Al voltant del 5% de la població ha tingut una experiència propera a la mort. Persones que pateixen accidents, aturades cardíaques o cirurgies que es compliquen i finalment sobreviuen solen recordar moments en què caminaven cap a una llum, veien el seu cos des de fora o recorden persones que els trucaven des del més enllà. Molt sovint, l'experiència els canvia la manera de veure la vida i redueix la seva ansietat davant la mort. Així ho recorda David Glowacki, investigador del Centre Singular de Recerca en Tecnologies Intel·ligents de la Universitat de Santiago de Compostel·la (CITIUS), que fa gairebé dues dècades va tenir el seu propi encontre amb la mort. El 2006, fent senderisme, va patir una caiguda de 30 metres que li va fracturar diverses vèrtebres, el maluc i li va provocar una contusió toràcica que va entollar els seus pulmons. Mentre esperava l'helicòpter de rescat, notava com amb cada respiració s'omplien de sang i va pensar que allò era la fi.
Fet miques, recorda com la seva consciència es va separar del seu cos i com el seu cos es convertia en una llum que augmentava i disminuïa intensitat al ritme de la seva respiració. Va sobreviure i va deixar de témer la mort. Ara, aquest doctor en física molecular nord-americana ha decidit utilitzar la realitat virtual per ajudar que pacients en perill mortal sentin el mateix alliberament que ell va sentir. El seu projecte NUMADELIC comptarà amb 900.000 euros en tres anys proporcionats per la Tiny Blue Dot Foundation dels EUA per recrear amb realitat virtual la seva experiència propera a la mort, cosa que ja ha fet amb èxit amb l'experiència de prendre drogues psicodèliques amb finalitats terapèutiques. Daniel Mediavilla al País, l'ha entrevistat.

Pregunta. Com va començar aquest projecte?

Resposta. Hi ha moltes investigacions que mostren que les persones que han tingut experiències properes a la mort presenten nivells significativament reduïts d'ansietat i depressió quan pensen en la mort. Solen parlar d'una sensació transcendental de pau i acceptació dels cicles naturals de l'existència i sovint descriuen la sensació que, malgrat la fi del cos físic, hi ha una part de la seva consciència que continuarà d'alguna manera. Pots creure que això és una bogeria, moltes persones ho creuen, però aquesta observació suggereix que si tinguéssim una manera de simular una experiència propera a la mort, potser això podria ajudar a reduir la por i l'ansietat que les persones senten en relació amb la mort. Hi ha hagut diversos metges, psicòlegs i psiquiatres que han estat investigant l'ús de drogues psicodèliques per simular una experiència propera a la mort. Gran part d'aquesta investigació ha demostrat que els psicodèlics també ajuden a disminuir la por de la mort i de l'ansietat que provoca. No obstant això, els psicodèlics són complicats perquè no són legals a tot arreu. A més, si algú té un diagnòstic com el càncer, sovint ja està prenent diversos medicaments i no és recomanable afegir-ne més.

P. Sembla difícil recrear amb realitat virtual una cosa tan intensa com tenir una experiència propera a la mort o prendre fongs al·lucinògens

R. En un article de 2022 demostrem que és possible recrear els efectes de les drogues psicodèliques en persones mitjançant experiències de realitat virtual en grup, almenys en la manera com els participants diuen que recorden aquesta experiència. Quan algú pren una droga psicodèlica, se l'administren, la ingereix i després té una experiència. I després d'aquesta experiència, us fan moltes preguntes sobre el que va sentir i després comparen les seves respostes amb altres tipus d'experiències. Quan vam fer aquesta investigació amb realitat virtual, vam demostrar que vam obtenir els mateixos resultats en aquests mesuraments que les persones a qui se'ls va administrar psilocibina i LSD en un context clínic. Ens va sorprendre molt. Tenir aquesta vivència amb realitat virtual no és el mateix que fer bolets o àcid, ni tenir una experiència propera a la mort. Tot i això, els efectes en com les persones recorden i parlen de l'experiència després són gairebé els mateixos. Gran part del treball del nostre laboratori se centra a aconseguir que les persones entrin en un estat mental on siguin receptives a aquesta nova manera de percebre.

