EL SUPREMACISME EUROPEU

Aquest és un article supremacista, ancorat en una doble convicció de superioritat. D’una banda, la dels valors que nodreixen la democràcia liberal com a forma de govern. De l’altra, la d’Europa i el seu projecte de governança comú com el lloc en el qual aquests millor han cristal·litzat des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Josep Martí Blanch, a la vanguardia. 

Aquest doble exercici de vanitat comporta inevitablement afirmacions contundents. Per exemple, no s’accepten lliçons de democràcia de la triada Trump-Musk-Vance sobre la qualitat de les nostres institucions. Hi ha discursos fets en nom dels valors democràtics que per molt made in USA que siguin mereixen menyspreu. El mateix que dediquem als nostres lobbistes xinesos ben remunerats o al nombrós exèrcit d’idiotes fascinats per les suposades virtuts de l’autoritarisme rus o del que es promociona a través dels petrodòlars. Per a Trump, Putin, i més dissimuladament, però amb la mateixa displicència, Xi Jinping, els europeus conformem una societat moral i políticament decadent que, debilitada per les seves notables diferències de doble ordre –entre estats i dins de cada Estat–, no té cap possibilitat de seguir el ritme que han marcat els més forts de la classe en la reconfiguració del ordre mundial. Imposada la llei del múscul, Europa està acabada, raonen. El nostre desconcert neix de la necessitat de treure’ls la raó als que ens veuen així, però sense saber exactament com i ni tan sols si estem en condicions de fer-ho. La preponderància dels interessos estatals està a la base de la nostra debilitat. No hem construït res que s’assembli a una idea de patriotisme europeu nodrit de valors durs. Compartim institucions, ens reconeixem com a germans en la dimensió cultural, geogràfica, històrica, econòmica i demés qüestions. Però l’adscripció a la idea d’Europa segueix sent per a la majoria d’ordre purament pragmàtica, concretada en coses com tenir la mateixa moneda a la butxaca o viatjar sense passaport. Som italians, francesos, alemanys, belgues, romanesos, etcètera, i ja si un cas, com a qüestió de segon ordre que proporciona avantatges, també europeus. La impossibilitat d’armar una política exterior de defensa en clau europea o les visibles reticències en la creació de campions empresarials europeus en sectors estratègics obeeixen a aquesta realitat.

Més enllà d’aquest component de preeminència estatal de la gestió d’interessos, ha d’advertir-se també la debilitat dels lideratges polítics en els països del projecte europeu. Els nostres líders estan obligats a consumir la majoria de les seves energies atents als seus propis països, devorats per la polarització i la inestabilitat de les seves institucions domèstiques. Del costat contrari, Trump controla el Senat i el Congrés nord-americans i té llum verda en política exterior, mentre que Xi Jinping y Putin són dictadors. Com ser competitius, ràpids i eficaços en la presa de decisions en aquest escenari? El nostre ritme no és, ni pot ser-ho, el seu.

Fou en el mes de juliol del 2012 quan Mario Draghi va pronunciar el cèlebre discurs que va canviar el rumb de la crisi de l’euro: “Faré tot allò que sigui necessari i, creguin-me, serà suficient”. Tretze anys després, la pregunta és qui està en condicions d’afirmar alguna cosa similar per a fer creïble que també en defensa estem disposats a fer el mateix, amb o sense el paraigües dels nord-americans. El moment és crucial i ens retratarà a tots per a la historia. A Europa li arriba l’hora de decidir si vol defensar el seu lloc al món també a base de colzades, ja que les regles que s’han anunciat per als nous temps pivoten de nou sobre la força que cada actor pugui mostrar i, arribat el cas, exercir. És arribada també l’hora d’un patriotisme europeu creïble, també militar, que ha d’exercir-se i prevaldre per damunt de l’eix dreta-esquerra i de qualsevol posicionament sobre l’agenda política ordinària. Serem capaços d’entendre-ho? Més aviat creiem que no. Però seria imprescindible per a què el supremacisme orgullosament justificat amb què fèiem el fatxenda a la primera línia mantingui en el futur tot el seu sentit. Aquesta vegada no ens juguem els diners, sinó els valors.