Tot allò que no és desconegut produeix en nosaltres una sensació de rebuig i por; per això tots som racistes, es tracta de procurar no exercir i intentar comprendre l'altre. L'altre som nosaltres per al desconegut. El marmessor de la ignorància.

"Que les migracions han estat el fenomen social més rellevant, ho sabem de fa 25, 30 anys. La novetat és que s’estan convertint en factor polític de primera magnitud. Mentre el nostre paisatge humà es transformava, la consigna era no parlar-ne o fer-ho en termes positius. 

Sovint, sobre els índexs migratoris, es publiquen fredes estadístiques que expliquen poc. Potser la dada que va donar mesos enrere l’alcalde d’Olot, Agustí Arbós, ajuda a entendre millor el fenomen: des de fa un temps, a la seva ciutat, que té 38.836 habitants, s’hi instal·len unes mil persones noves cada any. Segons Arbós, les escoles, la sanitat, els serveis socials, l’habitatge i altres serveis d’Olot no poden fer front a aquest augment vertiginós. L’alcalde demanava una reflexió general que, per descomptat, no es va produir; ni es produirà. Els maniqueismes agraden més: oberts contra tancats, “solidaris” contra “egoistes”, cosmopolites contra xenòfobs, visca la retòrica polaritzadora!

El filòsof Jean-Luc Nancy va reflexionar sobre l’experiència del seu trasplantament. El seu cor no funcionava bé i es preguntava: si puc prescindir del meu cor per acceptar el d’un altre, jo qui era? I qui soc? I el cor de l’altre, de qui era? D’una dona, d’un gai, d’un negre? Fos de qui fos, el nou cor implantat era un intrús que Nancy va necessitar per viure. Ara bé, en el moment de l’operació, per evitar-li el rebuig, els metges van abaixar-li les defenses (ignoro si encara es fa així). De manera que el cor salvava la vida, però alhora generava nous riscos. Si les defenses del cos baixaven molt, la mort per infecció era segura. Calia trobar un equilibri entre el nou cor i les defenses.

La metàfora em sembla no solament lúcida, sinó també prudent. Cal acceptar l’intrús perquè regenera la nostra societat envellida i bombeja sang nova i forta per compensar la nostra infertilitat. Amb el benentès que, gràcies al trasplantament, el cor nou sobreviu també a la mort del seu cos anterior (els seus orígens). Cal abaixar les defenses per equilibrar-ho tot, però no fins a tal punt que les defenses siguin tan febles que es tornin impotents. En aquest cas, ni el cos regenerat ni el cor nou ho resistirien".  Antoni  Puigverd.