EL MOTÍ DELS TAPS ENGANXATS

En aquests dies de compulsives comparacions històriques, forçarem una més, una que associa el motí d'Esquilache amb els taps enganxats a l'ampolla de plàstic. Que això no s'ho esperaven? Aquell motí va ser un dels episodis que han marcat la nostra psicologia col·lectiva, o com es digui això que tenim en comú. Recordem el que ha passat. En el seu afany reformador, un ministre italià de Carles III, el marquès d'Esquilache, va prohibir les capes llargues i els barrets amples amb l'argument que permetien amagar el rostre i les armes, a més de resultar d'un macarreu incompatible amb els aires de modernitat de la cort. En fer-ho, va ferir l'orgull nacional (es pot fer servir aquesta paraula en parlar del segle XVIII?) i va ocasionar una revolta a què van concórrer els nobles, el clergat i el poble. La reacció davant aquella innovació estrangeritzant va forjar un inquietant assemblatge espiritual i estètic entre les elits i el poble pla que encara perdura a través de l'estètica dels bous i els macos.

Tot això ve a tomb de la necessitat de mesurar les batalles reformistes, sobretot quan ensopeguen amb el malestar de la població, que sol aglutinar voluntats al voltant d'estímuls simbòlics. Potser la comparació és forçada, però els taps enganxats a les ampolles de plàstic, els que es queixava fa uns mesos Rajoy, s'han convertit en el nou barret de tres becs d'Esquilache. D'un Esquilache establert a Brussel·les al qual se li atribueix compulsió normativa i es culpa de tots els mals. Allà on alguns veuen un tap a una ampolla enganxat, d'altres hi veuen l'origen de tots els mals empresarials. I Brussel·les ha reaccionat.

La memecràcia que estimula les emocions populars ha aconseguit traslladar a tots els racons de la societat a través d'aquests taps la queixa que des de fa any repetien sense gaire èxit les empreses sobre l'excés de burocràcia. Un cop més, un meme val més que mil discursos. Encara que no ho creguin, moltes persones obren ara les ampolles de plàstic amb fastigueig, connectant el seu malestar amb un missatge que es multiplica als fòrums empresarials sobre la necessitat de reduir, agilitzar i simplificar la regulació que asfixia la competitivitat europea. Taps a part, la reivindicació no és estrafolària. Arriba des de tots els àmbits, inclosos els celebrats informes Draghi i Letta --celebrats fins al capítol en què es parla d'emetre 800.000 milions d'euros de deute a l'any--, i també des d'organismes oficials.

Tres exemples institucionals. En aquesta entrevista amb Manel Pérez i Elisenda Vallejo, el governador del Banc d'Espanya, José Luis Escrivá, ho deixa clar: “Les empreses necessiten menys burocràcia i més seguretat jurídica”. No és el primer organisme que incideix a l'assumpte. Fa uns dies, el nou president de la CNMV, Carlos San Basilio, parlava d'“evitar la sobreregulació” i assegurava que la “simplificació regulatòria està per quedar-s'hi”. El pla d'Illa per tornar Catalunya al lideratge econòmic d'Espanya (Make Catalunya Great Again in Spain) inclou una tasca de “simplificació administrativa i normativa”, per a la qual cosa s'ha creat una comissió ex professo anomenada Cetra (això de les comissions sempre ha despertat badalls administratius), informa Luis B. García.

A La Contra de La Vanguardia, Wolfgang Münchau, autor del llibre Kaput. La fi del miracle alemany, deia el següent fa uns dies: “EUA. crea; La Xina imita, i la UE regula. Som campions de la burocràcia sense futur”. Aquesta setmana, per cert, el president d'Aena, Maurici Lucena, comentava en presentar els resultats rècord de l'empresa que està embrancat al llibre. La burocràcia és un malestar que es repeteix país a país perquè a Alemanya Friedrich Merz ha guanyat les eleccions amb un programa en què defensa entre altres coses la seva reducció.

La queixa arriba des de tots els àmbits. La burocràcia és una queixa recurrent de l'automoció, especialment Volkswagen, Renault, Stellantis i Ford, que són els grans grups europeus i els que fabriquen a Espanya. Noteu que sense les subvencions a la compra de cotxes elèctrics o a la producció a cop de Pertes aquesta indústria no aixecaria el cap. Tot i això, les ajudes coexisteixen amb l'exigent full de ruta de Brussel·les: aquest any s'inicien les multes per les emissions de diòxid de carboni i en una dècada, el 2035, quedarà prohibida la matriculació de cotxes de combustió, cosa que avui es presenta com una quimera. Aquest any, sense anar més lluny, caldria duplicar les vendes de cotxes elèctrics, informa Noemi Navas. Mentrestant, les aerolínies, amb Ibèria al capdavant a Espanya, inauguren un nou front contra les normes comunitàries que els obliguen a incorporar percentatges creixents de combustible alternatiu. Ja pronostiquen que la mesura encarirà els bitllets d'avió, assumpte delicat per a la noble aspiració popular de fer un viatge de tant en tant i lluir-lo a les xarxes socials. Iñaki de las Heras, al newsletter de la vanguardia.

SHARE THIS