M'odien, i això no té importància, però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té  - Joan Fuster i Ortells.

Tenim un problema: incendis. Què proposa el principal partit de l’oposició? Crear un registre nacional de piròmans i obligar-los a portar un braçalet telemàtic. Perquè si hi ha un problema, ha de ser culpa d’algú, i es resol esclafant els dolents. 

Si fos només el PP...! Però dividir el món entre ovelletes innocents i llops malvats que ho espatllen tot és una actitud cada vegada més generalitzada. Ho explicava Daniele Giglioli en Crítica de la víctima : havent fracassat políticament, els revolucionaris es van refugiar en la superioritat moral, estèril, però reconfortant. Tan reconfortant, i políticament rendible, que ara ho fan tots. D’uns anys ençà, sembla que ja no hi ha debat –debatre requereix reconèixer la legitimitat de l’altre–, sinó només acusacions.

Manuel Sacristán assenyalava (ho recordava Manuel Cruz al Cultura/s del 23/VIII, amb motiu del centenari del filòsof) la necessitat d’unir ciència, política i ètica. Perquè “política sense ètica és politiqueig i ètica sense política és narcisisme”, i totes dues requereixen, per traduir-se en acció efectiva, ciència, coneixement. Tornem a l’exemple dels incendis. “El 80% són intencionats”, va assegurar Feijóo a Galícia. Fals: ho són el 19%, segons la Fiscalia.

Quina eficàcia pot tenir una proposta basada en dades errònies? Però és que l’eficàcia que es pretén no té a veure amb els incendis, sinó amb els vots. I buscar bocs expiatoris deu ser molt útil a tal efecte, tenint en compte l’entusiasme amb què tants hi recorren. Si les coses surten malament, és perquè hi ha dolents, sigui Sánchez, els piròmans, els menes, els jutges, la casta, la “puta Espanya”, els feixistes, els esquerrans, els ecologistes, els superrics... Sembla que la identitat (i no només dels partits) ara consisteix a elegir a qui s’odia: odio, per tant soc.

Sembla que la identitat (i no només dels partits) ara consisteix a elegir a qui s’odia

El més graciós és com, ignorant la biga a l’ull propi, cadascú acusa d’odi l’altre. En un article sorprenent del mes passat, un filòsof, referent intel·lectual de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, assenyalava una sèrie d’opinions que ell no comparteix (com negar el canvi climàtic, arremetre contra el wokisme o votar Vox), no només titllant-les de feixistes, sinó posant-les al nivell del canibalisme ( Santiago Alba Rico: “Una transformación molecular hacia el canibalismo” , El País, 15/VIII/2025). I si els adversaris ideològics ja no són adversaris, sinó enemics, ni simplement no s’equivoquen, sinó que són males persones –que, si els deixéssim, se’ns menjarien a dentades–, com podem, no ja proposar un projecte col·lectiu, generar il·lusió, unir a la ciutadania, sinó ni tan sols pactar?

Allò que va fer Artur Mas el 2006: firmar davant notari que no pactaria amb el PP, i que ens va semblar una ocurrència, ha resultat ser un anunci del que vindria. Un panorama polític, el d’avui, en el qual l’única coalició possible serveix per compartir el poder, però no arriba per governar pròpiament.

I així com l’odi cotitza a l’alça –disfressat de santa indignació–, cotitza clarament a la baixa el... Gairebé no m’atreveixo a fer servir aquesta paraula, tan desprestigiada, amb una aura de cursileria... Sí, això: l’amor. És veritat que durant massa segles s’ha utilitzat com a esquer per justificar la subordinació de les dones. Però és un avanç deixar de celebrar l’amor per celebrar al seu lloc el sexe, quan aquest, a més, es tradueix, mitjançant la influència del porno, en actes com escopir, asfixiar o insultar (curiosament, o no, sempre l’ home a la dona), que més que expressions d’amor ho semblen de l’odi més furiós?... I aquella moda d’aplaudir una única forma d’afecte: l’autoestima, fins al punt d’inventar les cerimònies en les quals algú es casa amb si mateix, com va fer aquest estiu el director de Diversitat de la Generalitat Valenciana, encara que no tingui cap valor legal?

“All you need is love”, cantaven els Beatles. No deu ser tot el que necessitem, ni es tractaria únicament del tradicional, sinó d’amor a la vida, a una causa noble, als nostres semblants... però que necessitem amor, també en política, sembla evident. - Laura Freixas.

Diuen que de l'amor a l'odi hi ha un pas, però de l'odi a l'amor hi ha una autopista.