P. Les creences personals influeixen en l'efecte de la teràpia?

R. Estudiarem això com a part d'aquest projecte, però el primer que diria és que, gairebé amb total seguretat, les perspectives de les persones estaran influenciades per les creences. Tot i això, hi ha idees que comparteixen moltes tradicions religioses, com que hi ha una realitat física i, alhora, una realitat espiritual o energètica. Per mi, que vaig fer el meu doctorat en física computacional, on vaig estudiar mecànica quàntica, el que trobo realment interessant és que la mecànica quàntica és una teoria que ens diu que els objectes físics i materials, tal com els imaginem, en realitat es poden descriure com a ones energètiques, així que, fins i tot des d'un punt de vista científic, en un dels models de la model de la model.

El que percebem amb els nostres ulls és la realitat material i física. Però la física treballa amb una realitat energètica més difusa, més deslocalitzada. Quan parlem d'aquest treball amb les persones, no el presentem com una cosa sobre l'espiritualitat, les aures o els conceptes esotèrics. Més aviat, els diem: “Mira, independentment del que creguis, del sistema de creences que tinguis, el model més important que tenim a la física teòrica ens diu que la nostra essència és, en realitat, una essència energètica. Però no la percebem amb els nostres ulls. Per veure aquest món energètic, necessitem instruments molt específics. I la física, juntament amb moltes branques de la ciència, ens proporciona aquests instruments. Però el fet que siguem éssers d'energia contínua, en comunicació i interacció constants amb el nostre entorn, és una realitat científica.”

Part de l'efectivitat del que hem fet és que hem adoptat un enfocament que no és controvertit per a la majoria de les persones. La mecànica quàntica no és un tema polèmic. Simplement diem: “Existeix una realitat i hi ha una altra realitat, i t'oferirem una manera d'imaginar aquesta altra realitat.”

P. Aquesta tècnica no podria ser útil per a persones sanes, per reduir l'ansietat davant de la mort?

R. Crec que tothom necessita reflexionar sobre aquestes coses, no només els que tenen un diagnòstic terminal, però moltes persones, quan estan sanes, no creuen que necessitin pensar-hi. Quan algú rep un diagnòstic de càncer sap que ha de començar a reflexionar sobre aquestes qüestions.

Necessitem una conversa cultural sobre què significa viure i què significa morir. Tenim totes aquestes eines científiques avançades, però moltes persones no tenen un llenguatge per parlar de la mort. No tenen bones maneres de pensar-hi. Vivim en una cultura que valora lexistència per sobre de tot. Tenim un sistema de salut que intenta mantenir les persones amb vida tant com sigui possible i, alhora, fa que la mort no existeix.

Estem en un punt de la nostra evolució tecnològica en què els nostres mètodes per estendre la vida han tingut tant d'èxit que gairebé hem oblidat la realitat de la mort. I ens cal recordar-la de nou. Aquest projecte forma part d'una conversa cultural més àmplia.

P. Què opina dels projectes transhumanistes, que volen ampliar l'esperança de vida als segles o, fins i tot, fer-nos immortals?

R. La idea de viure 500 anys m'espanta més que la mort, potser perquè vaig tenir aquesta experiència propera a la mort i va ser tan agradable. No tinc sentiments gaire forts sobre el transhumanisme, encara que molta gent a Silicon Valley està obsessionada a viure durant molt de temps.

P. Creu que la seva experiència propera a la mort va ser real o podria ser només una al·lucinació? Perquè no hi ha manera d'esbrinar-ho científicament.

R. Hi ha exemples de persones que han estat clínicament mortes durant cinc o deu minuts i han tornat a la vida, sense senyals cerebrals ni cardíacs. I hi ha moltes preguntes: són experiències reals o només al·lucinacions per la manca d'oxigen al cervell? Per mi, l'experiència va ser força real, però ara, òbviament, estic viu i parlant amb tu. Així que, vaig morir? Potser per un moment. Però normalment pensem en la mort com un estat de què no pots tornar. Així que, si la nostra definició de mort és la pèrdua irreversible de la identitat en una forma reconeixible, suposo que no vaig morir, perquè les persones encara poden reconèixer el meu patró en aquesta vida.

