia..! Entre tots, estem donant als nostres vells bones dosis de crueltat, amanides amb sistemàtiques desatencions i algunes burles.
Preguntat per Évole sobre si els més grans que van al seu programa busquen sexe, respon el presentador, no, només busquen companyia per fugir de la soledat. I ho rebla quan afirma: "Diuen que quan es mor un avi es perd l'equivalent a una biblioteca d'Alexandria. Abans els ancians eren molt més respectats, però per una senzilla raó: és que no hi havia ancians. Arribaven molt pocs a l'ancianitat i el que arribava era el que et podia solucionar moltíssims problemes perquè els havia viscut”.

Share:

DESTÍ MANIFEST

"Texas ara és nostre, entra dins de la cara i sagrada designació del nostre País". Era el 1845 i el periodista nord-americà John O'Sullivan escrivia aquestes paraules com a part d'una columna que va titular “Annexió”.
Havien passat pocs dies des que el Congrés de la República de Texas -un país de cortíssima vida, del 1836 al 1845- aprovava unir-se als Estats Units i O'Sullivan celebrava la incorporació d'aquest vast territori com a part d'un designi diví. Altres nacions han emprès una interferència hostil contra nosaltres, amb l'objecte declarat de frustrar la nostra política i obstaculitzar el nostre poder, limitant la nostra grandesa i frenant el compliment del nostre destí manifest d'estendre'ns pel continent assignat per la Providència per al lliure desenvolupament dels nostres milions que es multipliquen anualment”, va continuar O'Sullivan.
Texas, que havia estat domini espanyol i després va ser part de Mèxic després de la seva independència, es va anar poblant cada cop més amb nord-americans que creuaven la frontera encoratjats pel govern del seu país. Quan Mèxic va adoptar una reforma constitucional que deixava enrere un Estat federal per passar a ser un centralista el 1836, els texans van decidir independitzar-se per la força primer i formar part dels EUA després. Aquesta no era la primera vegada que els EUA creixien en superfície des de les inicials 13 colònies britàniques sobre la costa est d'Amèrica del Nord que van declarar la seva independència el 1776. Però O'Sullivan va posar en paraules la idea que prevalia als EUA: tenien un destí manifest encomanat per Déu per expandir el seu territori.
I aquest destí manifest s'explicava per un altre concepte fundacional arrelat en aquesta societat: l'anomenat “excepcionalisme nord-americà”, una idea de poble superior als altres, elegit per Déu. Aquesta convicció va continuar a l'imaginari col·lectiu nord-americà durant dècades, i es va veure reflectida en nombroses polítiques impulsades des de Washington. Aquesta doctrina està tan incorporada en el pensament nord-americà que la candidata demòcrata a la presidència, Kamala Harris, la va expressar en el seu discurs davant la Convenció Nacional Demòcrata a l'agost. “En nom de tots aquells la història dels quals només es podria escriure en la nació més gran a la Terra, accepto la seva nominació per ser presidenta dels Estats Units d'Amèrica”, va dir la candidata.
I ahir a la cerimònia de possessió Trump també es va referir al destí manifest: “La història de la nostra nació és plena d'històries d'homes i dones valentes que van donar tot el que tenien per convertir els EUA en la nació més gran de la història del món. Houston, tenim un problema.
Share:

GOVERNANTS TENYITS DE FILOSOFÍA

No es lliurarà l'espècie humana dels seus mals fins que la classe dels qui filosofen amb rectitud i veritat no arribi al poder polític o que la classe dels qui governen a les ciutats no es dediqui realment, per algun designi diví, a filosofar”. Aquest text pertany a la Carta VII de Plató, del segle IV a. C.

És impossible no veure paral·lelismes amb el nostre temps. Si Plató escrivís avui, tindria material de sobres: discursos grandiloqüents sobre la “regeneració democràtica” que no són sinó maniobres descarnades per mantenir-se al poder; un president que, en lloc de buscar grans consensos, sembra la discòrdia a la societat espanyola; i debats públics on la veritat importa menys que el darrer trending topic. El pensador continua parlant-nos des del segle IV a.C., al segle XXI, però seguim sense parar-hi atenció. En el fons, no només descriu Siracusa, ens descriu a nosaltres: una societat on el soroll substitueix el diàleg, el poder continua sent tan opac com aleshores i l'únic que importa, com va dir l'encara fiscal general de l'Estat, “és guanyar el relat”. És impossible no veure paral·lelismes amb el nostre temps. Si Plató escrivís avui, tindria material de sobres: discursos grandiloqüents sobre la “regeneració democràtica” que no són sinó maniobres descarnades per mantenir-se al poder; un president que, en lloc de buscar grans consensos, sembra la discòrdia a la societat espanyola; i debats públics on la veritat importa menys que el darrer trending topic. Plató descriu amb ironia els governants que “es tenyeixen de filosofia”, que usen la cultura com un vernís superficial que no transforma, només aparenta. La seva bona intenció per actuar buscant el bé comú va ser impotent davant de la set de poder dels governants. La calúmnia i la mentida com a armes (alguns es creuen que això de les fake news és recent) i “la ceguesa d'un poble que no vol ser governat per lleis, sinó satisfer les seves baixes passions” es van imposar davant dels anhels i els esforços de Plató.

