L'ESTIU SOTA SOSPITA

Durant dècades, l'estiu ha estat sinònim de descans, d'evasió i de gaudi. Tot i això, en els últims anys, aquesta estació ha començat a ser objecte d'una crítica creixent que va més enllà de les habituals queixes per la calor. S'hi ha instal·lat una narrativa que qüestiona no només les condicions climàtiques i turístiques del període estival, sinó també la seva dimensió social i simbòlica.

Les temperatures extremes, cada cop més freqüents, han deixat de ser una simple incomoditat per convertir-se en un problema de salut pública. Les onades de calor afecten especialment els col·lectius més vulnerables, i obliguen a replantejar la manera com es viu i es treballa durant els mesos d'estiu. En aquest context, el malestar esdevé argument: l'estiu ja no és una estació amable, sinó una amenaça climàtica. A això s'hi afegeix la massificació turística, que transforma ciutats i pobles en escenaris de consum accelerat. Les infraestructures es veuen desbordades, els preus es disparen i els residents denuncien la pèrdua de qualitat de vida. El model turístic, centrat en l'explotació intensiva del lleure, genera tensions que alimenten la percepció negativa de l'estiu com a època de caos i aclaparament.

Paral·lelament, emergeix una crítica de caràcter moral: gaudir de l'estiu es converteix, per a alguns, en un acte insolidari. Des d'aquesta perspectiva, els que es poden permetre vacances són vistos com a privilegiats que ignoren les dificultats dels que no tenen aquesta possibilitat. S'instal·la així una mena de culpa estacional que qüestiona el dret al descans i el vincula amb desigualtats estructurals.

Fins i tot des de l'esfera política s'ha contribuït a aquesta narrativa. El president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, va provocar enrenou en afirmar que “les vacances estan sobrevalorades”, una frase que va pronunciar en to jocós, però que va ser interpretada per molts com una mostra de desconnexió amb la realitat social. La polèmica es va avivar dies després, quant a la Festa do Albariño de Cambados, Feijóo va respondre a les crítiques amb una frase que ja forma part del folklore polític estival: “A qui no sap distingir una broma, li diria: pren-te un albariño i descansa”.

La demonització de l'estiu es podria interpretar com una moda discursiva, alimentada per xarxes socials i dinàmiques de polarització. Però també es pot llegir com a símptoma d'un malestar més profund: l'esgotament social, la precarietat laboral, la crisi climàtica i la saturació urbana conflueixen en una estació que ja no ofereix el respir que prometia. Tot i això, l'estiu continua sent un espai de possibilitat. Fins i tot els qui el critiquen acaben buscant una ombra, una escapada o un moment de pausa. Potser no es tracta de maleir l'estiu, sinó de repensar-ho.

Així que ja ho sabeu: quan us trobeu amb algun d'aquells heralds del tedi, que arrosseguen el seu tedi com si fos una tovallola humida per la sorra, no hi discutiu. Somrieu, desitgeu-los amb entusiasme un feliç estiu i seguiu el vostre camí. Perquè fer enrabiar els devots del descontentament també forma part de l'art secret d'aquestes setmanes lluminoses.