El problema de deshumanitzar l’adversari és que, quan se’l necessita, cal convèncer els parroquians que es tractava d’un contrincant, no pas d’un enemic, i que era dolent, però potser no tant. Un cop arribat el moment, la tasca de revertir el discurs és àrdua. Així es troba Alberto Núñez Feijóo a partir d’avui al 21è congrés del PP a Madrid respecte a Junts i, especialment, amb Carles Puigdemont, per recosir la possibilitat de pacte entre dretes espanyola i catalana.

En perspectiva històrica, l’entesa no és extraordinària. Mentre els carrers madrilenys rugien, el govern del conservador gallec Eduardo Dato va aprovar el reial decret que el desembre del 1913 va permetre crear la Mancomunitat de Catalunya amb el regionalista Enric Prat de la Riba al capdavant. Durant la Segona República, els conservadors de Madrid i Barcelona van fer l’impossible per entorpir les polítiques de les esquerres i van col·laborar durant la Guerra Civil. Durant la transició, un conservador sorgit del franquisme, Adolfo Suárez, va concedir el restabliment de la Generalitat.

Feijóo té la clau per tornar a l’entesa entre dretes espanyola i catalana. El 1996, José María Aznar va transferir notables competències a Jordi Pujol. A partir del novembre del 1999, aquest últim va governar la Generalitat amb el suport del PP. Amb l’obtenció de la majoria absoluta el 2000, Aznar va oblidar els pactes amb els nacionalismes perifèrics i es va proposar de copiar el model centralista francès. Després de dues legislatures amb governs d’esquerres, el 2010 Convergència va tornar al poder. Llavors, malgrat que el discurs aznarista creixia contra la reforma de l’Estatut, els populars van sostenir el govern d’ Artur Mas donant suport als seus pressupostos.

A partir del 2011, Mas va mantenir punts de trobada amb Mariano Rajoy. Fins i tot després de la negativa al “pacte fiscal” el setembre del 2012 i l’escenificació de ruptura posterior, hi va haver reunions no publicitades. L’inici del procés, la percepció dels populars de la deslleialtat de Mas volent-se beneficiar de la consulta del 9- N del 2014 i la incapacitat del govern Rajoy de gestionar la celebració i el resultat del referèndum del 2017 amb Puigdemont van segellar el distanciament entre els dos espais.

Fredor en l’àmbit polític, no pas en l’àmbit econòmic, com s’ha evidenciat al Congrés aquesta legislatura. El bloqueig mutu no ha anat bé, ni als uns ni als altres. Els efectes de la crisi econòmica mundial de començaments de segle XX, els enormes fluxos migratoris i el desencant amb la democràcia empenyen àmplies capes socials a abraçar projectes identitaris que no beneficien les velles formacions. Després d’un quart de segle, el discurs patriòtic i afrancesat d’Aznar ha fracassat i, amb la sobreexcitació del procés, ha encoratjat l’espai de Vox.

Sota els discursos durs dels qui no volen solucions, Núñez Feijóo ha tingut aquest cap de setmana la clau per tornar al que històricament no ha estat excepcional. Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas. Conjugar el possible amb el que sembla impossible. Joan Esculíes.