Ahir va prendre possessió Donald Trump com a president dels EUA. És el que passa quan no es fa una bona política, que triomfen els perillosos populismes. Això em recorda l'escena final de 'El planeta dels simis' en què Charlton Heston, en comprendre el que ha passat, davant l'estàtua de la Llibertat semienterrada a la platja, crida desesperat: “Maleïts, ho heu destruit tot!”. Resultarà que la veritable història d'amor platònic, és a dir, quelcom impossible d'assolir, era, en realitat, la bona política.

Share:

20 de gener, 2025

UNA GUERRA AL TEU MÒBIL

Steve Bannon, el guru que va portar Donald Trump a la Casa Blanca per primera vegada, va teoritzar que per imposar-se en unes eleccions és necessari guanyar abans la “guerra cultural”. El seu patrocinat ara compta amb l’arma cultural més gran del planeta, les xarxes socials. L’eina que un dia va semblar útil per donar la veu al poble, fins i tot per organitzar revolucions contra règims autoritaris, avui és el vehicle amb què un grup de poderosos pretenen consolidar i ampliar el seu domini. Es tracta d’evitar qualsevol regulació que limiti els seus negocis. Aquells joves abillats amb samarretes i esportives que semblaven desafiar l’altiva classe empresarial, allunyada de la resta dels mortals, avui corren a riure les gràcies a Trump mentre es freguen les mans.
No és una guerra que ens sigui aliena. La portem a la butxaca. Hi traiem el cap cada dia. I és tremendament desigual. Cada individu s’enfronta a grans monopolis que treballen de valent per augmentar l’engagement o, el que és el mateix, alimentar la societat de l’addicció (als seus productes). Mark Zuckerberg ha posat en marxa un projecte a Meta per crear usuaris mitjançant intel·ligència artificial, una mena de bots sofisticats amb una aparença de realitat que farà que sigui molt difícil distingir-los i que interactuaran amb els humans per redirigir les seves preferències. És només un exemple del potencial que Trump, que avui accedeix al càrrec, pot alinear a favor de les seves idees i interessos, amb la inestimable col·laboració del ric més ric del món i president a l’ombra, Elon Musk.
Europa aconseguirà sostreure’s a l’influx de la nova era Trump i dels seus genets digitals? La UE estarà en condicions de defensar la seva sobirania estratègica davant els xantatges del líder nord-americà? Ho podrà fer mentre es manté com a aliada dels EUA? Alemanya exemplifica la complexitat actual: un país que pateix ingerències polítiques alhora de Putin i de Musk. Més enllà de la geopolítica, el poder d’Europa també resideix en el que decideixin els seus ciutadans amb el vot i, en bona part, en la capacitat per discernir en el riu revolt que arriba a les terminals mòbils. - Lola García a la vanguardia.
Share:

16 de gener, 2025

PER QUÈ EL PERIODISME HA DEIXAT DE SER UN CONTRAPODER?


“A mesura que el periodisme ha anat baixant el paper de contrapoder, les democràcies s'han anat debilitant”, ha estat una de les reflexions destacades del conseller editorial del Grup Godó i exdirector de La Vanguardia, Màrius Carol, en una trobada en exclusiva amb subscriptors celebrat aquesta tarda a la Casa Seat de Barcelona i que ha estat moderat pel vicedirector Enric Sierra.

Carol, que segueix sent columnista del diari, fa 38 anys que hi treballa. Durant cinc anys va dirigir el Magazine, on va entrevistar gent de primera línia, des de Luciano Pavarotti a Michelle Pfeiffer. Més endavant, li va arribar l'oportunitat de cobrir la informació sobre la família reial. Quan li ho va proposar el llavors director Joan Tapia, va creure al principi que seria una tasca avorrida però després va pensar que s'ho podia passar bé i així va anar. “Vaig fer coses que no m'esperava fer mai com viatjar per més de 40 països”. També va recordar que, als anys noranta, Joan Carles I era una figura molt venerada a tot arreu com a artífex de la Transició que va portar la democràcia a Espanya.

Arribat el moment de les preguntes dels subscriptors, van demanar-li opinió sobre les fake news. Carol ha esmentat un vídeo corporatiu del Grup Godó que acaba amb la frase 'La verdad importa'. Una frase normal que fa uns anys no tindria cap importància, però avui és molt rellevant. "A mesura que el periodisme d'actualitat ha anat baixant el paper de contrapoder, les democràcies s'han anat debilitant i ha anat pujant el populisme".

