UN GERNIKA PER ALS NENS DE GAZA

Els 17.000 nens assassinats als bombardejos sobre Gaza no tenen un Picasso que sostingui la flama com la dona del candil que va pintar al 'Guernica'. En aquesta massacre només hi ha foc, foc, foc, però no hi ha llum. Javier Pérez Andujar a el diario.es

Ja ningú no recorda què va morir làsser Arafat. La veritat és que es van dir tantes coses que, ara, a la Viquipèdia l'apartat dedicat a la seva mort es titula “Controvèrsia sobre la seva mort”. Ni tan sols ningú ja no recorda Yasir Arafat. La destrucció de Palestina també consisteix en la destrucció de la seva història.

És clar, eren altres temps. Els líders guerrillers portaven uniformes, roba de guerrilla. Així es vestien Arafat, Castro, el Che... No ens hauríem imaginat mai cap d'aquests amb vestit i corbata. Avui, es prefereix per als moments difícils el xandall o la roba de salvament. La indumentària també té els seus eufemismes. Mentre els governs de tots els països occidentals insisteixen que cal comprar i emmagatzemar més armament, s'amaga la paraula guerra en els seus discursos, se la proscriu a les comunicacions oficials, se l'expulsa dels informatius amb perífrasi i amb imatges domesticades i hipòcritament compassives. La paraula guerra és un tabú per als poderosos, és a dir, per als guanyadors, i únicament es transforma en realitat per als qui no en poden escapar.

Alhora, la paraula guerra sol utilitzar-se com a eufemisme d'altres formes d'assassinat. Cridar guerra a l'extermini de la població de Palestina és un eufemisme. Per això s'empra obertament aquesta paraula en aquest cas. Per descomptat, no hi ha guerra sense genocidi; però, des de sempre, la majoria dels genocidis s'han executat sense guerres. No calen quan sobra la força. A l'actual massacre de la població de Palestina, s'han comptat 60.000 morts fins al 4 de març passat. La xifra ha continuat creixent des de llavors. Una relació més detallada assenyala que els bombardejos d'Israel sobre la Franja de Gaza han matat més de 17.000 nens. L'organització Save The Children calcula que més de 26.000 nens han mort o han estat ferits a Gaza.

Per exemple, Àvila, Zamora, Mèrida, Motril, Osca, Eivissa, Conca... són ciutats espanyoles de gairebé 60.000 habitants. Imagineu-vos que alguna d'aquestes desapareix del mapa i ja no queda ningú. Cadascú i cadascuna dels seus habitants, minuciosament un per un, han mort perquè els ha caigut una bomba i els seus cossos jeuen rebentats sota les runes de les seves cases enderrocades. La veritat és que ja no existeix Àvila, o ja no existeix Mèrida, o ja no existeix Osca..., aquestes ciutats han estat esborrades simbòlicament i físicament de la faç de la Terra a l'extermini de la població de Palestina. A això es refereixen quan parlen de la guerra de Gaza ometent la paraula genocidi.

Recordeu Gernika? Hi ha un quadre de Picasso on l'art esdevé memòria col·lectiva i viceversa. El mateix passa amb els còmics de Paco Roca (L'abisme de l'oblit, sobre les fosses comunes; Els solcs de l'atzar, sobre la 9 Divisió dels republicans espanyols...). Gernika és actualment una ciutat de 17.000 habitants. Si tots els seus habitants fossin nens, si Gernika fos una ciutat de 17.000 nens, o 17.000 nenes, hauria desaparegut ara mateix per sempre, hauria quedat més polvoritzada encara que quan va patir el bombardeig dels avions nazis i del fasci al servei de Franco. Avui no hauria quedat ni una sola persona viva a Gernika, i tot seria muntanyes de nens morts. Els 17.000 nens assassinats als bombardejos sobre Gaza no tenen un Picasso que sostingui la flama com la dona de la llàntia que va pintar a la seva Guernica. En aquesta matança només hi ha foc, foc, foc, però no hi ha llum.

La guerrilla del còmic és el fanzine. Els dibuixants i les dibuixants aspiren a viure del còmic i el que fan és sentir-se vius a través dels fanzines. La vida s'assembla més a una flor que neix un dia, i mor al següent, que a un dinosaure, que només coneixem pels seus esquelets eterns. Un fanzine és un telegrama urgent, com la poesia urgent de Gabriel Celaya. Seguir viu és urgent. Als nostres carrers, a les nostres llibreries, a casa nostra, no tenim quadres de Gernika que ens parlin de Palestina, però tenim fanzines. Això ha passat amb BDS, un fanzine que acaba de sortir. El seu títol són les inicials de Boicot, Dibuixos i Sancions.

I el subtítol obeeix a aquestes mateixes inicials de manera més explícita: Boicot, Desinversions i Sancions a Israel. Perquè aquest és el lema i el nom d'un moviment global que crida a pressionar el Govern d'Israel, fins a fer-lo abandonar la seva política d'ocupació, colonialisme i apartheid, amb què massacra el poble palestí. Es tracta d'un fanzine comercialitzat amb finalitats benèfiques, 68 pàgines d'il·lustracions, historietes i articles d'autors internacionals (reuneix 35 firmes), que destina íntegrament la recaptació de les vendes a l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNWRA).

Al-Ali solía representar Palestina com una dona. Aquí, la Palestina cristiana i la musulmana i el nen Handala entre ambdues.

La portada (algú en pau, amb camisa blanca, acompanyat d'una papallona blanca, en un camp verd i, darrere, la xarxa negra d'una kufiya, el mocador tradicional que portava, per exemple, Arafat, però també sembla un reixat negre trencat, i també hi ha un sol vermell contra fons blanc..., són els quatre colors de la bandera coordinadora de la revista Forn de Calç). L'edició i la coordinació d'aquest número de BDS-Madrid es deu a la dibuixant Ana Pando, que també edita el fanzine Mano Opuesta, ia Héctor Cimbrón, un altre editor de fanzines i activista de la serigrafia.

Maria Medem, Sami Alwani, Nekudotexe, Evin Colins, Anuj Shrestha i Tana Oshima són alguns dels dibuixants que participen a la publicació. El coordinador, Héctor Cimbrón, escriu un article sobre Handala, el nen creat per Nayi al-Ali, el popular dibuixant de premsa palestí, que va patir la presó, que es va enfrontar a tots els dictadors del món àrab, i que va ser assassinat d'un tret, a Londres, el 1987. És gairebé un nen. No vol que els lectors el vegem, sinó que ens convertim en testimonis dels horrors que veu. Quan siguem dignes de ser mirats per aquest nen, Handala tornarà el cap cap a nosaltres.