INTENTAR SER UN MATEIX

Hi ha en la frase “ser un mateix” una aparent senzillesa, com si n'hi hagués prou d'escoltar-la per saber què fer. Però els anys ens ensenyen que darrere d’aquesta consigna s’hi amaga una empresa delicada, ambigua, i potser la més bella de l’existència. Ser un mateix no és una conquesta definitiva, ni una revelació sobtada, sinó una manera d’habitar-se. El jo no és una estàtua —ferma, marmòria— sinó una criatura que respira, dubta, es contradiu i evoluciona. Un pot passar-se mitja vida creient que ha trobat la seva veritat, i un dia descobrir que aquella veritat ja no li serveix. No per error, sinó perquè ha canviat.

A la joventut, potser un s’afanya a afirmar amb vehemència allò que és, com si hagués de defensar-se del món. Però amb el pas del temps, aquesta vehemència s’endolceix. I s’aprèn que ser un mateix no exigeix proclamar-se, sinó escoltar-se. La fidelitat a la pròpia veu es torna més íntima, més callada, però no menys profunda.

La societat, tanmateix, ens ofereix identitats com qui ven roba de temporada. Ens suggereix qui hauríem de ser, què hauríem de voler, com hauríem de sentir. I entre aquestes suggerències, un corre el risc de disfressar-se, de callar aquell murmuri interior que reclama autenticitat. Ser un mateix, aleshores, és treure’s el disfraz sense rancúnia, quedar-se amb la pell que ens escau, encara que no estigui de moda.

Luis Eduardo Aute va escriure: “Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo...” —una frase que reconeix la dificultat d’aquest intent, el seu caràcter a vegades il·lús, però que el celebra igualment. Perquè en aquest afany hi habita una bellesa secreta: la de viure en coherència amb la mirada, amb els somnis, amb la fragilitat que ens defineix. Joan Manuel Serrat, per la seva banda, canta: “Cal guanyar temps als somnis, cal anar més enllà de les paraules...” —com qui apressa a viure de debò abans que el temps ens robi els somnis. És una crida a no quedar-nos només en el dir, sinó en el fer; a ser com som “de soca-rel”, des de l’arrel, sense maquillatges ni poses. Com Pessoa, que deia: “Ser uno mismo es no tener otro rostro que el de uno mismo.” O com Octavio Paz, que escrivia: “Soy otro cuando soy, los actos míos son más míos si son también de todos.”—I amb això assenyalava que el jo no és només interior, sinó també teixit en allò comú, en allò compartit. O Jabés quan deia: mireu, no tinc rostre, el que exhibeixo és la cara de l'instant. O com en la frase atribuïda a Oscar Wilde: "Sigues tu mateix. Els altres llocs estan ocupats".

I així, potser ser un mateix és un art que no s’ensenya, però es practica. Una manera de caminar sense trair les pròpies petjades. Un intent —potser fallit— però honest, de mirar-se sense disfressa, de parlar sense eco, d’habitar el propi nom com s’habita una casa: amb amor, amb memòria, amb finestres obertes a allò que ha de venir.