En aquest sentit, s'ha mostrat preocupat pel missatge d'Elon Musk que els ciutadans no necessiten intermediaris per accedir a la informació perquè ja tenen les xarxes socials. “Però a les xarxes hi ha veritats i mentides i sobretot odi i mesquinesa”. Ha considerat que el món de llibertat que ven Musk a X és en realitat “el món de la selva”.

“Els mitjans ens hem quedat força tocats”, ha reconegut, però ha destacat també la importància de la marca de credibilitat que té La Vanguardia “basada sobretot que el diari és fiable”. I en aquest punt ha volgut recordar que aquest mitjà “ha sabut bregar amb intel·ligència totes les situacions viscudes durant 144 anys”. Francesc Puig a la vanguardia.

Potser el periodisme ha deixat ja de ser un contrapoder, perque les xarxes l'han superat. Hi ha cinc raons que ho explicarien, que demostren que aquesta és una batalla que la tenen perduda i ben perduda.

  • Concentració de mitjans: La consolidació de mitjans a mans de grans corporacions pot afectar la diversitat d'opinions i la independència editorial.
  • Pressions econòmiques: La reducció d'ingressos per publicitat i vendes ha obligat molts mitjans a buscar formes alternatives de finançament, cosa que en pot comprometre la independència.
  • Infodèmia i desinformació: La proliferació d'informació falsa i esbiaixada complica la tasca dels periodistes de proporcionar informació veraç i objectiva.
  • Xarxes socials: Tot i que democratitzen l'accés a la informació, les xarxes socials també fomenten la viralització de continguts sense verificar i la polarització d'opinions.
  • Atacs a la llibertat de premsa: En alguns llocs, els periodistes enfronten amenaces, censura i violència, cosa que restringeix la seva capacitat per actuar com a vigilants del poder.
Share:

15 de gener, 2025

LA NO TAN INCREÏBLE PREDICCIÓ D'ARTHUR C. CLARKE SOBRE ELS PC,S


Arthur C. Clarke, conegut per obres icòniques com el 2001: Una odissea de l'espai, va sorprendre el 1974 amb una visió que va anticipar el futur tecnològic amb una precisió sorprenent. Durant una entrevista, Clarke va descriure com els ordinadors transformarien la nostra vida quotidiana, avançant-se dècades a una realitat que avui donem per feta.
Al vídeo de la xerrada, Clarke reflexionava sobre com, l'any 2001, les llars estarien equipades amb consoles connectades a ordinadors. "Tindrem una pantalla de televisió i un teclat a casa", ha explicat, afegint que aquesta tecnologia permetria gestionar des dels "extractes bancaris" fins a "reserves de teatre" amb total comoditat. Aquesta descripció esbossava una versió primerenca del que més tard coneixeríem com a internet i els ordinadors personals.
Clarke també va expressar la preocupació sobre l'impacte social d'aquesta dependència tecnològica. Es preguntava si la humanitat acabaria sent “una societat dependent dels ordinadors”. Tot i això, veia un costat positiu: "Permetrà a les persones viure arreu del món, treballar de forma remota i estar completament connectades". Una predicció que s'alinea amb la manera com avui el teletreball i les comunicacions digitals han reconfigurat les nostres vides.
A més, l'escriptor i científic britànic va anticipar el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Segons Clarke, els ordinadors arribarien a ser "intel·ligents en tots els sentits de la paraula" i va plantejar un escenari futurista en què conviuríem amb "dues espècies intel·ligents al planeta". Aquesta afirmació, encara que ambiciosa en el seu moment, ha cobrat rellevància amb els avenços actuals a IA i la seva creixent integració a la societat.
Per a molts el 1964 les seves paraules semblaven gairebé màgiques. Avui reflecteixen la claredat d'un geni Arthur C. Clarke no només va destacar com un visionari literari, sinó també com un científic avançat a la seva època. La seva capacitat per imaginar un futur basat en la tecnologia no era mera especulació, sinó fruit del seu coneixement científic profund i la seva capacitat d'anàlisi. La seva influència persisteix en una era on les seves idees semblen més actuals que mai.

   
Ja deu anys abans, el 1964 havia anticipat gran part de les prediccions que va fer el 1974.
 

El titular de el confidencia diu: La increíble predicción del escritor Arthur C.Clarke en 1974 sobre los ordenadores: "¿Cómo lo sabía?". He escrit al meu: NO TAN INCREÏBLE, perquè el 1974 molta gent ja sabia que hi hauria en poc temps Ordinadors portàtils. Concretament el primer PC va sortir al mercat el 1981. El que ningú va ser capaç de preveure van ser els telèfons mòbils... ni l'auge d'un vell invent, els patinets elèctrics.

