"Que les migracions han estat el fenomen social més rellevant, ho sabem de fa 25, 30 anys. La novetat és que s’estan convertint en factor polític de primera magnitud. Mentre el nostre paisatge humà es transformava, la consigna era no parlar-ne o fer-ho en termes positius.
Sovint, sobre els índexs migratoris, es publiquen fredes estadístiques que expliquen poc. Potser la dada que va donar mesos enrere l’alcalde d’Olot, Agustí Arbós, ajuda a entendre millor el fenomen: des de fa un temps, a la seva ciutat, que té 38.836 habitants, s’hi instal·len unes mil persones noves cada any. Segons Arbós, les escoles, la sanitat, els serveis socials, l’habitatge i altres serveis d’Olot no poden fer front a aquest augment vertiginós. L’alcalde demanava una reflexió general que, per descomptat, no es va produir; ni es produirà. Els maniqueismes agraden més: oberts contra tancats, “solidaris” contra “egoistes”, cosmopolites contra xenòfobs, visca la retòrica polaritzadora!
El filòsof Jean-Luc Nancy va reflexionar sobre l’experiència del seu trasplantament. El seu cor no funcionava bé i es preguntava: si puc prescindir del meu cor per acceptar el d’un altre, jo qui era? I qui soc? I el cor de l’altre, de qui era? D’una dona, d’un gai, d’un negre? Fos de qui fos, el nou cor implantat era un intrús que Nancy va necessitar per viure. Ara bé, en el moment de l’operació, per evitar-li el rebuig, els metges van abaixar-li les defenses (ignoro si encara es fa així). De manera que el cor salvava la vida, però alhora generava nous riscos. Si les defenses del cos baixaven molt, la mort per infecció era segura. Calia trobar un equilibri entre el nou cor i les defenses.
La metàfora em sembla no solament lúcida, sinó també prudent. Cal acceptar l’intrús perquè regenera la nostra societat envellida i bombeja sang nova i forta per compensar la nostra infertilitat. Amb el benentès que, gràcies al trasplantament, el cor nou sobreviu també a la mort del seu cos anterior (els seus orígens). Cal abaixar les defenses per equilibrar-ho tot, però no fins a tal punt que les defenses siguin tan febles que es tornin impotents. En aquest cas, ni el cos regenerat ni el cor nou ho resistirien". Antoni Puigverd.
La metàfora em sembla no solament lúcida, sinó també prudent.
ResponEliminaDoncs a mi em sembla molt poc encertada. Podria acceptar una equiparació amb la sang, però no, amb un òrgan funcional com a cor pulmons o ronyons. Com a líquid vital, la sang, la metàfora amb l'emigració se'm fa comprensible. I seria bo reflexionar sobre aquesta transfusió i la necessitat que sigui de grup sanguini compatible que a la metàfora vindria a ser la seva capacitat d'adaptació i integració.
És un tema "auto-esgotat" que per molts Puigverds que es fan i desfan vulguin allargar, no hi ha res a fer. El món del futur, no gaire llunyà, serà totalment mestís.
Doncs a mi m'ha colpit. Em fa pensar que, per viure de debò, sovint hem d’acceptar allò que ens és estrany, baixar defenses, confiar. El cor de l’altre no és només un òrgan: és una part de vida que ens transforma. I això, per mi, és profundament lúcid.
EliminaEl món del present ja és mestis.
He leído,que en España somos ya cerca de 50 millones,debido a los emigrantes,como sigamos vamos a superar a Italia . También que el gobierno comienza a ponerse duro en este asunto,un control es necesario,no podemos ser un país de puertas abiertas,se necesita un control.Es que estamos en lo de siempre,que si somos o no racistas,el problema es otro,servicios,economía,posibilidades reales de admisión
ResponEliminaAqui la IA informa: A 1 de julio de 2025, España tiene 49.315.949 habitantes, según la Estadística Continua de Población publicada por el Instituto Nacional de Estadística (INE). Esta cifra marca un récord histórico y refleja un crecimiento impulsado principalmente por la inmigración.
ResponEliminaEl número de extranjeros residentes es de 7.050.174.
Las nacionalidades más numerosas entre los nuevos inmigrantes son la colombiana, marroquí y venezolana.
Las comunidades con mayor población son Andalucía, Cataluña, Madrid y la Comunidad Valenciana, que juntas concentran más del 60% de los residentes.
Y aún harán falta muchos mas. Lo que el Gobierno intenta es qjue vengan de otra manera, mas organizada, pero és muy difícil. Además, para muchos de estos migrantes, España es un lugar de paso para acceder a otros paises europeos.
Muy buena la metáfora, completamente válida como ejemplo incluso a los niños.
ResponEliminaSalut
Lo que es una solución ,más tarde se puede convertir en un problema. Control
ResponEliminaControlar lo que es casi incontrolable no es fácil. Y Marruecos tampoco ayuda. De todos modos, el problema de la llegada de los migrantes no es Marruecos, sino Barajas.
EliminaLiteratura periodística brillant i poca cosa més. Per molt que es teoritzi les coses son com son, agradin o no. Els humans sempre han migrat i el futur és imprevisible, depèn de moltes circumstàncies que no podem controlar. La dicotomia ells-nosaltres és absurda, nosaltres som molt diversos i ells, també. El tema de la integració també és absurd i molt manipulat. HI ha manca de natalitat, poblacio envellida, i un mon complicat amb gent que vol tocar el dos del seu país, la resta, ja dic, literatura periodística i poca cosa més.
ResponEliminaAixò de comparar amb els transplantaments també em sembla una bestiesa, res a veure una cosa amb l'altra.
ResponEliminaJean-Luc Nancy és qui ho compara arran de la seva experiència personal. La metàfora la trobo encertada, sobretot venint de qui ha tingut l'experiència personal.
ResponElimina