La política territorial espanyola sembla que segueix una llei no escrita: quan una comunitat autònoma, —especialment Catalunya— aconsegueix un avenç en finançament o competències, les altres reaccionen primer amb crítica... i després amb imitació. Aquest fenomen no és casual, ni recent; forma part de l'ADN polític de l'Estat autonòmic des de la seva consolidació després de la Transició.
Catalunya ha funcionat com a laboratori institucional per al desenvolupament de fórmules que després s'estenen a la resta del país. L'exemple paradigmàtic va ser el Pacte del Majestic el 1996, quan el president José María Aznar va acordar amb Jordi Pujol, líder de CiU, la cessió del 30% de la recaptació de l'IRPF a les comunitats. Va ser durament criticat, però en pocs anys aquesta mesura es va convertir en pedra angular del model de finançament autonòmic.

Catalunya té característiques que han servit per justificar certs plantejaments excepcionals: Contribueix per sobre de la mitjana al PIB nacional. Té una estructura econòmica altament diversificada. Manté una pressió demogràfica i urbanística particular. Experimenta tensions territorials que requereixen respostes polítiques complexes. Però també és cert que parlar de singularitat pot obrir la porta a la fragmentació del model comú.

El que és irònic és que, moltes vegades, aquestes condicions “singulars” acaben convertides en plantilla per a reformes generals. Ho vam veure amb l‟IRPF, amb el model d‟Agència Tributària pròpia, i més recentment amb l‟impuls a competències en habitatge o gestió d‟immigració. Aquest patró revela que Catalunya no actua tant com a excepció, sinó com a catalitzador. Si les demandes s'incorporen per altres territoris, no per solidaritat, sinó per competència, no hauríem d'assumir que la seva influència és estructural i no anecdòtica?

La hipòtesi que el model singular s'estengui sembla plausible, no només per pressió política, sinó per lògica territorial. Comunitats com el País Valencià, Andalusia o fins i tot Madrid ja estudien mecanismes que els permetin obtenir més autonomia fiscal. I moltes vegades ho fan invocant el mateix argument que abans criticaven: l'adequació a “realitats específiques”.

Catalunya incòmoda, però també inspira. El seu paper com a avançada al sistema autonòmic espanyol genera fricció, sí, però també progrés. Potser no es tracta tant de concedir privilegis com d'acceptar que la descentralització és, per definició, un procés desigual, adaptatiu i en evolució constant. 

Més recentment, la proposta del finançament singular per a Catalunya pactada ahir ha provocat reaccions similars. El Partit Popular la titlla de tracte de favor i adverteix que “asfíxia” la butxaca de tots els espanyols, mentre el govern ho defensa com una via per respondre a les “singularitats fiscals i competencials” de la comunitat. No cal dir que per a la Líderesa dos Espanya es trenca, i mengtre que de moment Corin Tellado està callat, Azcón, del Govern d'Aragó, està més esvalotat que Lambán, mentre Moreno Bonilla protesta el just mentre fa càlculs del rendiment que pugui treure al transsumpte de l'assumpte.

Em pregunto quantes vegades Catalunya ha trencat Espanya, que hauria d'estar feta parracs, però resulta que no és així, que Espanya, com deia l'orat del disbarat, va bé, Espanya va bé, i els espanyols no tant.