A meitat dels 60's del segle passat, a les beceroles de la informàtica, un comercial de Sabadell, el Sr. Frauca, ens explicava a mi i als meus companys de feina a P.Prat SA. que en el futur avançaria molt el que ara era una informàtica rudimentària, i parlava de pantalles, de teclats, i sobretot, deia que en el futur la informàtica estalviaria molt de paper, que ja no seria necessari, atès la informació es podria guardar en disquets i consultar-la per la pantalla sempre que és volgués. Per cert, encara conservo disquets de 3 i 1/2.
Share:

CAP LLENGUA NO ÉS NATURAL NI PRÒPIA

"No aniré a cap manifestació nacionalista, sota cap bandera. Sé que aquesta opció em predisposa a ser la primera víctima. Perquè sóc sempre i arreu un estranger."  THEO ANGELOPOULOS.

Edat? La vida està marcada per un seguit d’errors i la maduresa és aprendre’n. Vaig néixer a Pedrajas, Valladolid. Identificat amb cristianisme i marxisme, que no comunisme. Em vaig doctorar a Münster i la UAM. La immigració ens obliga a repensar i obrir el model d’Estat nació cap al de diàspora. Reyes Maté ha publicat Tierra de Babel', i a la contra de la vanguardia l'han entrevistat.

"La humanitat, que va ser nòmada, ha oscil·lat entre el model de la diàspora o el de la polis-Estat nació. La majoria van considerar que el fet natural –apunta Reyes que no va ser mai racional– és que cada tribu tingués un territori en exclusiva, una llengua i els drets de què privaven els estrangers. Els jueus, en canvi, van optar per ser diàspora i van ser perseguits per ser-ho fins que amb el sionisme van decidir tenir un Estat propi pel qual encara combaten. Adverteix que la modernitat, la globalització i la immigració fan avui inviable l’Estat nació i el nacionalisme que l’exalta. I advoca per aquest model diàspora més obert a la convivència en la diversitat de llengües i cultures. Qui escriu afegiria amb optimisme que també ens atreu la diferència; que l’amor esmena el nacionalisme i aconseguirà que també triomfi el mestissatge".

Per què tria el mite de Babel per explicar el que passa?

Perquè la humanitat sempre ha oscil·lat entre el model de la polis i el de la diàspora.

El de la polis és l’Estat nació amb una llengua, cultura, poble...?

I avui és majoritari, però ja no pot respondre als nous desafiaments. No només per la immigració, sinó perquè el nacionalisme de la polis-Estat nació exclou l’altre i en determinades circumstàncies l’ extermina... Porta a Auschwitz.

No es pot frenar abans?

Per això proposo de tornar a Babel i al model de la diàspora, que és el de la universalitat, de l’hospitalitat, que és el del futur.

Defineixi nacionalisme, perquè d’haver-n’hi hi ha molts... i diferents.

Nacionalisme és el gest d’un grup sobre un territori que consideren només seu i els drets del qual neguen als de fora. És un gest irra­cional i arbitrari, però persistent.

Només cal anar a un camp de futbol.

D’això ens parla el mite de Babel. Un grup construeix una ciutat tancada amb una torre memorable, perquè inventen una forma de convivència monolingüe. Però el model d’una única llengua fracassa el dia en què la gent de Babel abraça la pluralitat de cultures i llengües. I així neix el model de la diàspora.

El dels nòmades, cosmopolites...?

És ocupar pacíficament tota la terra sense voler posseir un territori en exclusiva per conviure barrejats en llengües i cultures.

Doncs sembla que es va imposar l’altre.

Es va imposar el model de polis d’ Aristòtil, sí; i l’Estat nació de Hegel. Només una minoria, la jueva, va elegir viure en diàspora...

Jueus cosmopolites i perseguits.

Per ser-ho. Volien viure de manera postna­cional més enllà de la pertinença. Aquesta diàspora jueva va durar 2.000 anys. Va fracassar, perquè la majoria de les polis no acceptaven aquesta opció i els odiaven. I es va arribar fins a l’extermini.

I els jueus van voler tenir el seu Estat.

Veient que el seu model de diàspora fracassa, decideixen al XIX crear la seva polis, el seu Estat nació. És el naixement del sionisme.

I construint-lo estan armes en mà.

Adopten finalment la idea que una comunitat és l’única titular del territori en què viu i els seus membres tenen drets sobre ella que es neguen als de fora.

No necessitem arrels, una terra?

L’ésser humà té cames, no arrels.

No necessita vostè una llengua pròpia?

L’ésser humà sempre necessita una casa i néixer en un territori amb una llengua i uns costums, però tots som més que la casa. I si pensem que la nostra cultura i llengua són sagrades, les fem excloents.

