QUI CARALL ELS HI DEVIEN ENVIAR A BOSTWANA?

D’entrada, un resum per a no iniciats. Amb un avís: no és apte per a persones sensibles. El protagonista d’aquesta història és un jove mort cap al 1830 a l’actual Sud-àfrica a qui es va negar el dret al descans etern: uns naturalistes francesos matussers i sense escrúpols el van dissecar com si fos un animal (les vísceres se substitueixen per palla i fusta) i el van enviar a París. Entre 1831 i 1916, convertit en un maniquí patètic i disfressat de guerrer, va deambular per botigues i magatzems de la capital francesa i de Barcelona, on va arribar a un veterinari i embalsamador. La seva vida com a peça de museu va començar el 1916 (quan aquesta mena d’exposicions ja eren obsoletes i molt qüestionades) a Banyoles, on es va exhibir dins d’una vitrina, com els animals dissecats, amb un rètol absurd: “Boiximà [fals] del Kalahari [fals]”. El 2000 el cadàver va ser repatriat a Botswana i, malgrat que va rebre un funeral d’Estat, li van donar sepultura en un parterre d’un trist parc públic.

D’aquest enterrament en farà 25 anys a l’octubre, cosa que ha encoratjat la realització de dues pel·lícules. Una, El n egre té nom , dirigida per Fèlix Colomer, acaba de rebre el premi al millor documental del festival FIC-CAT. S’estrenarà per al gran públic el 17 de juny a 3Cat, que l’ha coproduït amb KO. El segon projecte el lidera Miguel Ángel Rosales, autor del premiat llargmetratge Gurumbé. Canciones de tu memoria negra. La seva pel·lícula, encara en fase de realització, acaba de completar amb èxit una campanya de captació de fons. La intenció és abordar la història del Negre de Banyoles, suposat cap de tribu, com si es tractés d’una faula, amb un fil conductor que fa servir la figura del capgròs).

És digne de recordar que sempre, al llarg d’aquesta història, han estat periodistes o documentalistes els que han investigat a fons el vessant humà del personatge, davant la passivitat sorprenent de museus i administracions. En aquest context, la principal aportació de Fèlix Colomer és suggerir una possible identitat per a l’home conegut fins ara com el Negre . El documentalista segueix la pista apuntada per altres investigadors, que –a partir d’un breu article de Le Figaro de 1831– situaven el possible origen de l’home dissecat a la vila de Litakou (avui la sud-africana Dithakong). Colomer es desplaça fins allà, contrasta la informació amb la família que dirigeix ara el llogarret i d’aquesta trobada en sorgeix una informació molt rellevant: un cap anomenat Molowa el Vuitè va viure els mateixos anys en què se suposa que va viure el Negre i, significativament, el seu cadàver és l’únic de la dinastia de caps que és en parador desconegut.

Molowa el Vuitè és la barroera construcció cultural coneguda com el Negre de Banyoles? És impossible certificar-lo al cent per cent, però, si es dona per bo aquell article de Le Figaro (es pot suposar que el redactor va tenir accés directe als saquejadors de cadàvers Jules i Edouard Verreaux i que el van poder informar sobre on havien obtingut el cos), les probabilitats són altes. En qualsevol cas, si no és Molowa el Vuitè, devia ser algú molt semblant.

Finalment, hi ha un detall del documental que no hauria de passar desapercebut, una declaració que és molt rellevant després de gairebé dos segles de biografia post mortem. Cal estar atents al moment en què els suposats descendents del dissortat, davant de la càmera, renuncien expressament a reclamar la repatriació a Dithakong del cadàver, ara a Botsuana, perquè entenen que ja ha fet massa voltes pel món i que mereix descansar. En aquesta llarga aventura no han estat freqüents les mostres de seny com aquesta. Per fi algú entén que la dignitat d’un ésser humà va per sobre de l’interès econòmic, dels deliris racials, de les querelles territorials o del simple però demolidor sentit de possessió. En terra equivocada, però sense ocells de mal auguri descrivint cercles al voltant, descansa a la fi. Miquel Molina a la vanguardia.  

Pero no tot es tan senzill. Hi ha dubtes raonables sobre l'autenticitat del cadàver enviat a Bostwana. I la pregunta es: Qui carall els hi devien enviar a Botswana?. 

Un dia  d'aquests farà nou anys de l'exposició inicial Bodies, que encara es pot veure a Barcelona al Centre Comercial les Arenes. En aquell moment i a voltes amb aquesta i un comentari de Júlia, a la Panxa del Bou, va sorgir el tema del negre de Banyoles, que com tothom sap ja no és a Banyoles i va ser retornat al seu lloc d’origen a Botswana a l’Àfrica, on fou enterrat amb els honors que no li corresponien, però que varen decidir donar-li els seus compatriotes africans. El que possiblement molta gent desconeix, és que no se sap exactament qui carall varen enviar a Botswana, i aquesta és la història que he volgut recuperar en una avorrida tarda de diumenge.

Quan algú es pregunta: realment les restes que s’entregaren del negre de Banyoles eren les seves?. No!, afirma amb la boca petita qui us està escrivint, i dic amb la boca petita perquè no en tinc cap prova. Tot el que sé m’ho varen explicar en un sopar del gremi de forners de la província de Girona a Vilamalla fa ja uns quants anys...

"Es veu que un cop l’Ajuntament de Banyoles i els responsables del museu Darder decidiren retornar el negre al seu país d’origen, varen tenir la pensada de fer-ne una còpia per guardar-la al museu. No se sap a quin artista li varen encarregar la feina (o no m’ho varen voler dir), la qüestió és que varen folrar el negre i varen tirar-hi silicona calenta per fer-ne un motlle, i el que va succeir és que el negre malmès i desgastat com estava que era gairebé una capa rere l’altre de betum i a dins farcit de palla, amb l'escalfor es va esmicolar, vaja!, que es va fondre i va quedar en no res. Un cop vista la magnitud de la tragèdia es diu que es va haver de recórrer al cementiri del poble a trobar una calavera que més o menys fes el pes, i això és el que enviaren a Botswana".

No sé si aquesta història que em varen explicar i que us he contat, és una aixecada de camisa, una llegenda urbana o possiblement sia certa, puig el doctor Arcelin (a dalt a la foto) artífex del retorn i que residia a Cambrils, ja va manifestar al seu dia en veure la calavera que les dents no li quadraven, però m'imagino que ja no va voler remenar més la qüestió i acabar amb l'assumpte d'una vegada. 

Vatua l’olla, llamp de llamps....Qui carall els hi devien enviar a Botswana?