El que és interessant per a mi, si ho miro des d'una perspectiva purament perceptual, és que les visions i la fenomenologia de la meva experiència tenen molt en comú amb les experiències amb drogues psicodèliques i amb altres experiències properes a la mort. El que vaig experimentar no és una cosa que només m'hagi passat a mi. Moltes persones han passat per una cosa semblant.

Crec que, si sóc pràctic, el resultat d'aquesta experiència és que ara tinc molt poca por a la mort a la meva vida diària. Podem debatre si realment vaig morir o si això és el que realment és la mort, però si l'objectiu és reduir l'ansietat i la depressió, a qui importa? No tinc por de la mort i moltes persones que han tingut aquesta experiència ja no tenen por de la mort. Això és positiu. Científicament, és una pregunta molt interessant, però des d'una perspectiva pràctica, si el que volem és ajudar les persones a bregar amb la por, és una qüestió irrellevant. Intentem oferir a les persones l'oportunitat d'aprofundir en aquesta experiència. Aquesta és la lògica darrere aquest projecte.

P. Que hi hagi experiències comunes no vol dir que el que es vegi és real o que això provi que hi ha vida després de la mort. Pels científics, és molt difícil evitar aquestes preguntes. Potser alguns dirien el mateix sobre la religió: va ser molt reconfortant per a moltes persones, però la ciència va qüestionar i debilitar, incidint en els fets, moltes creences que eren útils per a la gent.

R. Hi ha molts científics que volen explicar l'experiència propera a la mort d'una altra manera. Però hi ha una cosa important per entendre sobre la ciència. La ciència intenta explicar fenòmens utilitzant un altre nivell d'anàlisi. La ciència és una eina per explicar el món, i jo sóc científic, però entenc la ciència com un mètode, sempre pren una cosa i ho explica en termes d'una altra. I així segueix, capa rere capa, cada cop amb nivells més petits i detallats d'explicació. Aleshores, per descomptat que la ciència intentarà explicar una experiència propera a la mort en aquests termes. Però també hi ha una limitació a la ciència. Si seguim descomponent i descomponent la realitat, en algun moment arribem a la gran pregunta: d'on ve tot? I aquesta és una pregunta que la ciència mai no podrà respondre, perquè la ciència només pot estudiar coses que ocorren una vegada i una altra, milions de vegades. Els experiments requereixen repetibilitat. Però fins on sabem, l´existència de la consciència i de l´univers mateix és un esdeveniment únic.

Tot el miracle de l'existència és completament fora de l'abast del mètode científic. I hem d'entendre això com a científics. Per això crec que moltes persones dins de la ciència volen desacreditar la religió. Però la religió i les tradicions espirituals han intentat respondre aquesta pregunta. Estan dient: “Bé, no podem explicar d'on va venir tot, però tot i així necessitem saber, necessitem un sentit de propòsit, necessitem un sentit d'ètica, necessitem una manera de comprendre'ns nosaltres mateixos en relació amb tota la resta”. Perquè la ciència no ens pot donar aquestes coses. I necessitem aquestes coses per viure vides sanes i productives, i per gaudir del món natural. Necessitem altres maneres de relacionar-nos amb la realitat, més enllà d'oferir només explicacions mecàniques de causa i efecte. És important reconèixer les limitacions de la ciència, però podem adoptar un enfocament científic per estudiar aquestes experiències. Podem induir experiències properes a la mort en persones, observar-ne els resultats, millorar-los i continuar treballant-hi. Però no estic segur que la ciència mai pugui dir alguna cosa definitiva sobre aquestes experiències, simplement per definició. Perquè si algú mor de veritat, lingüísticament significa que mai no podràs tornar a parlar amb aquesta persona. Així que, com podríem fer un estudi científic? És impossible.

Crec que allò que fa que l'estudi de la mort sigui tan incòmode per a la ciència és que representa un límit. És el punt on els límits del mètode científic es troben amb els misteris de l'existència. La ciència arriba fins a un punt i el misteri de l'existència comença just després. La mort és un d‟aquests punts d‟intersecció. Això és el més fascinant. Necessitem ser més filosòfics sobre el que realment és la ciència com a mètode. M'encanta la ciència, és poderosa, ha millorat les nostres vides. Però tampoc no pot resoldre absolutament tots els nostres problemes. Té límits i fronteres, i necessitem altres maneres de pensar sobre el món que ens ajudin quan la ciència arriba a aquests límits.