Un territori no té llengua pròpia?

No hi ha llengua pròpia ni impròpia. Vegem el cas de Derrida: fill de jueus a Algèria. La seva llengua és l’hebreu, però els seus pares la van oblidar. A Algèria hauria de parlar àrab, però es parla francès, i quan el parla a França li diuen que parla estrany. I és... estranger.

Un altre estranger com Camus, de fet.

Conclou que cap llengua no és natural ni pròpia; totes van ser imposades. Parlem la nostra perquè ha destruït les que hi havia.

O ha evolucionat, potser?

Parlar bé una llengua consisteix a tenir consciència de les que hem fet callar. Cervantes la té quan en el Quixot remet a un autor àrab, Cide Hamete Benengeli.

No es tracta que no te n’imposin una altra?

Qui s’atrinxera en la seva llengua pròpia està cometent un atracament contra la seva pròpia llengua, perquè deu molt a les llengües silenciades sobre les quals es va imposar.

La immigració no acabarà per desbordar els límits de l’Estat nació?

L’immigrant és el desafiament, però els estats rics no podran impedir que la gent es posi en marxa. La immigració creixerà, perquè creix la diferència entre pobres i rics.

No podran aturar-la o frenar-la?

No s’arregla aixecant murs. L’única solució és plantejar un tipus de governança mundial que els països rics facin seva.

Per què s’ha imposat l’Estat nació?

Els déus eren els avantpassats morts, que s’enterraven al centre de la casa, un lloc sagrat. Això és la pàtria: la terra dels pares. I així la terra ha estat el principi del dret, la justícia i la política.

I per què no continuarà sent-ho?

Hitler no odia els jueus per la seva raça sinó perquè han renunciat a tenir un Estat. Avui hem de tornar a optar per la diàspora.

I les revolucions internacionalistes?

La francesa comença pels drets de l’ home... universals... però afegeix que “seran lliures i iguals els que vulguin Estat”.

Catòlic no vol dir universal?

Sant Pau construeix un espai transnacional, però al segle IV el cristianisme esdevé religió d’Estat i acaba sent nacionalista. Avui cal repensar aquest model i anar cap a la convivència en la diversitat del model de la diàspora.  

“Cap llengua no és natural ni pròpia: totes van ser imposades”


Share:

14 de gener, 2025

OSTARA


'Ostara' va ser una revista nacionalista alemanya fundada el 1905 per l'ocultista Lanz von Liebenfels a Viena, Àustria. Lanz va derivar el nom de la publicació del nom de la deessa de l'alt alemany antic Ôstarâ. Lanz afirmava que els ostrogots i la nació d'Àustria (en alemany: Österreich) van ser nomenats matronimament en honor a aquesta deessa. Segons von Liebenfels, la revista va tenir una circulació màxima de 100.000 exemplars i va aparèixer en tres sèries; La primera sèrie va incloure 100 números entre 1905 i 1917, la segona sèrie va tenir només un número i la tercera sèrie va incloure 20 números publicats entre 1927 i 1930.

Un vell acudit afirma que Àustria és el país amb el millor màrqueting del planeta: ha convençut tothom que Hitler era alemany i Beethoven era austríac. És un acudit, ho repeteixo, però cal no oblidar que una part de les idees i deliris d'Adolf Hitler es va incubar a Àustria, més en concret a les pàgines d'Ostara, una pseudorrevista racista, antisemita i misògina. Ostara és la divinitat germànica de la primavera. I el seu mateix nom probablement està emparentat amb Àustria o amb Easter, la Pasqua en anglès. No m'hi perdo, però la identificació de la deessa amb la primavera es basa en Beda el Venerable, un monjo benedictí que sens dubte va inspirar un altre religiós del Cister molt posterior, Jörg Lanz (nascut a Viena el 1874). Aquest monjo, ja fora del monestir i apartat de l'Església, el 1904, va publicar Teozoologia, on advocava per l'esterilització dels éssers inferiors i glorificava l'home ros com el cim de la humanitat. Les dones eren totes dubtoses, ja que fins i tot les rosses àries pures no podien evitar ser promíscues i sentir-se atretes pels homes morens i foscos.

En fi, el nostre monjo, que en realitat es deia Adolf (ja és casualitat) Josef i que signava com Jörg Lanz von Liebenfels els seus diguem-ne reflexions, va fundar el 1905 la revista –o pamflet o el que sigui– Ostara, de la qual va ser únic autor, editor i propagandista des del 1908. Vaja, que ell es cuinava i es menjava tot el seu vòmit d'odi concentrat. Blasonava de tenir cent mil subscriptors, però el més probable és que el seu nombre de lectors fos molt inferior, encara que la seva presència a tavernes i altres llocs públics li va donar una irrefutable popularitat. Va crear la seva pròpia organització esotèrica, Ordo Novi Templi, els nous templers que havien de lluitar per l'autèntica cristiandat, la dels Gottmenschen, els homes déus rossos i alts que ens havien de salvar dels simis negres i morens. No m'estenc més, perquè imagino que ja se n'han fet una idea.

