Advertiment al lector: aquest article no és una crítica al FC Barcelona ni al president Joan Laporta. I confio que no faltarà al respecte a la família i la memòria del doctor Miñarro, la mort sobtada del qual va originar la cancel·lació del partit contra l’Osasuna dissabte, minuts abans de començar, escriu Joaquin Luna a la vanguardia.

La mort, ai, no admet cancel·lacions, ens posem com ens posem. Es poden cancel·lar –i de fet està de moda– moltes coses de la vida tret del seu final. Vaig sortir hipnotitzat del cinema dissabte per “la veritat plena” de Tardes de soledad, d’Albert Serra. Reduir-la a un plebiscit, toros sí o toros no, seria simplista. Va més enllà, i entre les fondàries destaca el concepte de compromís d’un home amb una professió arriscada. Un es pot casar amb una banquera de Luxemburg o es pot casar amb la seva feina. Tot menys morir per sota de les seves ­possibilitats.
Una estona després, arribava a l’Estadi de Montjuïc. No hi hauria partit. Tots vam acceptar la cancel·lació i fora. Tot i això, anacrònic que és un, potser insensible, discrepo de l’opinió majoritària i del fet que la mort cancel·li la vida. Això és donar-li triomfs a la parca. Parar-ho tot, demà entrenament amb un minut de silenci i a guanyar el Benfica,  i no es tracta de ser mal pensat, pero aquest aplaçament del partido enfront l'Osasuna li ha anat molt bé al Barça.
Em poso en la pell de la família del doctor Miñarro. Alleuja el terrible buit de la destralada, que no es disputés el partit? A mi no em consolaria. Els jugadors? Igual que toca continuar treballant quan acabes de perdre un partit, toca sobreposar-se i seguir.
Seguir, seguir i seguir. 
Soc, insisteixo, bèstia d’altres temps. Crec en el show must go on i només deixaria de fer-ho si, deixant d’actuar, la mort fos reversible. Per això, no comparteixo la interrupció dels partits quan un espectador pateix un contratemps. Té alguna cosa de sobreactuació.
M’impressionen i donen força els exemples d’aquells artistes que s’empassen les penes i surten a l’escenari. L’actriu Mary Santpere, per exemple. Entre funció i funció a Barcelona cap al 1964 va rebre la notícia de la mort de la seva mare. Va continuar amb l’obra, i això que era còmica. Que malament que portem la mort!