DEFINITIVAMENT, HOBBES

El debat filosòfic sobre la naturalesa humana, determinant de la teoria i la pràctica polítiques, continua dominat en la història de les idees per la contraposició entre dos pensadors separats per més d’un segle: Hobbes i Rousseau. Recordeu el batxillerat: per Hobbes, els humans són dolents per naturalesa, i per això fa falta un contracte social sota una autoritat que permeti viure en pau. Per Rousseau, som bons per naturalesa i és la influència d’una societat desigual i injusta la que ens perverteix. Per la qual cosa el contracte social hauria de restaurar la bondat original mitjançant l’educació.

La història sembla donar la raó a Hobbes, amb la seqüència de guerres atroces. Va ser precisament l’expe­riència de la guerra civil anglesa la que va influir les idees de Hobbes. La nostra memòria històrica, mun­dial, europea, espanyola, és una galeria dels horrors, de la violència dels més forts, de la perversió dels febles quan es fan forts i al seu torn practiquen la violència sobre els altres així que poden, com exemplifica de manera espantosa el genocidi palestí practicat per l’Estat sorgit dels supervivents de l’Holocaust jueu.

I en el pla individual, què ens diu la neurociència? Que la consciència es forma a partir de la identificació individual que som aquell individu, únic i benvolgudíssim perquè som nosaltres. Basat, com tota espècie, en els instints bàsics de supervivència (jo primer) i de reproducció de l’espècie (o sigui, la família, un jo projectat en el temps).

Si no hi ha límits conscients de les concessions necessàries per viure en societat en una pau relativa, allò de “qui pugui fer que faci” es converteix en norma. I quan les regles de convivència es poden transgredir per a benefici individual, es busca la manera de fer-ho (per exemple, no pagar els impostos deguts a la convivència). Només el temor de la sanció o una moralitat adquirida per educació ens deté.

Aquí tenim la base de l’anomenada corrupció, és a dir, funcionar amb altres regles per apropiar-se de més valor que no pas els ximples que compleixen les regles. En economia parlem d’“avantatge competitiu”.

Vivim en un sistema, anomenat capitalisme, que precisament es basa en el fet que la competitivitat és un mecanisme clau per a l’acumulació, individual o col·lectiva. I en política, la interessant hipòtesi formulada pel politòleg francès Jean Guéhenno fa un temps fa llum sobre l’increment de la corrupció política en les democràcies liberals, constatat per Transparency International. A saber: així que es debiliten les ideologies que valoritzen el servei públic, la recerca de la recompensa individual pels actors polítics es monetaritza. Perquè fins i tot la satisfacció del poder és efímera, per això cal aprofitar l’oportunitat per acumular al màxim possible una riquesa que proporciona l’accés als diferents tipus de consum agradable.

Això vol això dir que la política­ és corrupta? Sí i no. La corrupció està present d’una manera o d’una altra en totes les organitzacions de poder, polític, econòmic o cultural. I és una temptació individual permanent per als qui tenen poder. Per això fan falta regles de convivència, autoritat i justícia sancionadora. El problema sorgeix quan la justícia es corromp (funcionant al servei dels interessos i els valors dels seus sacerdots ) o l’autoritat es fa arbitrària. Tot i això, la generalització de la corrupció no és inevitable. Perquè es poden crear controls i perquè els sentiments ètics poden prevaler en els individus que exerceixen el poder, en aquella lluita entre els dimonis i els àngels que tots portem dins.

La corrupció hi és en la naturalesa humana, biològica i cultural alhora. Sorgeix de l’individualisme asocial i del col·lapse de les institucions solidàries. És el càncer de la societat. Per això cal combatre-la, fins i tot dins de cadascú. - Manuel Castells