Dues cosetes per deixar al peu de la columna. Una: Lanz va morir el 1954 i encara avui hi ha qui el té per un visionari. I dos: quan algú els digui que Elon Musk en realitat és inofensiu i que no cal donar gaire importància a les seves publicacions a X, recordeu-vos d'aquest monjo austríac.  Daniel Fernández a la vanguardia.

Share:

13 de gener, 2025

"FES-TE LAMPISTA"


La febre de la intel·ligència artificial continua deixant estudis i xifres noves que poden espantar a més d'un. Experts afirmen que la IA crearà 170 milions de llocs de treball aquesta dècada, però arrasarà amb 90 milions més. Sectors com l'agricultura, la ramaderia o les cures, trauran profit dels canvis socials que s'acosten. “Fes-te lampista”, deia el Nobel Geoffrey Hinton a un estudiant que li preguntava quines feines resistirien amb l'arribada de la IA. O especialista en programari o analista de dades, segons el Fòrum de Davos, professions de futur. 

Per aquest tipus de solucions, prefereixo la proposta del desaparegut economista Fabià Estapé en el mateix sentit, però fa 25 anys, quan deia que les assignatures universitàries amb més futur, eren les de paleta o lampista, i afegia, no hi ha res més covard que un milió de pessetes. En temps de Franco, els anomenats Plans de Desenvolupament Econòmic i Social van comptar amb la col·laboració de Fabia Estapé. L'almirall Carrero Blanco que, aleshores, exercia d'amo i senyor, mai no va veure amb bons ulls la figura d'Estapé. Sí que sentia devoció, en canvi, per un altre català, Laureano López Rodó. Quan, a petició d'aquest últim, Estapé va ser nomenat Comissari Adjunt del Pla de Desenvolupament, a Carrero se li van eriçar els pèls de les celles. Com podia ser que un home que no era de missa, ni de l'Opus, ni Procurador a Corts, ocupés aquest càrrec. No importava que es tractés del millor economista. Tant se val que fos el més apropiat per tirar endavant aquell complicat projecte. Només importava que no era una persona del Règim.
Fabià Estapé era un home singular i genuí. Com totes les grans figures tenia les seves rareses i genialitats. Dins del Ministeri les seves excentricitats eren conegudes com "las cosas de Don Fabián". Carrero Blanco no el suportava. Fonts no oficials van informar que la gota que va fer vessar el got, van ser els clinc, clinc, clinc, de la màquina de joc de milió que el senyor Estapé va fer posar a la sala d'espera del seu despatx. Les seves audiències eren molt llargues i, sovint, el personal que esperava –ja fossin empresaris, alcaldes o governadors– es desesperava. Aquell joc els podia entretenir una bona estona. El despatx de Carrero Blanco estava just a sota i aquells sorollets el molestaven tant que el van embogir. Sota aquesta influència va fulminar a Estapé. S'ha de dir però, que Carrero Blanco uns anys més tard va ser recompensat amb una fulgurant ascensió als cels.
Share:

NOSALTRES SOM ELS MITJANS


El 2006, la revista Time el va triar a vostè com a persona de l'any. A la portada mostrava un ordinador personal amb YouTube a la pantalla i un “Tu” enorme al mig. A sota, un text que deia: “Sí, tu. Tu controles l'era de la informació, benvingut al teu món.” Aquesta decisió reconeixia els milions de persones que, mitjançant plataformes com YouTube, MySpace, Facebook i Wikipedia, estàvem transformant la web. D'una web estàtica on el contingut era generat per uns quants a una web dinàmica on el contingut era generat per tothom; d'una web que connectava documents a una web que connectava persones; de la Web a la Web 2.0.
Aquest mateix any naixia una xarxa social que es diria Twitter on, divuit anys després, Elon Musk publicaria: “Vosaltres sou els mitjans ara”. S'havia complert la profecia. Sí? El concepte Web 2.0 el va intuir l'editor Tim O’Reilly cap al 2004. O’Reilly és una rara avis al panorama tecnològic. Irlandès de Cork, informàtic i graduat en literatura clàssica, va fundar el 1993 el primer portal d'internet i el primer lloc web de venda de llibres en línia. Actualment és el president de O’Reilly Media i és un defensor del programari lliure. Dic que va intuir el concepte de Web 2.0 perquè no podem parlar d'un canvi sobtat sinó més aviat una tendència. O’Reilly es va adonar que les webs amb més projecció tenien unes característiques en comú: eren fàcils d'utilitzar, fomentaven la participació, permetien compartir contingut i permetien que aquest fos republicable a webs de tercers.

Tornem a la portada de Time. YouTube era l'exemple paradigmàtic d'aquesta intuïció d'O'Reilly. Oberta al públic per Sant Jordi del 2005, YouTube sortia a competir en un mercat on ja hi havia gegants com Google amb el seu Google Video. YouTube va fer una cosa tan contraintuïtiva com definitiva: permetre que els vídeos que els usuaris pujaven es poguessin incrustar a webs de tercers i veure'ls sense necessitat d'haver d'anar a YouTube. De sobte el bloc més amateur podia tenir vídeos de la mateixa qualitat que 3Cat, la BBC o la CNN. A diferència de la resta de webs de vídeo a petició, YouTube era un servei de vídeo Web 2.0. El juny del 2006 superava Google Video i a l'octubre Google comprava YouTube per 1.650 milions en el que ha estat la seva adquisició més rendible.

El 2006 es parlava de Web 2.0, però ara la tendència és un oligopoli que busca erradicar els mitjans convencionals

Aquell 2006, al març, havia nascut Twitter (inicialment Twittr, ometent la vocal e), una xarxa social estranya que fins i tot als més entusiastes ens costava entendre i encara més explicar. Amb aquest esperit Web 2.0 –facilitat, participació i interoperabilitat– Twitter ens preguntava “Què fas?”. Ens convidava a compartir els nostres moments perquè els amics sabessin de nosaltres sense estar pendents. I també funcionava a la inversa; el títol de la línia de temps era “Què fan els teus amics”. Jack Dorsey, un dels seus creadors, la comparava amb la ràdio dels taxistes, que els permet saber què fan i on són els seus col·legues sense estar-hi permanentment en contacte. El concepte de propiocepció –la percepció de la posició del propi cos a l'espai– aplicat als nostres contactes, al nostre cos estès.

Sonava bé, era divertit i a més a més era gratis. Eren temps de preguntes planianes, de “tot això de YouTube, qui ho paga?” (canvieu YouTube per Twitter, Google, Facebook o Flickr). De fet, no importava; cap d'aquestes empreses guanyava diners, simplement cremaven els dels inversors. L'única mesura d'èxit era la taxa d'usuaris mensuals nous, uns usuaris que encara no sabíem que acabaríem pagant nosaltres. I car.

Avui Twitter ja no existeix, i la mutació X pregunta a la caixa de text “Què passa” i el seu eslògan és “X. És el que està passant”. El canvi no és només funcional, sinó que és filosòfic: ja no ens demana que compartim el que estem fent al món —prenent un cafè, veient un vídeo, llegint una notícia, escrivint un article d'opinió— sinó que ens demana que compartim el que passa. Per això el tuit de Musk que ara nosaltres som els mitjans, d'aquí i de la seva mania d'enterrar els mitjans tradicionals, els legacy media. I no és només a l'empresa.

Aquesta setmana Meta ha sorprès amb una sèrie de mesures per afavorir la “llibertat d'expressió” a les seves plataformes Facebook i Instagram. La mesura estrella consisteix bàsicament a cancel·lar la verificació de fets. Zuckerberg les enumera en un vídeo surrealista que ha penjat al seu Instagram. Diu que, fins ara, per protegir els usuaris, han “censurat” massa, que els mitjans convencionals –una altra vegada els legacy media – els van demonitzar el 2016 (ja no ha de recordar l'escàndol de Cambridge Analytica) i que a partir de ara donaran suport al president Trump en la seva lluita contra aquells que volen censurar empreses nord-americanes. Com afirma que a Europa s'ha institucionalitzat la censura, un simple sil·logisme fa que Zuckerbeg anirà contra Europa. I no farà presoners.

Ho sabem perquè d'un temps ençà hi ha una nova manera de predir els propers passos de Meta: l'exegesi de les samarretes de Mark Zuckerberg. D'aquell pentinat romà, samarreta negra i dessuadora grisa ha passat als cabells arrissats, les ulleres de sol i les samarretes dissenyades per ell mateix que utilitza per enviar missatges al món. Si a l'octubre apareixia en un acte públic amb una samarreta que deia en alfabet grec “pathei mathos” (s'aprèn patint) al desembre ho feia amb una que portava el text “aut Zuck, aut nihil”, una adaptació del llatí “aut Caesar, aut nihil”, o sigui, “o César o res”.

No ho sé, però aquest “o jo o res” sembla tota una declaració d'intencions, que passa necessàriament per recuperar el seu legítim càrrec de broligarca disruptor en cap, ara a les mans de l'usurpador Musk. I que no farà presoners ho sabem per una altra samarreta: la del seu 40è aniversari que deia “Carthago delenda est”. Musk ha fet bo Zuckerberg i ara li toca el torn a Zuckerberg. Propera samarreta: “jo sóc els mitjans ara”. Josep Maria Ganyet.

Share:

SUPRACONSCIÈNCIA: EL CIM DE L'ÉSSER


Al vast i enigmàtic teatre de la ment humana, hi ha un concepte que desafia la comprensió ordinària: la supraconciència. Més enllà dels límits del pensament quotidià i els embulls del subconscient, es troba aquest estat elevat, com un cim resplendent que pocs han aconseguit escalar. La supraconsciència és el far lluminós que guia el viatge intern, la llampada que revela els misteris més profunds de l'ésser. És un estat de percepció transcendental en què l'individu se submergeix en la pura essència de l'existència, lliure dels lligams de l'ego i el soroll mental. En aquest èxtasi contemplatiu, la dualitat es dissol, i només queda la unitat absoluta amb el cosmos.

Imagina't un oceà infinit de serenitat, on cada onada és un pensament, i tu ets l'oceà mateix, vast i immens, abraçant cada cresta i cada vall amb equanimitat. A la supraconciència, el temps deixa de ser una cadena i es converteix en un flux interminable d'“ara”. És un estat on l'ésser humà es connecta amb l'univers en una abraçada còsmica, on s'entreveuen veritats que, a la nostra vigília ordinària, romanen ocultes a les ombres. Aquest estat sublim no s'assoleix a través de la raó ni la lògica, sinó mitjançant un lliurament absolut, una confiança sense reserves a la dansa de l'existència. És un viatge que exigeix ​​desprendre's de les capes de la identitat construïda, deixant enrere les pors i els desitjos, per arribar al nucli pristí de l'ésser. 

Els relats dels qui han experimentat la supraconsciència són com a estrelles fugaces a la nit: breus i meravellosos, però profundament transformadors. Parlen d'una pau inefable, d'una comprensió intuïtiva de la darrera natura de la realitat, i d'una sensació de pertinença universal.

Potser la supraconciència és, en última instància, la recerca més noble de l'esperit humà, un recordatori que som més que la suma de les nostres parts, més que les nostres preocupacions terrenals. És la promesa d'un despertar a una veritat més gran, on la separació s'esvaeix i només queda la claredat diàfana de la unitat.

El doctor Manuel Sans Segarra es va interessar per primera vegada a les experiències properes a la mort (ECM) a través dels relats dels seus pacients. A mesura que escoltava les seves històries, va començar a adonar-se que hi havia una mica més enllà de la mort física. A partir d'aquí, va començar a investigar l'existència de la consciència i com es relaciona amb la vida després de la mort.

A l'entrevista, el doctor Manuel Sans Segarra explica que la consciència és una cosa que existeix més enllà de la ment i el cos. Segons ell, la consciència és una entitat separada que hi pot haver independentment del cos físic. Aquesta idea pot semblar estranya per a alguns, però el doctor Sans Segarra detalla proves científiques que donen suport a la seva teoria, i que trobareu durant l'entrevista. Especialment rellevant és la demostració de quina part del cervell s'allotgen els records de les ECM, i els estudis de psicologia i psiquiatria que se n'han fet.

La ciència pot explicar si hi ha vida després de la mort?

Les lleis de la física convencional no ho demostren i, no obstant això, sí que trobem respostes a les lleis de la física quàntica, com explica el mateix Doctor Manel Sans Segarra. La física quàntica és una branca de la física que estudia el comportament de la matèria i l'energia a escala subatòmica. Segons el doctor Sans Segarra, la física quàntica pot explicar com la consciència pot existir més enllà del cos físic. La física quàntica ens diu que tot a l'univers està fet de partícules subatòmiques que interactuen entre si. Aquestes partícules poden existir en un estat de superposició, cosa que significa que poden estar en dos llocs alhora. També poden estar entrellaçades, cosa que vol dir que estan connectades d'alguna manera que no podem explicar completament.

El doctor Manuel Sans Segarra troba arguments que desenvolupa durant l'entrevista per demostrar que la consciència pot estar entrellaçada amb la matèria i l'energia de l'univers d'una manera que a causa de les limitacions de les lleis de la física i la nostra pròpia ment no som capaços encara de comprendre i explicar. Aquesta supraconsciència és una forma de consciència que va més enllà de la ment i el cos i que pot existir en un estat de superposició i entrellaçament amb altres formes de consciència a l'univers.

Tinc molts dubtes, un és la veracitat de les afirmacions del Dr. Sans Segarra, la sensació és que és massa exhibicionista, cosa que resta veracitat a les seves teories, però, per altra banda, l'empara la seva llarga carrera professional. No ho sé, vegeu el vídeo i traieu les vostres pròpies conclusions. 

Share:
ÚLTIMS ESCRITS
DESTACADES ALEATORIES
24/7
NOTICIES 24/7
BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